La ciutat Llegendes i tradicions Festes i esdeveniments Història de la ciutat Itineraris turístics Novetats Més apartats

Costumari de la Vigilia de Nadal a Girona

La festa de Nadal, a Girona, començava pròpiament la vigilia. Des de dies abans recorrien els carrers de la ciutat colles de captaires que cantaven velles cançons nadalenques acompanyant-se dels més variats instruments musicals; també la mainada, formant colles, anaven cantant nadales pel veïnat.

Durant tot el dia es notava una gran activitat: els mercats i les botigues vessaven de tota mena de queviures i begudes, i els galls llançacen els darrers "pinyols" des dels galliners. La gent es felicitava mútuament, i els uns als altres es deien Bon Nadal!, que passeu bones festes. Era un vell costum que aquest dia els comerciants obsequiesin els seus clients: amb la felicitació el confiter regalava torrons, el flequer les coques ensucrades que es menjarien en tornar de la Missa del Gall, el taberner, les ampolles de vi dolç, el dels queviures, els macarrons que eren de rigor per a la suculenta escudella del dia següent, etc.

En aquells dies de vigilia, la dependència dels cafès i les societats gironines feien bones estrenes rifant uns quants parells de capons i unes paneres esplèndides, amb torrons, fruita i vins, ornades amb llaços de seda de vius colors, i repartint participacions d'un billet de la rifa de Nadal. El sorteig de capons i paneres es feia avui a la vista del concurrents.

Cada familia portava o adquiria la seva part de pa per als indigents; al dia següent se'n feia grans distribucions als pobres, i fins i tot alguns d'ells trobaven una plaça en una llar familiar. Durant quaranta dies les famílies acomodades seguien enviant una certa quantitat de pa a les cases de beneficència.

El Tió

Aquesta nit es dormia poc. Després de sopar era tradicional a les llars on hi havia infants, fer cagar el tió. El Tió era una soca o un tronc que durant el dia, alguns dies abans, la mainada havia procurat atipar amb fulles de col i bocins de pa, i també paper per si en necessitava per embolicar, perquè en aquesta nit tingués força necessitat d'evacuar; sovint, perquè no s'enfredolís, se li acostava una brasa de foc posada en un plat de cendra (1).

Nens fent cagar el Tió de Nadal. Gravat del periòdic vuit-centista La Llumanera de Nova York. (Wikipèdia).

Acabat el sopar el portaven solemenement al menjador o a la cuina, on el més vell de la família acostumava a batejar-lo amb una mica de vi blanc, després de co·ocar-lo una mica inclinat estintolat al sòl per un dels seus extrems, ben tapat amb una flassada.

Era arribat el moment tan esperat per la mainada. Després d'haver resat unes oracions prèvies davant la imatge del sant familiar, que generalment era dins una escaparata damunt la calaixera del dormitori matrimonial, s'armaven amb unes vares i començaven a colpejar amb força el tronc acompassant la cantarella.

S'aixecava després el drap que cobria el Tió, i davant la sorpresa i l'entusiasme de la mainada anaven apareixent torrons, neules, fruites i altres llaminadures i el vi blanc que el bon Tió deixava anar a força de bastonades, per tal de que es puguessin regalar en la diada de Nadal, i que prèviament havien co·ocat les persones majors durant la curta absència de les criatures, obligades d'anar a resar unes oracions indispensables abans de cada tanda de cops.

La Missa del Gall

Celebrada aquesta primera part de la festa, als nens més petits se'ls portava a dormir, i la resta de la família se n'anava a la Missa del Gall, llevat de les comares que devien quedar-se a tenir compte dels preparatius culinaris per al gran repàs del dia Nadal. Es llençaven al carrer amb tamborins, panderos i altres instruments, disposats a moure molta fressa i enrenou, i de passada, felicitaven els coneguts i tothom que trobaven pel camí de la Catedral o de les capelles conventuals; a l'església de l'Hospital la Missa del Gall es celebrava a les deu de la nit per aquells qui no podien o no volien retirar tard. La i·uminació pública restava encesa fins a la matinada en lloc d'apagar-se a les onze de la nit com era habitual.

Durant la nit no s'acabava ni la gresca ni l'animació, i a la una de la matinada tothom estava congregat al temple atapeït d'una extraordinària i no massa respectuosa concurrència, per oir cantar la Missa del Gall (2).

A la Catedral es celebrava a l'altar major cobert de brancatges i convertit en una veritable cova de Betlem, amb figures pastorils de dimensions naturals; damunt l'altar es posava un bressol amb la imatge de Jesús infant, a la qual s'aniria a adorar. L'oficiant gairebé sempre ho era el bisbe (3); un tradicional costum litúrgic volia que el bisbe s'assegués a l'antiquíssima cadira de pedra treballada situada darrera de l'altar major, co·ocada en lloc enlairat (4).

