Difícilment un trobador cantaria tan bé Girona

Abocat a un destí indefugible d'arrels que lliguen a una sola pàtria, tal com sona, aquest és l'home que avui ens parla: Lluís Gon¡aga Buenaventura i Canada. No vol tenir cap més protagonisme que el d'haver estimat el cel i la terra que el conformen, ni desitja altra cosa que sentir-se peça vàlida a l'hora del balanç, quan els rèquiems miserables vulguin enterrar feines i serveis executats amb constant i enorme sacrifici. Per a tots els que s'imaginen que en Lluís no passa de ser una ironia fàtua darrea un taulell, heus ací l'entrevista.

És l'hora del te i bevem whisky. El ritual es fa amb uns gots petits, evitant així ulteriors conseqüències. Seiem al pati on en Lluís ensenya als forasters la seva catedral, enmig d'inoportuns espeternecs d'automòbils tocats per l'asma. Pel fet de trobar-nos davant el Palau de Justícia, veiem descarregar de tant en tant persones emmanillades. Però pel fet de trobar-nos davant el seu bar veiem també descarregar refrescs. Deuen ser dos quarts i cinc de cinc.

- Tu sempre t'has distingit per una actitud rebel davant les injustícies, i això et ve de quan eres encara molt cristura.

- Veuràs, fem un xic d'història. El meu pare era ferroviari i desitjava viure sempre arran d'estació, d'una companyia que avui se'n diu RENFE i abans era "Madrid, Zaragoza, Alicante" -un eix esquemàtic que ja anunciava cap on anirien després els nepotismes-. Doncs bé, en aquella època el pare va escollir un pis molt proper a l'estació de França i, és clar, pel fet de viure al costat dels "hermanos de la Salle", a casa m'hi matricularen. Potser abans de "la Salle", essent encara un marrec de quatre o cinc anys, em dugueren a aprendre les primeres lletres al col·legi de les Carmelites, que estava a la carretera de Barcelona. I curiosament, d'aquella època m'han quedat records de companys de classe... algú de la família Colomer dels mosaics i algun altre. Després ja vaig saltar a "la Salle", on vaig fer els primers cursos amb l'"hermano" Tomàs, que era com una gran lloca voltada de pollets. Anava amb el seu "bavero" blanc, i la sotana negra, a vegades mancada d'una bona sargidora darrera, amb els punys menjats i respirant, si tu vols, una certa misèria. I aquest "hermano" Tomàs en ensenyava a llegir amb un llibre que sempre recordaré: l'editorial era Bruño i el títol deia: "Epítome del párvulo". A vegades jo comento en broma que aquest terme "epítome" mai m'ha interessat, que mai no he volgut saber què volia dir; és com un petit monstre apocalíptic que he anat alimentant volent desconèixer-lo. I és que un vailet que parla en català amb la mare i a l'escola et parlen castellà afegint-hi el ditxós "epítome", es desorienta una mica.

- Parla un xic de l'època de brutal canvi didàctic que visqueres.

- És curiosíssim, el tema. Recordo perfectament que en el mateix pati de "la Salle" -quan encara ells no havien pres possessió de l'edifici-, jo hi havia desfilat vestit de milicianet durant els moments frontpopulistes, cantant un himne que deia "no pasarán, no pasarán!!!". I passant aquest temps, en el mateix pati, estava voltat d'"hermanos" i cantant el "Cara al sol" abans d'iniciar cada classe. La nostra generació visqué aquest canvi traumàtic, de guerra civil, que fou terrible. En guardo imatges punyents de bombardeigs i de coses encara pitjors, als anys 39 i 40. Figura't que jugant amb amiguets teus al carrer, en aquells clots que fèiem a terra per fer-hi anar boletes i que en dèiem òbits... en fi, més d'una vegada he pensat si aquest concepte d'òbit, de defunció, en un joc d'infants, no estaria relacionat amb l'àmbit que ens envoltava i que no era cap altre, i vull dir-ho molt directament, que veure passar cada dia pel carrer del Carme camions carregats de gent que era duta a afusellar darrera el cementiri. I el moment dramàtic fou quan la mare em digué "Mira fillet, demà en aquest camió hi passarà el pare d'en Jordi", que era el company més estimat de jocs que tenia. Així va ser, i en Jordi s'acomiadà del seu pare, que ja era dalt del camió, i continuàrem jugant a òbits.

