La ciutat Llegendes i tradicions Festes i esdeveniments Història de la ciutat Itineraris turístics Novetats Més apartats

Montserrat Llonch, pintora
Josep Tarrés i Fontan

Mercès a Montserrat, allà on siguis,
per la teva estimació de tants anys.

La Montserrat tenia, per la seva feina de flequera, un davantal blanc impecable, el davantal més net i ben planxat que jo he vist mai. La Montserrat tenia, per al seu ofici de pintora i mestra de dibuix, una bata blanca. Era la seva indumentària o hàbit carismàtic per pintar i ensenyar. Aquesta bata també lluïa sempre algunes taques de pintura, i crec que solia dur el puny de les mànigues girat diverses vegades. Els recordo: eren de roba de ratlles de color blau, una mica com els davantals que durant els primers anys de la postguerra portaven els alumnes dels Germans Maristes del vell i entranyable col·legi del carrer de Cervantes; mística i melangia d'un mes de Maria de tardes plujoses, perfum de roses i liles amb llum de vidres entelats i resplendor de ciris. El xiulet dels trens, d'aquelles màquines vetustes de pel·lícula russa, feia trontollar els vidres dels finestrals de la capella i, com un tornaveu de soledat, es deixondia al fons dels interminables passadissos de mosaic blanc i negre, cinètic joc d'escacs, a voltes amb nens agenollats que l'hermano havia castigat fora de classe per manca d'atenció a la història dels reis de Castella, per parlar en català o per tenir ganes de riure.

Amb la Montserrat, dolça companya, rememoràvem constantment aquella Girona d'abric gris i guants negres. Ella, alumne del col·legi de les Carmelites, jo, dels Hermanos Maristes, segurament els anys més sensibles després de la guerra. Aquells anys conrearen, per la causa que fos -potser per oblidar-, una autèntica plèiade de poetes, escriptors i artistes. Molts d'ells, gairebé tots, caiguts en l'oblit del pou local, inadmissible. On és encara, després de seixanta anys, el nostre museu d'art contemporani?

Tornant a la bata de la Montserrat -que ella anomenava la seva sotana de treball- rèiem... Però ara, després de tants anys, crec que en aquella bata hi havia certament quelcom més que teixit i pintura. Ella es cordava els botons amb aquelles mans petites de dits gairebé infantils avesats a tallar pa i pintar, uns dits delicats i a voltes dotats d'una immensa força quan dibuixava, sempre amb carbó o amb brins de carbonet del forn de casa seva, que ella guardava com un tresor a les butxaques de la seva bata. Uns dits a l'hivern plens de perellons, puix que la Montserrat era una persona d'esperit fortíssim i salut fragilíssima, a causa d'un greu problema de circulació sanguínia. Només el seu immens desig de viure per estimar i per pintar li permeté arribar a una edat avançada. Sortosament, la dedicació absoluta de la seva germana Rosita l'ajudà a pactar amb la mort diverses vegades, deixant la ciutat que ella estimava i de la qual havia fet tot el seu món, Girona, i el poble de Saus, la poesia dels seus horts i jardins, les cases del riu i els retrats de personatges marginats gironins i entranyables -com el de la Neus i el de la Rosa de España- entre moltes altres obres remarcables de l'art gironí contemporani.

Ampliar

"Casa amb teulat vermell" (l'hort del metge Figueres), 1967. Oli sobre arpillera. 65 x 92 cms. (Ampliar)

L'hort del metge Figueres i Reixac, pintat els anys cinquanta, seixanta, és un chef-d'oeuvre de la pintura psicomàgica, de la qual Montserrat Llonch, ignorada per crítics i avantguardes, fou pionera des dels anys cinquanta. I qui parlava de "pintura psicomàgica" en aquells anys si encara avui, després de mig segle, l'art psicomàgic no ha estat definit, catalogat, estudiat ni esmentat, excepte per alguns creadors marginats d'alta avantguarda? Amb Montserrat Llonch, companya inoblidable, visquérem la primera experiència de teatre metapsíquic o teatre psicomàgic amb el Pessebre gòtic de Girona a la darreria dels anys cinquanta. Per a mi, gironí exiliat, aquesta fabulosa experiència gestada a Girona ha quedat segellada dins d'un calaix. En el cas de la Montserrat, va animar la seva obra pictòrica tota la vida.

