|
||
|
CINEMA SIGNAT Col·lecció Vicenç Arroyo Exposició temporal al Museu del Cinema, Sèquia, 1. |
Horaris:Imatges i textos: © Museu del Cinema
|
La resposta és contundent: som davant el cinema com a fetitxe, com a mite, però també com un seguit de gestos i mirades, de rostres i cossos, que ens diuen molt sobre la misteriosa relació que hem mantingut, i seguim mantenint, amb les stars de la pantalla. D’una banda, la màscara que ens sedueix. De l’altra, la veritat que es troba al seu darrere, fins i tot més enllà de la signatura que podem veure en una part de la imatge. Perquè l’home o la dona que ha fet aquell traç ja havia signat la seva foto molt abans: en oferir-se a nosaltres amb una determinada actitud, amb una postura concreta, va deixar una empremta que ara podem ser capaços d’esbrinar tots plegats.
Passeu i mireu. I també deixeu que ells o elles us mirin.
La fotografia d’un actor o d’una actriu pot venir personalitzada pel seu autògraf, aquell traç escrit
que ens dóna el testimoni de la seva intervenció. Però aquests éssers mítics del nostre temps també poden signar-la de moltes altres maneres que tinguin a veure amb la seva identitat cinematogràfica. Un somriure, una manera de mirar o d’exposar el cos a la càmera, o fins i tot la superposició entre la seva realitat com a persones i allò que representen per a l’imaginari col·lectiu, diuen de vegades moltes coses que no podríem saber d’altra manera.
La col·lecció de fotografies autografiades de Vicenç Arroyo ens proporciona, en aquest sentit, una topografia gegantina en la qual es despleguen mil i una varietats de signar el cinema, més enllà de la rúbrica que il·lustra una part de la imatge. I llavors, aquest univers esdevé alguna cosa més que un simple objecte per a mitòmans. La confrontació amb aquestes imatges que ens interpel·len té com a resultat una petita història del cinema que recorre gairebé totes les seves èpoques. Una història discontínua, fragmentària, disposada com un trencaclosques al qual hem de donar sentit. Però també una història que ens enfronta amb la nostra pròpia història, amb allò que ens evoquen aquests espectres. No es tracta, doncs, únicament de mirar, sinó també que ens mirin. I que l’intercanvi de mirades resultant sigui igualment una signatura
que ens permeti deixar la nostra empremta en aquests rostres i en aquestes figures que ja formen part de la nostra vida.
El cos
La sexualitat té molt a veure amb l’art de la seducció cinematogràfica. El lliurament simbòlic d’un cos que se’ns ofereix al nostre desig és com una invitació a entrar en un món imaginari que, en el fons, és el reflex de les realitats que vivim quotidianament. Per això, des del principi, actors i actrius han negociat amb el seu cos per tal d’enlluernar-nos amb diferents tipus de bellesa que canvia amb el temps, les èpoques i fins i tot els sexes.
No és el mateix la fràgil nuesa que insinuen determinades figures femenines que la sensació de seguretat que transmeten alguns homes sense necessitat de mostrar ni un centímetre de pell. Per no parlar de la inversió de papers que es produeix quan, a partir dels anys seixanta, el cos masculí també es veu capaç de deixar veure la vulnerabilitat, o simplement la normalitat, a partir d’actituds i postures que posen en dubte la seva condició dominant.
És una qüestió, doncs, d’expressar-se amb el cos, de donar a entendre que la carcassa amaga moltes coses que s’han d’endevinar si es vol conèixer la interioritat.
El gest
Una mà sota la barbeta, un cap que gira lleument, una actitud agressiva... entre moltes altres, totes aquestes són maneres de significar-se, de singularitzar-se en un univers d’imatges on tothom pot semblar igual. Com si ens diguessin: sóc aquí, què voleu de mi? O bé: qui ets tu per observar-me amb aquest desvergonyiment? O fins i tot: heus aquí la meva targeta de presentació, allò que et donarà una idea del que pretenc.
