Passejar pel pulmó verd de la ciutat, a qualsevol estació de l'any, aporta paisatges i sensacions ben diferenciades: les tonalitats verdes del fullam dels plàtans que s'hi pot observar a la primavera i l'estiu, donen pas, a la tardor, a una catifa rogenca de fulles, amb tonalitats que oscil·len d'un roig intens a un marró poderós, passant per tota la gamma d'ocres.
A l'hivern, però, la situació és ben diferent: les soques dels plàtans són despullades, com braços d'esquelet aixecant-se cap al cel. És el moment de l'any en què es pot apreciar millor l'extraordinària alçada dels arbres, l'estació que Carles Rahola qualificava de la mateixa desolació hivernal.
Soques, fulles, arrels...
Les esplèndides avingudes, perfectament alineades, mostren, com en una galeria d'art, petits detalls de gran bellesa: les poques fulles caigudes il·luminades per un sol que travessa les branques, les arrels cargolades, cobertes de molses, les escorces de les soques dels plàtans, veritables composicions abstractes de colors verdosos i grisos. En alguns d'aquests troncs, mans desconegudes han deixat la seva empremta en forma de noms, cors, marques, records impossibles d'encabir en un temps determinat.
Entrant al parc pels jardins, en aquest indret s'hi troba una colla d'arbres modelats per les podades successives de molts anys, que han configurat colzes gairebé humans, a partir dels quals s'eleven les branques noves cap al cel, provant de superar l'alçada dels seus companys situats a la veïna plaça de les Botxes.
Dalt les capçades, si hi parem atenció, podem observar un moviment continuat: són els coloms, tórtores, pardals, i altres espècies d'ocells que s'hi passegen, dotant de vida les estructures vegetals aparentment mortes. En el rierol que envolta els jardins, l’aigua del qual prové de la sèquia Monar i fa la funció de tanca de protecció, s'hi poden observar a totes les estacions els ànecs collverd, que en algunes èpoques de l'any podem trobar passejant per l'interior dels jardins.