Montserrat Llonch, pintora i flequera del petit, estret i ombrívol carrer Minali de Girona, que els anys cinquanta només s'omplia per anar a missa de dotze els diumenges a l'església del Carme i a les set de la tarda pel Rosari, i en el qual quedaven encara alguns establiments entranyables, com ara Ca la Nita, una botigueta de llegums cuits situada sota l'arc, o la Tupinamba, amb un gran vidre pintat de cocoters i un jamaicà perxant a bord d'una piragua. Feia poc que l'antiga pastisseria Daunis, presidida per una capelleta amb el Nen Jesús de Praga, s'havia transformat en el que va ser un dels millors tallers de marcs de Girona, el llegendari L'Or Vell. Aquest taller, creat per en Lluís de L'Arc i per la Maria Birba, emmarcava els quadres de Salvador Dalí. El seu secretari Enric Sabater, juntament amb el genial Mestre, hi havia vingut moltes vegades. Recordo que el dia que vàrem penjar el bonic fanal de la cantonada de La Gàbia -que encara hi és- sortien de L'Or Vell acompanyats d'en Lluís de L'Arc. Van aturar-se un moment, i Dalí, dirigint-se al seu secretari, va dir:

-Enric, vull aquest fanal per al castell de Púbol.
En aquell moment la Montserrat sortia de La Gàbia.
-Senyora, li compro aquest meravellós i ridícul fanal.
Ella contestà:
-Aquest ridícul i meravellós fanal no té preu. Si no fos un regal, l'hi regalaria.

En aquell moment, el famós Cadillac es va parar al carrer de Ciutadans. Un jove i elegant noi francès que es deia Michel i que havia conegut a París, justament a Saint Michel, va córrer cap a la porta de La Gàbia a recollir un encàrrec curosament empaquetat. Era un dels collars d'Arlette Curie, aleshores esposa del famós escultor i amic Marcel Martí.

La Gala, la Gala, la Gala! Diferents empleats de la Diputació que venien d'esmorzar del Cafè Nacional s'acostaren al cotxe. Dalí, de lluny, va fer una reverència exagerada a Gala. El vidre de la porta del Cadillac es va alçar lentament. L'Enric Sabater, en Michel i el collar van desaparèixer cap a les voltes d'en Rosés. Solemnement, Dalí va entrar al cotxe, i el Cadillac, majestuosament, fugí cap a la Cort Reial, deixant un rastre d'admiració i sorpresa. "És ben boig, ben boig, ben boig".

Moltes nits, la Montserrat treballava al seu estudi fins que es feia de dia. Aleshores apagava la bombeta blava de 200w, es treia la bata, netejava els pinzells i els deixava dintre d'un pot de vidre amb aiguarràs, tancava la porteta de la vidriera de dos batents, apagava la bombeta de 25w del petit corredor, obria la porta de l'escala i baixava per la petita, estreta, rònega i fosca escala que donava al carrer Minali. Ja des de fora, obria la porta de la vidriera de la fleca, entrava a la petita cuina i es rentava les mans i la cara a l'aigüera, que tenia una aixeta de llautó sempre brillant, com si fos d'or. Al costat de la finestra que donava a la cuina, penjat en un gran clau, hi havia un petit mirallet rodó dels que es venien a les barraques de les fires.

