Sant Google m’ho solucionaria, vaig pensar. Segur que hi ha d’haver algun manual per fer pregons. Tipus llibre d’autoajuda, bàsicament amb cites d’en Coelho. Doncs tampoc. Des d’aquí regalo la idea a possibles editors que m’estiguin escoltant: editeu un llibre de “Com fer un pregó”. Us folrareu!
Jo no sóc nascut al barri, sinó a l’altra riba de l’Onyar, tot i que fa vint-i-cinc anys que hi visc. Des de l’època en la que el Mercadal era opac i dens, de quan on ara hi ha la concentració de places segurament més gran de Girona hi havia cases, edificis industrials i carrers estrets residus de la urbanització productiva de principis del segle XX, de la Grober i la Gerundense, on encara podies aparcar el cotxe davant de casa, sense problemes, i de franc. Eren altres èpoques.
Un barri que sempre he considerat com un petit poble dins la ciutat, on, quan surts al matí, cada deu metres trobes algú que et diu “bon dia”, en el que, si durant uns dies no surts al carrer, quan ho fas trobaràs algun veí que et dirà “que estaves malalt?”, per que la gent es coneix, ens coneixem, un barri on a trenc de fosc surten, encara, els ratpenats a rellevar les orenetes que han estat volant tot el dia.
Finalment, després de molta reflexió, vaig arribar a la conclusió que per a un pregó de festa del barri, el que calia era parlar del barri.
Calia dir, per exemple, que la història d’aquest nostre barri ve de lluny, i que tot i no formar part del recinte emmurallat fundacional de la Gerunda romana, sí que va tenir ocupació durant aquest període; davant l’església de Santa Susanna, durant unes excavacions fetes el 1890 es varen localitzar cinc sarcòfags monolítics de pedra sorrenca i altres tombes dels segles IV-V, actualment al museu d’Arqueologia de Sant Pere de Galligants. Com és sabut, els romans no enterraven els seus morts dins les muralles de les ciutats, l’àrea sagrada, sinó a prop i als afores, seguint els camins i vies que hi portaven.
No se n’han trobat restes, però segur que per aquí devia haver-hi alguna vil·la romana, amb els seus conreus, més tard les hortes de Girona, ben regades pels recs. Amb aquest barri tant magnífic segur que els romans ja hi vivien.
Explicar-vos que anys més tard, l’expansió medieval de Girona va comportar emmurallar les construccions fetes en el que avui és el Mercadal, cap on havia anat creixent la ciutat. Al segle XIV el rei Pere el cerimoniós (aquell del que hi ha una estàtua a la Catedral que durant molt de temps va ser venerada com Sant Carlemany, que no va ser mai a Girona) va refer i ampliar el recinte defensiu de la ciutat, i a nosaltres ens va tocar una mitja lluna que ens protegia de possibles atacs des del Pla de Girona.
Si mireu un plànol de la ciutat d’aquesta època, el Mercadal sembla el ventre de Girona, amb el cap a la Catedral, i no segueixo fent comparacions perquè no vull ofendre ningú.
Amb aquestes obres, es cohesionava l’espai urbà format per vil·les suburbanes o termes del Mercadal al nord i Cuguçacs al sud, i Fontanilles entre els dos, que no havien estat integrats al terme urbà de Girona fins al segle XII.

(Ampliar) - Recreació a vol d’ocell del Mercadal vers 1360 vista des de ponent. El barri havia assolit la màxima extensió construïda, malgrat que ja havien començat els temps de recessió. Extret de "Història urbana del Mercadal de Girona. Dels orígens a la fi de l'Edat Mitjana".

Aquests espais eren travessats per diversos recs i dominats per les hortes, amb una excepció, el petit nucli de molins i cases, concentrat al llarg del tram final del rec Monar, abans d’arribar a l’Onyar al sud de l’església de Santa Susanna, que esdevingué parròquia al segle XIII.
La vinculació del barri amb l’aigua dels recs i sèquies, les hortes i els molins, dominaria la fesomia urbana fins gairebé l’arribada de l’època industrial, i el marcà del tal forma que encara avui recordem en la toponímia dels carrers aquest fet: tenim el carrer de les Hortes, de la Sèquia, i tenim una central elèctrica “del Molí” que segueix aprofitant l’impuls hidràulic del rec, tal com ho feien antigament els molins de blat.
Dit d’una altra forma, érem el super de Girona, amb les nostres hortes i els nostres molins.
Durant la Guerra del Francès forts atacs varen posar a prova la resistència de les muralles i dels homes. I de les dones, com les conegudes Heroïnes de Santa Bàrbara.

