La ciutat Llegendes i tradicions Festes i esdeveniments Història de la ciutat Itineraris turístics Novetats Més apartats
Cartell de l'exposició De Kerunta a Gerunda. Els orígens de la ciutat. Hèracles lluitant contra Gerió. Relleu de la vil·la de Chiragan. Museu Saint Raymond, Tolosa de Llenguadoc.

Detall. Hèracles lluitant contra Gerió. Relleu de la vil·la de Chiragan. Museu Saint Raymond, Tolosa de Llenguadoc.

Detall. Hèracles lluitant contra Gerió. Relleu de la vil·la de Chiragan. Museu Saint Raymond, Tolosa de Llenguadoc.

Panell del monument de Malla amb la representació de Gerió. Dibuix de David Vivó.

Detall de l'armadura de Gerió. Relleu de la vil·la de Chiragan. Museu Saint Raymond, Tolosa de Llenguadoc.

Un dels tres caps del gegant Gerió.

Un dels tres caps del gegant Gerió.

Dibuix de Gerió, realitzat per Carles Vivó.

Dibuix de Gerió, realitzat per Carles Vivó.


Fotografies de l'exposició De Kerunta a Gerunda. Els orígens de la ciutat preses per gentilesa del Museu d'Història de la Ciutat.

Museu d'Història de la Ciutat

El mite de Gerió

La fundació mítica, per desconeguda fins fa pocs anys, i per similitud fonètica, de la ciutat de Girona, havia estat atribuïda a Gerió, protagonista del desè treball de l'heroi Hèracles, qui tenia la missió de capturar els seus bous. El combat entre Gerió i Hèracles és descrit per Apol·lodor, i fixat per Hesíode, a la seva Teogonia, al segle VIII aC, on descriu el seu tret característic: la tricefàlia. La fixació de la seva ubicació geogràfica, amb diversos textos (1), a l'occident més remot, convertien Gerió en un personatge de l'altre món, una divinitat del més enllà.

El primer autor de qui es té constància que esmenti aquesta fundació va ser el bisbe de Girona, i posterior cardenal, Joan Margarit, qui ho relata a Paralipomenon Hispaniae (2). Aquesta narració de l'orígen mític, i la primera referència a l'etimologia del nom, arribaren fins a la segona meitat del segle XIX, moment en què es va iniciar una recerca, a partir de dades arqueològiques.

Durant força temps es va assumir que la fundació de Girona s'havia de cercar en un poblament ibèric, asseveració argumentada per l'existència de la muralla ciclòpia que es troba a l'interior de l'edifici de les Àligues, i que la població autòctona havia estat romanitzada després de la conquesta d'Hispània, fins esdevenir un municipi de dret llatí.

La única representació coneguda fins ara a terres catalanes de Gerió és un bloc de pedra sorrenca amb relleus escultòrics aparegut durant les obres d'adequació, el 1985, de l'església de Sant Vicenç de Malla,a l'Osona, datat en l'època romana republicana, en el que apareix Hèracles lluitant contra Nessos, en una escena que descansa sobre una figura agenollada sobre el terra vestida amb pells, que representa a Gerió, atès que presenta el seu element més característic, que és el triple rostre.



Hèracles i Gerió. Cara A d'una àmfora atica de figures negres, 540 aC aprox.
Staatliche Antikensammlungen, Munich. (Wikipèdia)

La persistència d'aquesta mitologia, ja d'una forma lúdica, a l'actualitat, ha tingut múltiples vessants: des de les interpretacions gràfiques de Carles Vivó, una marca de caramales, el nom del trenet turístic que travessa els indrets més coneguts de la ciutat, a un dels gegants de Girona, en Gerió, estrenat per l'agrupació gegantera Fal·lera Gironina l'any 2001.



Combat d'Hèracles i Gerió, amb Ortre, el gos de dos caps, i Euritió, el vaquer, morts a terra). Àmfora calcídica de figures negres d'Itàlia del sud, 540 aC. Cabinet des médailles de la Bibliothèque nationale de France, Paris. (Wikipèdia)


"Kerunta", l'oppidum de Sant Julià de Ramis.

A la muntanya de Sant Julià de Ramis, sobre el Congost, s'han intensificat darrerament les excavacions d'un oppidum que han permès provar que Roma va desplaçar la població que hi havia, i els va establir en un nou indret, regular i fortificar, bastit directament damunt el camí d'Hèracles, amb una funció similar, però amb més possibilitats de creixement i en condicions més favorables, en opinió de Josep Maria Nolla (3).

Aquest mateix autor indica que aquest fet també va implicar el trasllat del nom que Sant Julià havia tingut des dels seus orígens, i que l'hauria llatinitzat fins esdevenir Gerunda, per similitud amb altres indrets, com Iluro, Baetulo o Ilerda.



Gerió i Ortre, el gos de dos caps. Àmfora de figures negres 540 aC. de Vulci, Etrúria. Cabinet des médailles de la Bibliothèque nationale de France, Paris. (Wikipèdia)

Les excavacions de l'esmentat jaciment, encara en fase de treballs, situen l'ocupació del cim de la muntanya cap a mitjan segle VI aC, nucli inicial que s'hauria anat ampliant i creixent fins les darreries del segle V o inicis del IV aC, en què hauria assolit la màxima superfície: unes quatre hectàrees i mitja.

L'inici de la segona guerra púnica, el 218 aC, i el conseqüent desembarcament de l'exèrcit romà a Empúries, va permetre l'entrada de Roma a Hispània a través dels territoris nord-orientals, primers on es va fer present la república. Les informacions actuals permeten afirmar que l'actitud dels pobladors de l'oppidum de Sant Julià, ben defensat i controlant la cruïlla de camins, va ser la de permetre la circulació dels acabats d'arribar.