Cada matí, entre sis i set, arribaven els mossos del forn del carrer Nou i entraven els grans coves de barres de pa, panets, llonguets i oans de quilo i de dos quilos més daurats que l'or. Tot anava cobert de grans draps de fil blanc. Al final entraven un covenet petit curosament embolcallat, com si fos un tresor; era el covenet dels pans de Viena. Mai no he menjat res de més exquisit. En un altre tipus de cistella, dipositaven també sobre el marbre del taulell de fusta de melis les bosses de farina i pa torrat, carquinyolis, borregos i rosquilles, petites caixetes de xocolata, estrep i caramels de color porpra, confits blancs, blaus i roses, mosquitera de vestit de nina... Els croissants encara no estaven de moda. Però quan la pintora flequera empolsava les ensaïmades amb sucre de llustre i les estibava en una panereta de vímet, era com si dels dits de la Montserrat caigués una finíssima i petita nevada. Mai no he vist un gest més delicat i mesurat: era com si pintés una veladura damunt d'un bodegó de préssecs amb un gerro d'aigua gebrada.

-Josep, si poses el cap sobre el taulell et pintaré.
Assegut en una cadira, vaig reclinar el cap damunt el marbre del taulell. Retiràrem un xic la ganiveta. La Montserrat va obrir una de les portes de l'armari i va treure un petit sedàs finíssim, l'omplí de pols de sucre i em digué:
-Ara clou els ulls.
Vaig sentir damunt la meva cara com una pols de neu, suau i càlida.
-No miris, espera't!
Va anar a cercar el mirall de la cuina i quan vaig obrir els ulls tenia la cara coberta de blanc, com si fos un maquillatge perfecte d'un pallasso de circ.

Aleshores, com un llampec, vaig recordar que el tercer any de batxillerat, a l'Institut Vell del carrer de la Força, a l'aula de Matemàtiques, un professor andalús a qui dèiem Señor Ruiz em va qualificar davant de tots els alumnes del curs, en castellà castís, com "el niño del azúcar", cosa que per al meu orgull d'adolescent va ser un escarni terrible. No m'explico el que va succeir, però crec que per primera vegada vaig sentir "la memòria de la pell". De sobte, vaig llençar el mirall contra la vidriera de l'armari del pa i el vidre es va esmicolar damunt les barres. La Montserrat romania dreta, rígida, darrere del taulell del pa: era com una figura de tragèdia grega. Totalment immòbil, em mirava amb els seus ulls grans verds dilatats, com de pintura egípcia. Continuava immòbil, estàtica. No sé com s'ho va fer, però sense moure els llavis la seva veu pronuncià dos mots: "mai més".

Es va girar cap a la cuina i va tancar la petita vidriera. Jo me'n vaig anar cap a la Residència Internacional. Aquell matí a la fleca no es van apagar els llums. Una hora després, com molts matins a punta de dia, des del meu balcó de l'últim pis de la Residència la vaig veure que enfilava el carrer de la Neu, alta i majestuosa, embolcallada amb un gran xal de llana negra. Caminava absent, semblava una cariàtide que abandonés la cornisa de l'atri d'un vell temple. Em vaig esperar fins a les set, quan obria la fleca. Com sempre, arribaren els primers clients i, estranyats, se'n tornaren. Aleshores vaig apropar-me a la vidriera: era pels volts de Fires i els vidres estaven totalment entelats. Malgrat això, des de l'interior es traslluïa una resplendor de boira d'or. Era com un conte de Txèkhov. Les barres de pa perfectament alineades al llarg de les lleixes d'aquells vells armaris, d'una encantadora i naïf rusticitat gòtica i amb el fons pintat de blauet, com a les fleques dels pobles de mar. La tebiesa i l'olor del pa calent de l'última fornada es filtrava per les escletxes de les vidrieres que tancaven els dos arcs medievals de les antigues voltes. Era un quadre viu d'una Girona de somni ja desapareguda. La cistella dels panets nevats de pols de sucre, les balances que semblaven d'or, la ganiveta de la torna del pa -torna que quasi mai no tornava a casa- i la fusta rogenca del taulell de melis, ornat per un triangle amb un ramell d'espigues curosament tallades i coronat per un marbre gruixut i engroguit, com una ara d'altar, creaven una imatge psicomàgica d'un quadre intemporal de senzilla i corprenedora humanitat. Aleshores, meravellat i commogut, vaig tenir la certesa que la Montserrat, flequera i pintora, i els seus avis i besavis flequers, d'aquells que guanyaven amb una saca de pa el que costava la compra del sac, eren els genis de la nit, els únics éssers vius del ritual del foc que vetllaven la ciutat adormida.