En Lluís evoca matinades de postguerra amb silencis trencats pel soroll assassí de les metralladores. I parla d'en Damià Escuder, amb qui compartia l'estupor d'aquella situació que els feia mal sense acabar d'entendre-la. (Un amic al qual he fet esment d'aquests episodis m'ha assabentat que alguns gironins s'apuntaven voluntaris per integrar els piquets d'execució). Es veu que noms d'aquests botxins improvisats ara formen part de la Girona més il·lustre. Però deixem-ho córrer, i que parli en Lluís.

- Com que els nostres balcons eren molt a prop del carrer del Carme, aquesta fressa fatídica, aquest brogit de trets mentre queia gent assassinada, el sentíem en Damià i jo mirant-nos amb molta tristor.

- Tornem a "la Salle".

- Si, llavors, a part del famós "epítome", em feien llegir revistes que a mi no em deien res, com "Flechas y Pelayos" i d'altres. Després, dintre aquesta època fosca de la meva vida en aquest ambient, vaig passar a estudiar a l'acadèmia del senyor Mas, que s'nomenava "Emporium". El senyor Mas era un gran mestre del qual guardo records molt agradables, i et puc dir que impartia un tipus d'ensenyament més lliberal, que respectava la personalitat de l'alumne sense supeditar-la a aquests cerimonials d'haver de cantar davant una bandera que no et deia res, o bé de dur a terme una autèntica instrucció militar en el pati de "la Salle". A l'acadèmia Mas vaig estudiar el peritatge mercantil , vaig començar-hi a aprendre un xic d'anglès, taquigrafia, etc. I després, els exàmens a Barcelona, a l'Escola de Comerç del carrer de Balmes. Més endavant vaig deixar aquest tipus d'estudis, que no m'interessaven massa, pe repassar, amb molt d'interès, els meus coneixements d'idiomes, cosa que em donà l'oportunitat de, molt més endevant, de fer de guia de turisme i començar aquesta etapa bonica i daurada, gairebé lúdica dins la meva vida, que foren els anys de guia de la Catedral de Girona, en les primeres temporades turístiques que s'encetaren durant el Congrés Eucarístic de Barcelona. Foren èpoques molt maques, de les quals jo recordo gent amb una gran capacitat didàctica, com un mossèn Fuentes, un Josep Fraga i Sala, mort ja fa temps, i els Colomer i, per què no, en Vicens i Vives, que a vegades venia a Girona i tot passejant per la Catedral m'explicava la seva visió de capitells, de nau gòtica, de retaules, etc. I després ja vaig creure que aquest contacte meu amb el món de l'art gironí, aquest testimoniatge que ens arriba de l'època medieval, la iconografia dels capitells del claustre, la profunditat simbòlica d'un tapís de la Creació i tot aquest món de retaules de la Catedral, fou el camí que em portà a la realització d'un documental cinematogràfic i ara, més recentment, a l'audiovisual. Llavors, gaudint de l'amistat ferma de l'Antoni Varés, que tenia una "Paillard-Bolex" de setze mil·límetres, vaig passar, de les senzilles fotos dels capitells a produir i dirigir un documental al qual en Varés aportà la seva càmera per tal que pogués ser una realitat. Ho férem l'any 56, i era un documentalet dels capitells del claustre, titulat, precisament, "La construcció d'un claustre", en el qual s'ensenyava com vivien els gironins del segle XII. Va ser una pel·lícula feta amb tot l'amor del món i amb el coneixement que tenia dels meus contactes amb gent com Fuentes, Vicens i Vives i Pep Colomer, que és un home molt sensibilitzat per totes aquestes manifestacions creativo-estètiques catalanes de temps remots. I després d'aquesta feina, vaig seguir uns cursos de l'"Instituto de Investigaciones Cinematográficas de Madrid", al qual vaig entrar gràcies a una beca de la Diputació. Allí vaig tenir la gran sort de compartir la taula amb un càmera més tard conegut, en Luís Cuadrado, amb el qual donàrem els primers passos dintre d'aquell Institut, que no era res més que una exhibició franquista de potencial econòmic, tota vegada que en aquell "Instituto" disposàvem fins i tot de piscines climatitzades. Teniem un plató amb tota mena de maquinària, de càmeres, de "Kodaks" especials que nosaltres només haviem vist en un petit catàleg que l'Antoni Varés a vegades rebia de Paris... Teniem de tot! Focus de cinquanta mil potències, "Paillards" de setze... I, de la mà d'un professor que es deia Carles, descendent de la noble familia de Carles de Girona, férem, amb Luis Cuadrado, els primers passos dins aquell institut de cinematografia. Fins que vaig tenir la gran sort que la Diputació em canviés la beca de Madrid per una altra que em permetia anar a l'IDEC de Paris. I sense pensar-ho ni un moment vaig anar a l'IDEC de Paris, ja matriculat, on vaig començar una segona etapa d'estudis de càmera tot i que, pràcticament, amic Jordi, allí ni vaig posar-hi els peus, perquè el Paris que em caigué a les mans era un Paris de cinemateques, on podies veure pel·lícules que havies somniat veure sempre i que aqui eren castigades fins amb el presidi... l'haver-les contemplat! Parlo de "El cuirassat Potèmkin", "La infantesa de Gorki", de totes les obres d'Eisenstein i tot aquest cinema proscrit a Espanya en aquell moment i que nosaltres somniàvem veure. De la meva estada a Paris, amb la beca de la Diputació, cal que digui, amb goig i pena al mateix temps, que fou una fartanera de veure un cinema del qual tenien autèntica fam. I entornar a Girona, amb l'experiència que tenia de les caves del "Boul'Mich'" i de Montparnasse, doncs vaig muntar a Girona no res més que un petit racó que fós gairebé una segona versió de la cava francesa, del petit bistrot, dels petits cafès en els quals tantes estones agradables havia passat. I en el 57 inaugurem "L'Arc" a Girona.