En el curs de la celebració els organistes podien fer ús de la "llibertat d'orgue", en virtut de la qual se'ls tolerava, fins als Reis i durant la missa major, que poguessin tocar tot el que els vingués de gust, des de la composició més solemne fins als "fandanguillos" i "havaneres" de moda. El poble s'entusiasmava amb les cançons que li eren conegudes, i les cantava a plens pulmons acompanyant-se amb senzills instruments i movent un terraball eixordador.

Continuava la xerinola a la sortida del temple. Nombroses colles recorrien els carrers cantant i movent avalot fins que ja cansats i enrogallats tornaven a les respectives llars on els esperaven per fer el "tast del gall", avançadeta gastronòmica de la diada que servia per a poder fer un compliment a la mestressa. També es menjava neules i bevia vi blanc.

Altres costums i tradicions

A la nit de Nadal sols es posa mitja cama al llit, es deia. Per això el ressopó s'allargava, entre rialles i exclamacions de joia, davant el pessebre familiar on es cantaven nadales com "La Mare de Déu quan era xiqueta", "El Noi de la Mare", "El desembre congelat", "El Rabadà", l'"Ai, Josep" i la del "Tunc que tan tunc" sobretot aquesta darrera que era la que més entusiàsticament es repetia, com si els agradés confegir cada una dels mots: tunc que tan tunc que tan tunc que tan teta (5).

Ben entrada la matinada acabava aquesta festa i tothom se n'anava a dormir, no sense abans haver deixat caliu encès a la llar o al fogó, i sovint una cadira ben prop del foc, perquè la Mare de Déu tingués on asseure's per escalfar les robetes del Nen si es dignava honorar la llar amb la seva visita. Es deia que en aquesta nit de Nadal la Mare de Déu acostumava a anar a les cases de les bones gents on li plaïa canviar les bandoles del Nen Jesús, i es considerava de molt mal averany no deixar entre les cendres unes brases enceses on poder escalfar-les.

Costum molt arrelat era posar aquesta nit damunt la calaixera un bressolet amb un llit de palla o flocs, on somreia una quasi nua figura del Nen Jesús, a la qual es feia llum fins a la Diada dels Reis, i aquelles famílies que havien muntat un el pessebre familiar l'inauguraven aquesta nit amb cants de nadales.

El Cant de la Sibil·la

Ens temps molt llunyans, aquesta nit a la Catedral es cantava el "Cant de la Sibi·a". Aquest cant tètric, les darreres dades del qual són del segle XVI, es practicava a la majoria de les Seus catalanes. Durant molts anys perdut a la Catalunya continental, es va anar conservant a Mallorca amb la cerimònia que tradicionalment l'acompanyava.

Per aquesta supervivència es pot saber com es feia a la Catedral de Girona. Al matí es cantaven matines al cor, i s'organitzava seguidament una processó formada pel clericat i un noiet, un escolà de veu prima. Aquest, que vestia roba talar de fina seda blanca i anava cofat amb una gorra adient, portava una espasa de fusta, enlairada. La processóes dirigia al pessebre muntat a l'altar major i allà es cantava un "Te Deum" i algunes cançons nadalenques, mentre l'orgue desgranava tonades populars. Després, l'escolanet encarregat del cant de la Sibi·a acompanyat de dos cirials, es dirigia cap a la trona, sempre al so d'una tonada alegre i popular de l'orgue.

Amb l'espasa en tot moment enlairada verticalment, la Sibi·a pujava a la trona. Unes quantes notes greus donaven el to al cantor, el qual pronunciava els dos versets de la introducció enmig d'un profund silenci. Entre esparsa i esparse l'orgue deixava oir la seva veu donant el to al cantaire, fins que acabat el cant es repetia la introducció i s'acabava la cerimònia. Abans de baixar de la trona, la Sibi·a beneïa fent una creu amb l'espasa per damunt les testes dels assistents i després tallava d'un cop uns fils d'on penjaven moltes neules amb gran contentament de la mainada que es llançaven a recollir-les.

Les cobles gironines, tal com es cantaven encara en la primera meitat del segle XVI, eren les següents (6):

Al iorn del iudici
parrà qui aurà fet servici.

Un Rey vindrà perpetual,
vestit de nostra carn mortal,
del cel vindrà tot certament
per fer de tot lo iutjament.

Ans quel iudici no serà,
un gran senyal se mostrarà,
lo sol perdrà la resplandor,
la terra tremirà de por.

Après se badarà molt fort,
amostrantse de greu conort,
mostrarse an ab crits y trons
les infernals confusions.