De sobte, vaig sentir una remor de passos avançar sota l'arc que, des de la plaça de les Castanyes, dóna enfront de La Gàbia. Em vaig amagar darrere els arcs de Ferreries Velles...

Era la Rosita, germana ben estimada i única de la Montserrat. Duia les claus de la fleca a la mà. Ràpidament, amb un gest maquinal, va obrir la porta de la vidriera i entrà a la fleca. Apagà el llum, tornà a tancar la porta i, de la mateixa manera que havia arribat, tornà a desaparéixer sota l'arc. Caminava de pressa, amoïnada perquè havia d'obrir la fleca del carrer Nou, com cada dia excepte els dilluns, a les set del matí. En aquell moment, el rellotge de la Catedral va tocar les set. Un minut després del toc encisador i solemne de l'àngelus matinal, la ciutat adormida es despertava. Totes les campanes d'esglésies i convents, el so de les quals es barrejava amb el retruny de les rodes de ferro dels carros de la llet i la carn sobre les llambordes, encara humides del rellent de la nit, componien a Girona una simfonia matinal com mai no he tornat a sentir en cap ciutat.

Per als noctàmbuls de la Girona d'aquells anys, joves i vells que el record de la guerra i altres angoixes de vida vigilada, insatisfeta i pobra no deixaven dormir, aquell despertar de la ciutat de pedra era com un bàlsam sonor que curava l'esperit i ens redimia. Explico tot això perquè els molts quadres de la Montserrat en què li vaig servir de model foren pintats a les darreres hores de la nit, quan es tancava L'Arc i començava el dia. Era l'hora de la Catedral rosa. Uns anys més tard, l'Emília Xargay la va pintar de matinada quan sortíem de L'Arc, impressionada per la llum del cel quan clarejava.

En els hiverns fredíssims d'aquella Girona (aleshores encara es glaçaven els recs dels jardins de la Devesa), al petit estudi de la Montserrat, a sobre de la fleca, una estufa de carbó d'alzina fumejava des d'octubre fins a la primavera gairebé cada nit. Fins i tot la Montserrat coneixia, pel ressó dels passos sota els arcs, la gent que retirava tard i els que es llevaven a primera hora per anar a missa.

Aquelles nits de Girona tenien una màgia de ciutat nòrdica. Els seus carrerons, ponts, voltes i escales, amb els telons de boira penjats damunt el riu, quasi wagnerià, s'hi pressentia la tragèdia de Tristan i Isolda o de Romeu i Julieta, que s'esvaïa quan naixia el sol i l'Àngel de la Catedral decapitat es convertia en custodi solar dels matins de boira.

Sí, la Montserrat traballava o somiava durant nits senceres al seu estudi, en el seu tranquil i petit món, de saleta i alcova damunt la fleca, amb un espiell que donava sobre el calaix del taulell per controlar els diners. Sí, la Montserrat també vetllava i pintava de nit a la mateixa cambra-alcova del carrer Minali on havien mort i nascut els seus avantpassats.

Pintava sobre teles de sac curosament preparades per ella, i a la matinada, quan el pa sortia del forn a la vella fleca del carrer Minali, componia el que ara s'anomena, en argot artístic, una instal·lació que feia i desfeia cada matí, com la troca del fil d'Ariadna. Era el quadre de la fleca més preciós i màgic que es podrà penjar mai en cap museu del món, però que encara, si us afanyeu, podreu veure en algun poble petit.