- Hi ha una cosa, Lluís, de la qual et vull fer esment, ja qu conèixes tan bé la Catedral. Diumenge passat, llegint el suplement de "El País", em trobo amb un article d'uns erudits sevillans que parlava del Mercadant de Bretanya i de les feines que havia realitzat allí, cobrant en diners i en mesures de blat. L'artista els deixà obra ben feta i desaparegué. Llavors els articulistes deien que aquest senyor els havia arribat de França fent-se després fonedís de Sevilla sense que mai més ningú no en tingués constància. Però el sepulcre del bisbe Bernat de Pau, a la Catedral de Girona, és obra seva!.

- El Mercadant de Bretanya és un escultor que a Girona, com tu has ben dit, fa la tomba del bisbe Bernat de Pau, plagada d'escultures en alabastre, segurament de Beuda. Es troba en una capella al costat de l'Evangeli, o entrada esquerra principal del la Seu. Algunes d'aquestes figures de la tomba, i deu haver-n'hi vint-i-cinc o trenta, estan situades a la segona sala capitular, avui exposició del tresor de la Catedral. En aquella època medieval, el Mercadant de Bretanya devia ser molt conegut en tota una àrea cultural que llavors era molt difícil de distanciar, i tenint en compte que Catalunya era mig de França i mig d'Espanya, possiblement al Mercadant, en passar per Girona, li fos encarregat el monument funerari de Bernat de Pau. La col·lecció d'escultures que guarda la Catedral d'aquest artista són d'una bellesa remarcable. Aquest home tocava l'alabastre... Mira, quan una figura recull amb la seva mà la capa per eixugar-se unes llàgrimes, t'adones de la força enorme que Mercadant donava a l'alabastre. Jo aprofito l'ocasió per convidar els gironins per què un dia ens trobem a la Catedral per veure coses d'aquestes com les que ara comentem. I tampoc no ens ha d'estranyar que des de Sevilla ignorin el pas de Mercadant de Bretanya per Girona, pas obligat d'altra banda, a no ser que emprés la via marítima. Aquesta és, em sembla, l'explicació.