(Ampliar) - Vista aèria del Mercadal, amb el campanar de les Bernardes, la torre de la Casa de les Aigües, el campanar de l'església de Santa Susanna i la cúpula de la fàbrica Grober. 1910-1926. Fotografia de Josep Esquirol. CRDI - Ajuntament de Girona.

Girona va sortir d’aquests atacs amb 4.500 habitants, la meitat grosso modo dels que hi havia abans dels setges. Durant el mig segle següent, la població es va triplicar, bàsicament degut a l’arribada d’immigrants, que s’allotjaven en cases reedificades sobre els solar de les que havien estat destruïdes durant els setges, i en pisos aixecats sobre cases existents.
No obstant, l’espai dintre muralles era insuficient; la ciutat necessitava més cases. S’hagués pogut edificar els horts del nostre barri, però els propietaris no tenien mentalitat de promotors immobiliaris. També eren altres temps. Sí en canvi la tenien els que, amb l’exclaustració de 1835, havien adquirit els terrenys dels convents de Sant Francesc, Sant Agustí i Santa Clara, noms que encara avui es conserven i ens indiquen on estaven situats.
Durant la ocupació napoleònica havien estat suprimits els ordres religiosos, però amb Ferran VII frares i monges varen poder tornar al seus convents. L’alegria els va durar poc: durant el trienni liberal es varen posar en venda els seus béns i amb la desamortització de Mendizábal d’octubre de 1835, s’extingien les comunitats religioses.
De fet, a causa de la guerra amb Napoleó, la majoria de convents eren una desferra, llevat del de Santa Clara al nostre barri i els del Carme, de les Caputxines i de les Beates a l’altra costat de l’Onyar.

(Ampliar) - Vista del riu Onyar amb el pont de Pedra a la part central. A l'esquerra del riu, el campanar de Santa Susanna, el de les Bernardes i el de Santa Clara. 1870-1880. Autor desconegut. CRDI - Ajuntament de Girona.

L’església parroquial es va mantenir, amb el seu campanar neogòtic que va durar ben poc, i que avui disposa d’un conjunt de campanes que a tres quarts menys cinc de nou del matí criden la mainada cap al cole. Esperem que no hi hagi cap protesta pel seu so...
Fins aleshores, el nucli urbà del Mercadal es limitava a dos sectors: el més proper a l’hospital, amb els carrers del Pavo, Canaders, Ginesta, Fontanilles, Plantafaves i la plaça d’en Vila, i el situat al voltant de la sèquia Monar i l’església de Santa Susanna. La resta era ocupada, encara, per convents i hortes.
L’antic convent de Sant Francesc d'Assís, proper a la sèquia Monar i ben comunicat amb la resta de Girona (davant seu tenia el pont equivalent a l’actual Pont de Pedra construït en temps d’Isabel II), va trobar ràpidament comprador.

(Ampliar) - Una calandra de la fàbrica de paper continu La Gerundense. 1922. Autor desconegut. CRDI - Ajuntament de Girona.

Una incipient indústria trobava ideal per establir-s’hi un espai situat entre el riu i la muralla, i entre la plaça del Gra i la sèquia Monar. Per això va ser ràpidament comprat per una societat de la que formava part l’industrial Joan Planas i un grup de tres financers.
La seva visió urbanística va fer que, a més d’un espai industrial, també es parcel·lés i s’hi construïssin habitatges, l’eix bàsic dels quals seria el carrer Nou, aleshores conegut amb el nom, adient, de carrer del Progrés.
També es va obrir el carrer que avui porta el nom de Cristòfol Grober i que aleshores es deia, significativament, de la Indústria. En aquests espais es varen instal·lar la Fundició Planas, la paperera “La Gerundense”, la fàbrica de gas Barrau o la fàbrica Grober, que feia betes, fils i botons.