Només l'empordanès Salvador Dalí tingué la intuïció i el geni de pintar un pa dins una cistella, i dissenyà les cariàtides dee la façana del Teatre-Museu de Figueres com vestals que, amb els braços alçats, ofereixen llargues barres de pa al sol quan surt del mar tots els matins del món. I no parlem dels centenars de pans a la façana de ponent de la Torre Galatea, que el sol rogent i tramuntanal de l'Empordà transmuta en or cada crepuscle.

Tornant d'aquest somni-record, perquè és ben cert que les oficis imprimeixen caràcter, la Montserrat pintora i flequera era una persona bona com el pa. Elegant i sincera, tímida, discretíssima, immensament senzilla. D'esperit incorruptible i ànima subtilíssima, era d'aquests éssers que ho guarden tot a dins i que no obren mai la boca per no ferir. Són d'aquest món, però semblen d'un altre... El mal rellisca damunt d'ells, com la pluja damunt el plomatge immaculat dels cignes. El seu destí comença i acaba en la solitud del seu llac encantat. Viuen i moren en el cel reflectit en les aigües, neden entre els lotus sense malmetre'n ni una sola tija... I quan ploren, ho fan sempre amb el cap submergit dins l'aigua. En el record hi solen deixar sempre un rastre de bondat i bellesa, un secretisme personal i màgic, immensament humà, que perdura en el temps mitjançant la seva obra.

La Montserrat va patir i va lluitar per salvar l'ànima popular de la Girona vella. Va plorar per la desfeta de la vall de Sant Daniel, pessebre idíl·lic, i per la ruïna del barri de la Barca, on van viure els seus models gitanos i l'adorable Neus, de la qual deien que havia estat la prostituta-àngel més bella del barri xinès de Girona. La Neus, que amb setanta anys es pintava els cabells amb aigua de safrà i es calçava sabates de saló de xarol blanc, perquè la Montserrat Llonch pintés el seu retrat. A voltes, coincidia al replà de l'estreta escala de l'estudi amb l'escriptora de novel·les roses, la senyora Rosa de España, també model de la Montserrat. Se saludaven educadament.

- Buenas tardes, señora -feia la Neus.
- Buenas tardes, señorita -replicava la Rosa de España.

Personatges únics i irrepetibles de la Girona vella que Montserrat Llonch va pintar i immortalitzar, perquè, com a artista, intuïa la glòria i la tragèdia d'aquells models que el fat ja havia segellat amb la ruïna de l'esplendor més fugissera, la joventut i la bellesa, però que encara servaven humil i intacta la innocència de l'Àngel fulgurant del seu esperit.


Article publicat al catàleg "Montserrat Llonch. La força tranquil·la". Museu d'Història de la Ciutat, 2004. ISBN 84-8496-121-4.

Obres, col·lecció particular, Girona.

Ampliar

Retrat de la Rosa de España, c. 1968. Oli sobre arpillera. 164 x 93 cms. (Ampliar)

Ampliar

La Neus amb camisa blanca. c. 1970. Oli sobre arpillera. 60 x 50 cms. (Ampliar)

Ampliar

Retrat de Josep Tarrés. c. 1970. Ceres de color sobre paper. 63 x 51 cms. (Ampliar)

Ampliar

Retrat de Josep Tarrés. c. 1970. Ceres de color sobre paper. 65 x 50 cms. (Ampliar)

Ampliar

Rei Mides. 1959. Oli sobre arpillera. 129 x 95 cms. (Ampliar)

Ampliar

Autoretrat de joventut. c. 1970. Ceres de color sobre paper. 48 x 33 cms. (Ampliar)

Ampliar

Campanar amb xiprer (Sant Daniel) c. 1949. Oli sobre cartró. 25 x 27 cms. (Ampliar)

Ampliar

Palangana de Saus. c. 1973. Oli sobre arpillera, 101 x 81 cms. (Ampliar)

Ampliar

Dona de mig cos. c. 1970. Carbó sobre paper. 70 x 50 cms. (Ampliar)

Back-Index-Next

CONTACTE ----Avís legal ----Aviso legal ----Legal notice

© Fèlix Xunclà/Assumpció Parés