- Amb el tema de l'any carolingi, Girona ha vist, gràcies a una pròdiga difusió de pòsters, la imatge d'una estatueta que, aparentment, és Carlemany, o sant Carlemany, vaja.

- Aprofitarem el moment per explicar i per parlar d'un personatge míticament estimat per mi, que és Pere Cascalls, l'autor d'aquesta escultura, que tant pot ser Pere el Cerimoniós com pot ser Carlemany. Si és Carlemany, amb motiu de la institució a Girona de la festa de sant Carlemany, és evident que Jaume Cascalls, a un Carlemany majestuós i amb facultat de regne, d'imperi, doncs l'havia de representar amb el vestuari d'un rei, i en aquells moments molt fàcilment podia en Cascalls inspirar-se en un Pere el Cerimoniós, que era el rei que aleshores manava al país. I aquest Jaume Cascalls féu aquella escultura de Carlemany, com possiblement també féu l'escultura, o millor dit, les dues escultures corresponents, una de la Verge i l'altre de Carlemany, a la cadira episcopal del cor de la Catedral. I també féu una gran òpera magna de l'escultura medieval universal -i ho titulo així, sense cap por a exagerar-, que és el crist jacent, gòtic, que tenim a l'església de Sant Fèlix. Aquesta és una escultura que els gironins malconeixen, i que em sembla que un dia algú ha de passar-hi... algú ha de feina de divulgació d'aquesta escultura! Si jo, acompanyant-hi els membres d'una societat francesa amiga dels museus, em vaig trobar que una conductora del grup, i recordo que es deia madame Lemraux, en situar-se davant l'escultura, se'm va posar a plorar d'emoció dient-me com era possible que ella hagués passat llastimosament de llarg d'una obra que en veritat tenia davant. Estiguérem parlant amb madame Lemraux i, tot pujant les escales de la Catedral, i veient després el claustre romànic, trobàrem un paral·lelisme extraordinari entre el somriure que hi ha en un dels capitells, on es veu un dels fills de Noè contemplant la nuesa del pare, que és un somriure de burla davant un home despullat. Madame Lemraux m'establí un paral·lelisme, unes interrelacions entre aquest somriure i el de l'àngel de Reims, a França, que és on sembla que el gòtic francès comença a somriure. La "madame" aquesta em diu que pel fet d'haver-hi al costat de la catedral de Reims una petita esglesieta romànica, la de Saint Rémy, és molt probablem que, a través de la influència recíproca que té el romànic català envers França, arribéssim al moment que l'àngel tingués el punt de partida en aquesta figureta atribuïda a Arnaldus Gatell, que és l'autor del claustre de la Catedral de Girona.

- És que Noè, segons la Bíblia, no solament anava nu, sinó també begut.

- Exactament! Per cert que, en el capitell corresponent, es pot veure la nuesa de Noè explicada amb una perfecció anatòmica absoluta en la qual s'observa, d'una manera exagerada, la mida dels òrgans genitals del patriarca Noè borratxo, mig caigut a terra i amb les cames obertes.

- Una altra joia de la Catedral que tu tant has estimat és el tapís de la Creació. D'aquella sala capitular on era exhibit fins a la cibernètica vitrina actual que el protegeix, hi ha un abisme de temps.

- Quan jo era guia turístic de la Catedral, ens reuníem a la sala capitular l'entranyable amic Manuel Fuentes, en Pep Colomer i jo. I moltes vegades s'hi afegia algun visitant que es quedava astorat davant la peça. Aleshores molts turistes es meravellaven del tapís de la Creació, i nosaltres les donàvem la nostra versió un pèl més profunda de la que ells poguessin deduir, perquè nosaltres l'haviem tingut davant durant hores i hores, comentant-lo amb aquest mag de la simbologia medieval que és Joan Eduard Cirlot. En aquell temps hi havia també a la mateixa sala una extraordinària catifa turca d'enorme valor sobre la qual, en dies de corpus o de setmana santa, vèiem les autoritats i els sotsecretaris fumant i tirant-hi les burilles. Una vegada una turista francesa em comentava que aquesta alfombra hauria d'ésser penjada a l'altra banda, davant el tapís de la Creació.