Del cel gran foc deuellarà,
com a soffre molt podirà,
la terra cremarà ab furor,
la gent aurà molt gran terror.

Après serà un fort senyar
dun terra tremol general,
les pedres per mig se rompràn
y les muntanyes se fendràn.

Lauors ningú tindrà talent
de or, riqueses, ni argent,
esperant tots quina serà
la sentencia ques darà.

De morir seràn tots son talents
sclafirlos an totes les dents,
noy aurà home que no plor,
tot lo món serà tristor.

Los puyts y plans serà iguals,
allí seràn los bons y mals,
reys, duchs, comptres y barons
que de lurs fets retràn rahóns.

Après vindrà terriblement
lo fill de Déu omnipotent,
qui morts y vius iudicarà
qui bé aurà fet allís parrà.

Los infants qui nats non seràn
dintre ses mares cridaràn,
y diràn tot plorosament:
ajudans Déu omnipotent.

Mare de Déu pregau per nos,
pus sou mare dels pecadós,
que bona sentencia hajàm
y paradís possehiàm.

Vosaltres tots qui escoltau,
deuotament a Déu pregau,
de cor ab gran deuoció
queus porta salvació.

Al iorn del iudici
parrà qui aurà fet servici.



Notes

(1) - L'origen del Tió sembla que prové d'una antiquíssima tradició germànica per la qual el pare de familia portava a la seva llar un tronc d'arbre amb fulles, generalment un avet, a l'entorn del qual es celebrava la festa. En terres nòrdiques la tradició s'ha vingut mantenint amb el conegut arbre de Nadal.
Tornar al text

(2) - El nom prové segurament del cant nocturn del gall que en altre temps es creia que assenyalava les hores.
En el moment que l'oficiant cantava el Gloria in excelsi Deo, sempre hi havia algú que imitava el cant del gall amb una llengüeta de clarinet.
Tornar al text

(3) - En el Nadal de 1669, el bisbe Joan Ninot es revestí dels ornaments pontificals i sagrats al presbiteri. Des d'aleshores van seguir fent el mateix els seus successors quan celebraven el pontifical.
Tornar al text

(4) - Una tradició deia que en aquella cadira, anomenada de Carlemany, no podia seure-hi més que el bisbe; si ho feia un home es convertia en dona, i si ho feia una dona es convertia en home.
Tornar al text

(5) - Les Nadales es venien impreses, a cinc cèntims i deu cèntims. N'hi havia en català, i en català i castellà conjuntament.
Tornar al text

(6) - Aquestes cobles, amb la seva tonada, varen ser publicades al final del molt antic tractat "Artis bene moriendi", entre diferents cants i resos de cor de la Seu de Girona, i precedint la prosa de difunts, sota l'enunciat "Judicii signum in nona lectione matutinarum | natalis domini sequenti | modo in sede Gerundensi a puero cantatur". El peu d'impremta del llibre, a la darrera plana, diu: Lugduni, Excudebat Cornelius de Septemgrangiis: impensis Joannis Gordiolae bibliopholae Barchinon. Anno Dni. M.D.L.". La Sibi·a gironina té molt notables diferències, en lletra i tonada, amb les publicades per Pelai Briz (Cançons de la terra, vol. IV, pl. 259), Marian Aguiló (Cançoneret d'obres vulgars) i d'altres.
Tornar al text


Bibliografia

  • Extret de Girona. Petita història de la ciutat i de les seves tradicions i folklore. J. Gibert. Barcelona, 1946.




    El Tió. Història i evolució del costum de fer cagar el Tió i la seva significació.

    El Pessebre. Història i evolució del Pessebre i la seva significació.

    Fotografies de la catedral preses per gentilesa del Capítol de la Catedral de Girona.

    Web de la Catedral

  • Detall d'àngel de talla. Segle XVIII. Co·ecció particular, de Girona.

    Detall de caganer de principis del segle XX. Alçada 5 cm. Co·ecció particular, de Girona.

    Pessebre de figures de plom. Alçada 3 cm. Co·ecció particular, de Girona.

    Figures de Pessebre popular. Co·ecció particular, Girona.

    Pessebre de figures de plom. Alçada 3 cm. Co·ecció particular, de Girona.

    Figures de Pessebre popular. Co·ecció particular, Girona.

    Voltes de la creueria de la girola de la Catedral de Girona.

    Fragment del retaule d'argent de l'altar major de la Catedral de Girona.

    Sibi·a líbia. Michelangelo, 1508-12. Fragment del fresc del sostre de la Capella Sixtina. Wikipèdia.

    Sibi·a. Vitrall de la catedral d'Auch. Wikipèdia.


    Back

    CONTACTE ----Avís legal ----Aviso legal ----Legal notice

    © Fèlix Xunclà/Assumpció Parés