Giorgio de Chirico. "La torre rossa". |
Luis Antonio de Villena.
Què és -o què pretén dir- un conjunt ciutadà o paisatgístic sense homes ni dones, sense éssers humans? Ens parla només de la misantropia del pintor, pel seu amor per la bellesa de les formes i la seva poderosa desconfiança envers la nostra raça cruel? O pretén dir-nos, a més a més, que la matèria té alguna cosa nostra, perquè en els jardins hem tocat, modificat la naturalesa i en els edificis, per molt bonics que siguin, anem contra ella o sembla -potser és mentida- que anem contra ella? On no hi ha l'ésser humà (als quadres de Roca D. Costa) sembla que hi floti una trabquil·litat maravellosa, una pau augusta. Però en aquestes mateixes arquitectures sense humans, sentim l'home no només perquè les ha aixecades ell, sinó perquè sense ell -sense nosaltres- no tindrien cap significat... Així, des de l'absència, la pintura de Roca D. Costa reclama una presència. Una presència potser concreta en el futur, però ja evident: la presència d'un desig. Aquesta pintura, tan plena en la seva buidor, Ens parla de la perfecció del món. I aquí -en una via contrària, com en els místics-, el mçon expressa la perfecció de la bondat. Si l'ésser humà se sabés sumar a aquesta perfecció delicada i modesta sense alterar-la (i això que l'ha fet ell), com en la cèlebre dècima de Jorge Guillén, aquest món estaria sens dubte ben fet. Publicat a "Santiago Roca D. Costa. Geografies i escenaris", catàleg de la mostra exposada al Museu d'Història de la Ciutat, Girona, 2002, pàg. 9. | |