(Ampliar) - La fàbrica Grober a començaments del segle XX. Autor desconegut. CRDI - Ajuntament de Girona.

Així, el nostre barri era subjecte actiu de la transformació econòmica que feia que es passés d’un societat agrícola i artesana, a una altra industrial, de producció massiva, amb la combinació entre la formació dels grans capitals de la indústria i el comerç i l’especulació urbana de manera organitzada d’acord amb el poder polític, trets ben característics del segle XIX.
D’aquelles indústries que varen configurar el nostre barri ja no en queda cap: el Pla Parcial Mercadal del 1962 acabat de desenvolupar amb el desmantellament de les instal·lacions de la Grober el 1978, varen donar una funció de serveis, comerç i residencial al nostre barri.
També es va modificar substancialment el sistema de comunicacions, que des de l’època romana es feia de nord a sud, de Sobreportes a la sortida pel desaparegut portal de l’Àngel on actualment hi ha la Rambla Verdaguer, s’hi afegia la sortida del carrer Nou.
A aquest fet es va afegir la substitució del pont medieval de Sant Francesc per un altre, més ample i capaç, de pedra, el 1856, i la construcció, fora muralles, de la plaça marquès de Camps, bifurcació de les noves carreteres cap a Barcelona i cap al Pla.
El 1931 es va iniciar l’enderrocament de les muralles del nostre barri per dotar-lo de més capacitat de comunicació amb l’exterior i no encorsetar-ne la urbanització. Decisió discutible on n’hi hagin, és clar. Val a dir que la cerimònia oficial de l’enderrocament va ser protagonitzada pel president de la república espanyola Manuel Azaña, el president de la Generalitat Francesc Macià i l'alcalde de Girona Miquel Santaló.
Així, el barri del Mercadal tancava un procés d’evolució de l’economia basada en l’agricultura, a una altra de caire industrial, i finalment comercial i residencial que és avui.

(Ampliar) - Façana de l'església de de Santa Susanna i el Museu del Cinema. Al fons, la Torre de les Aigües.

Segur que si no haguessin tirat a baix les muralles, torres i baluards, Joc de Trons hagués estat filmat al nostre barri. Us imagineu, ara, grups de guiris fent fila com la processionària del pi per fer-se una foto on es va asseure la l’Arya Stark? I podriem posar al costat de la nena de la Consti una rèplica del tron de les espases.
Mentre em plantejava què us explicaria, també sospesava que per a un inici de festa major, llegir-vos aquestes síntesis històriques era més propi d’un programa de Fires dels anys 50 que d’un pregó de l’època del 2.0, amb places amb jocs per a la mainada engomats perquè si cauen no es pelin els genolls i cantonades arrodonides perquè no s’esgarrinxin els colzes.
De tota aquesta història, i de la consideració del barri actual, podem extreure’n alguna conclusió: és important que encara avui hi hagi carrers dedicats a les Hortes, a la Sèquia, una central del Molí, un carrer de Cristòfol Grober, que ens recordin el nostre passat històric.
Potser éss que els barris tenen ànima, com les persones, i que també els cal recordar el seu passat per tirar cap al futur. Un futur que, malgrat tot, procurem afrontar amb valentia, colze amb colze, amb serenor i amb fermesa, sentint-nos persones perquè els que ens envolten ens hi fan sentir.
Ara, quan acabi el pregó, comencen dos dies i una mica de festes: gaudiu de les músiques, balls i àpats que un grup de gent, amb tota la il·lusió del món, han programat i hi ha esmerçat esforços perque tot rutlli. (Nota mental meva: us heu fixat que, de prop o de lluny, totes les nostres festes comencen, segueixen i s’acaben al voltant d’una taula ben parada? Per què serà?)
Amb totes aquestes consideracions meves, després de sospesar el que calia llegir, vaig arribar a la conclusió que, amb tot això, el millor que podia fer era que, simplement, us desitgés una molt bona festa, un visca el Mercadal, visca Girona i visca Catalunya!

---