- I què me'n dius d'aquests caps penjats a la façana, sobre els capitells, i que semblen una premonició del rostre de Salvador Dalí?.

- D'aquesta façana, jo sempre he dit, tal vegada hiperbòlicament, que és un gran recital de cuina catalana. Entre els molts detalls que hi ha en aquesta façana, trobem tot un món anecdòtic, a vegades fins i tot amb perfils una mica satírics, que cal tenir en compte. I una vegada que estava jo prenent unes fotografies de la façana, en passar-les per l'ampliadora, vaig observar que un dels capitells tenia una semblança extraordinària amb el gest i el mirar de Dalí, inclosos els bigotis punxaguts.

- Tinc entès que el mestre Dalí, un dia que visitava la Catedral, fou advertit per tu mateix d'aquesta coincidència, i donà, davant el fet, una responsta totalment daliniana.

- Si, el dia que ell visitava la Catedral, en sortir de la nau, jo li vaig ensenyar el cap i ell, d'una manera daliniana, l'assenyalà amb el bastó i em va venir a dir que el fet que existís aquell cap similar al seu era una cosa perfectament prevista. En dir-me això, com que en aquella època ningú de nosaltres no sabia res del món de Francesc Pujols, de la hiperxiologia, dels seus rituals i de totes les teories evolucionistes, molts cops fonamentades en obres de Llull, Sibiuda, etc, doncs és clar, en Dalí sí que ho coneixia. Jo sempre he cregut que Dalíés una persona informadíssima. Durant les seves estades a Nova York ell aprofita, amb molt d'oportunisme, la possibilitat de posar-se al dia en qüestió de descobertes tecnològiques, com ara entendre que l'eix de la cultura i la importància del pensament europeu es troben a l'estació de Perpinyà. Això que sembla una "boutade", un cop vas entrant en coneixement de causa, t'adones de la teoria de les plaques tectòniques, que no és altra cosa que una ciència nova que estudia el gruix del subsòl a Europa, i es dóna el cas que mitjançant radars i sonars, els savis que estudien les paques tectòniques han hagut d'arribar a la conclusió que el màxim de gruixudària que hi ha al continent es troba sota del Rosselló, i naturalment, sota l'estació de Perpinyà. Jo crec que quan Dalí entra en coneixement d'aquestes teories, li és molt fàcil situar, per un cantó molt surrealísticament i per l'altra molt documentadament, l'eix d'Europa sota la "gare" de Perpinyà. Evidentment poden sortir d'aquí molts esteticismes surrealistes, com aquest món del tren, en el qual pot haver entrat Dalí a través de Buster Keaton amb "El maquinista de la General", o si no amb records d'infantesa. A mi sempre m'ha interessat aquest Dalí meravellosament culte i nostàlgic, com quan fa el "Chien andalou", que no és pas res més que una crònica figuerenca que Dalí traspassa al cinema d'aquell temps.

- Amic Lluís, estariem parlant, com tantes vegades hem fet, fins a altes hores de la matinada. Això no és possible perquè l'espai físic d'aquestes planes ens ho limita. Però queda constància del teu convit, de la proposta que fas als gironins: que s'apropin més a la seva Catedral i que aprenguin l'agradable disciplina de conèixer una història que ens és comuna.


Text: Jordi Soler. Fotografies en blanc i negre de Xavier Ruiz. Publicat a Presència.











L'angel que somriu. Façana de la catedral de Reims. Segle XIII. (Wikipèdia).







Interior i exterior de L'Arc. Fotografies: Assumpció Parés i Valls.



Mural de Vicente Huedo a l'exterior de L'Arc, al carrer de la Força. Fotografia: Assumpció Parés i Valls.
Back