La finalització dels enfrontaments entre Roma i Cartago no va significar la retirada dels exèrcits romans, sinó una ocupació i conquesta, amb la conseqüent explotació dels país i les seves riqueses. La revolta originada el 195 aC contra els poders atorgats el 197 als magistrats de l'any en allò que es referia al cobrament de tributs i el sotmetement a la potència, va provocar el desembarcament de Marc Porci Cató al castellum de Rodhe i a Emporion; els atacs a camp obert duts a terme per l'exèrcit republicà varen sotmetre el territori costaner i prelitoral, territoris que foren reorganitzats de forma eficaç per Cató, i va obligar l'abandonament dels oppida i punts fortificats que considerava perillosos (4).



Combat d'Hèracles i Gerió, amb Euritió moribund a terra. Cara A d'una àmfora àtica de figures negres 540 aC. Museu del Louvre, Paris. (Wikipèdia)

Segons les darreres excavacions, cap al darrer terç o darrer quart del segle II aC a la part central de l'oppidum s'hi va construir una enorme plataforma de sosteniment que va fer desaparèixer un barri densament poblat, damunt la qual es va bastir un temple d'ordre toscà; en opinió dels arqueòlegs que hi treballen, aquesta edificació, visible des de distància, seria el símbols dels canvis que s'estaven operant.



Reconstrucció ideal del temple de tipus itàlic construït a l'extrem oriental de l'oppidum en època baixa republicana. Dibuix de J. Sagrera.

Malgrat la intensa activitat urbanística detectada a l'oppidum a principis del segle I aC, testimoniats per la quantitat considerable de restes ceràmiques, a la tercera dècada del segle I aC es va donar l'abandonament general de l'indret, que va donar lloc a la fundació de Gerunda, en el marc de les guerres civils entre optimates i populares, les anomenades guerres sertorianes del 82 al 81 aC.

Pompeu Magne, directament o a través d'un legat, va determinar aquest desplaçament cap al nou indret des d'on controlaria millor la Via Heràclea i altres camins. La nova ciutat ortogonal, regular, estava divididida en carrers perpendiculars, de nord a sud, i d'est a oest dins un perímetre poligonal que s'adaptava al relleu seguint un criteri d'eficàcia militar.


Notes

(1) - Estesícor d'Himera, en el seu poema Gerioneida del 590 aC, ens diu que residia al riu Tartessos -el Guadalquivir actual-, i Apol·lodor, en la seva Biblioteca mitològica (II, 106-112), ja especifica que vivia a Cadis. Tot i que es facilita alguna altra ubicació per a l'illa d'Eritia (Arrià, Anàbasi, II, 16, 5-6), Cadis o els seus entorns quedaren fixats com l'illa mítica i la llegenda es perpetua amb l'anomenada Via Heraclea, el camí natural d'orígen remot que des d'aquesta ciutat resseguia la costa fins a la península italiana i, més concretament, fins a Roma, és a dir, la posterior Via Augusta. Font: De Kerunta a Gerunda. Els orígens de la ciutat. Lluís Palahí, Josep Maria Nolla i David Vivó, 2007.
Tornar al text

(2) - Margarit explicava que Girona, la seva ciutat, havia estat fundada, abans de l'arribada d'Hèrcules, per Geríon, fill de Crisàor i rei d'Hispània, que fou mort, més tard, pel fill d'Alcmena, i que batejà amb el nom de "Gerunda" barreja del seu propi nom amb el del riu "Unda", el qual flueix pel mig de la ciutat [...]. Font: De Kerunta a Gerunda. Els orígens de la ciutat. Girona i Gerió, Josep Maria Nolla, 2007.
Tornar al text

(3) - Cal, però, interpretar-lo com el desplaçament d'una realitat urbana d'un lloc a un altre que significà, també, el canvi d'emplaçament de la realitat política i jurídica del vell oppidum, versemblantment una ciutat estipendiària.. Font: De Kerunta a Gerunda. Els orígens de la ciutat. Kerunta: l'oppidum de Sant Julià de Ramis, Josep Maria Nolla, 2007. Tornar al text

(4) - No era altra cosa que l'aplicació d'una vella i eficaç tàctica política en la que Roma excel·lí: diuide et impera. Calia tallar caps, castigar, trencar la coherència interna dels populi però sense destruir l'estructura productiva ni, inicialment, l'entramat polític. És en aquesta voluntat de vertebrar novament el territori que el nostre jaciment [...] passà de ser un oppidum gran de segon nivell, a esdevenir un punt de referència principal en l'estructuració del territori.. Font: De Kerunta a Gerunda. Els orígens de la ciutat. Kerunta: l'oppidum de Sant Julià de Ramis, Josep Maria Nolla, 2007. Tornar al text


Bibliografia

  • Girona abans de Girona. Eudald Carbonell / Enriqueta Pons. Quaderns d'Història de Girona, 1987. ISBN 84-505-5302-4
  • De Kerunta a Gerunda. Els orígens de la ciutat. Lluís Palahí, Josep Maria Nolla i David Vivó, 2007. Ajuntament de Girona. ISBN 978-84-8496-047-8.
  • Girona romana. De la fundación a la fi del món antic. Narcís M. Amich / Josep M. Nolla. Quaderns d'Història de Girona, 1992. ISBN 84-505-5303-2
  • Exposició-Back-Index-Next
    CONTACTE ----Avís legal ----Aviso legal ----Legal notice © Fèlix Xunclà/Assumpció Parés