Notes
(1) - El pare, moliner, treballava al molí fariner de Llorà: "Era un dels darrers molins àrabs que funcionaven. Consistia en una mola fixa a sota i una a sobre que rodava. La de sota era la mola sotana. Al mig queia el blat, que quedava mòlt en forma de farina. L’any 1920 aquests molins van ser tancats i substituïts per molins de cilindres". Aquell molí de Llorà era mogut per la força de la riera de Llémena, que d’una bassa queia a unes pales que movien la turbina. Els Matamala hi van viure tres anys. D’aquí van anar després a Sant Gregori. El molí de Sant Gregori era més gran. Era propietat del marquès de Valderas, "una mena de successors dels Margarit, que en el segle XV tenien el castell de Sant Gregori". D’aquesta família fou el cèlebre cardenal Margarit "que té un carrer a Girona". El marquès era un latifundista a Sant Gregori, era l’amo del poble. Els Matamala s’hi van estar fins que el Sr. Baldiri Matamala va morir. El jove Feliu tenia 7 anys quan es va quedar sense pare: "Va ser terrible. Hi va haver una infecció de l’aigua del pou. Van morir de tifus el pare i la meva germana, amb quinze dies de diferència. Va agafar el tifus un meu cosí i jo mateix. En un mes hi va haver quatre casos en una mateixa família amb dos morts". (Entrevista de Jordi Vilamitjana, op. cit). [Tornar al text]

(2) - "El dia 20 de juliol es va començar a saber que havien cremat l’Església de Sant Feliu. Les monges de les Escolàpies fugien del convent i col·legi per una porta de darrera. Jo m’hi vaig acostar i els vaig dir que si no sabien on anar que a casa hi havia lloc. De manera que durant uns quinze dies a casa hi havia cinc monges: tres de les escolàpies i dues de la Sopa. Aquestes monges entraven i sortien per una finestra que donava a un pati de la Sopa. Les estiràvem des de la finestra". (Entrevista de Jordi Vilamitjana, op. cit). [Tornar al text]

(3) - Aquest moviment va néixer a Barcelona l’any 1931. El consiliari fundador fou el Dr. Albert Bonet. Era un moviment original i ple d’idealisme que procurava promoure l’ascensió espiritual de la joventut catalana. L’any 1934, la Unió Diocessana de Girona comptava amb 1.506 associats, repartits en 35 grups de fejocistes i 45 d’avantguardistes (els més joves). El primer Congrés de Catalunya celebrat a Barcelona el 22 d’abril va ser multitudinari però va acabar amb amenaces i atemptats per part dels grups anarquistes i socialistes allí concentrats. [...] En el mateix grup 69 del Sr. Matamala hi havia també Lluís Batlle i Prats. El principal de Catalunya va ser Feliu Millet i Maristany. La FJCC va durar de 1931 a 1936. Hi havia una secció excursionista: "A la casa Adroher Germans tenien una mena d’autocar d’unes 25 places –que hi feia un fred de mil dimonis– que ens anava molt bé per anar per les muntanyes de la Selva, la Garrotxa, el Pirineu, les Alberes...". Aquest va ser l’àmbit de la joventut de Feliu Matamala. (Jordi Vilamitjana, op. cit). [Tornar al text]

(4) - "Visquérem així els anys d’extrema misèria dels 40 i bona part dels 50. En aquells anys, el que recordo més és la persecució que teníem els catalanistes. Recordo que els diumenges ens reuníem en alguna casa particular, principalment la de la viuda Masó, o a casa dels pares d’en Narcís Jordi Aragó, i allà amb en Narcís Masó, professor d’una escola, recitàvem poesies, cantàvem cançons. Sortíem d’un en un, perquè les reunions de més de cinc persones ja necessitaven d’un permís". (Jordi Vilamitjana, op. cit). [Tornar al text]