Signar és ja un gest en si mateix, però no resulta suficient. A més, cal traçar altres línies que forcin la figura a sortir del quadre, a posar-se de relleu, de manera que, molt freqüentment, això esdevé un mètode per trencar amb la formalitat de la posa. I al contrari, de vegades també es transforma en la creació d’un estereotip: la rebel·lia, la insinuació, la despreocupació. Ser un artista, però també el veí del costat, aquell que reconeixem per la forma com utilitza el llenguatge del gest, el subratllat de les seves capacitats per crear un personatge.
El glamur
De vegades l’expressió de les fotografies respon més a raons econòmiques que artístiques. A l’època dels grans estudis de Hollywood, el glamur s’identificava amb el que havia estat el decor a la pintura clàssica. Un actor o una actriu havia de respondre, amb la seva imatge pública, a la idea que l’audiència s’havia fet d’ell. L’instrument més utilitzat per a aquesta operació de compravenda va ser el retrat d’estudi, una mena de foto de carnet on es pretenia explicar de quina manera aquell rostre tan proper podia transformar-se en un personatge capaç de ser el mateix i diferent en cada pel·lícula en què intervenia.
Amb el cinema modern i la flexibilització dels costums, també les postures es relaxen, i s’intenta donar una imatge encara més distesa d’aquell o aquella que s’ofereix a la nostra visió. D’aquesta manera, els cànons de bellesa i comportament de cada època imposen una manera d’exposar-se que inevitablement falsegen allò que es volia normalitzar.
El glamur: no és aquest el quid de tota la qüestió, del traç que signa una imatge ja marcada pel cos, el gest, la mirada, el temps o la disfressa? No són coses que ens porten contínuament de la il·lusió a la veritat i viceversa? I no és això, el cinema?
El temps
La fotografia d’un actor o actriu pot transmetre el sentit del pas del temps de moltes maneres. Una d’elles, evidentment, consisteix en el daltabaix que pot causar la seva visió en la nostra memòria personal: quan ell o ella eren així, com érem nosaltres? Una altra surt de la comparació entre el personatge en la seva plenitud i el mateix rostre captat anys després, esdevingut història viva del cinema, però també imatge d’una certa decadència, per molt bé que
es conservi.
El temps, doncs, travessa tot el que té a veure amb el cinema i els personatges que l’han representat a la pantalla. D’una banda, l’espectador, que enveja aquest paradís de l’eterna joventut, on viuen els mites i alhora li és permès comprovar l’artifici de què està fet. De l’altra, ells i elles, que tampoc poden evitar l’envelliment i es veuen obligats a mostrar-lo als altres. Entre la joventut i la vellesa, la plenitud de la vida i la proximitat de la mort, veure de quina
manera els anys passen per aquestes figures és com veure’ns davant un mirall que reflectís totes les nostres etapes vitals.
La disfressa
Un actor és una màscara. Per tant, qualsevol fotografia seva ja representa una manera de
tergiversar la seva identitat veritable, que sempre ens romandrà desconeguda. Si, a més a més,
el veiem amb la roba que llueix en una pel·lícula, llavors la impostura és doble: el nom que
coneixem es transforma en el nom del personatge que interpreta i tot acaba en una gran
confusió.
Però hi ha moltes classes de disfresses, pel que fa als astres de la pantalla. Els podem veure
com a habitants de l’antiga Roma, com a exploradors i aventurers, o com a pistolers del futur.
Això no obstant, un únic element el pot fer esdevenir una altra persona: un barret, per exemple,
o veure’l damunt un ruc.
Finalment, hi ha qui fa l’operació contrària, és a dir, mirar de desprendre’s del tipus de
personatge que l’ha fet famós ensenyant a la foto el seu costat més quotidià. Es tracta d’un
viatge invers: on és la veritat, en el monstre de la pantalla o en aquest rostre plàcid que somriu
a la càmera? En qualsevol cas, aquest joc de màscares pot ser infinit.
La mirada
No és el mateix mirar als ulls que mirar enlaire, cap a un costat o cap a l’altre. No és el mateix
passejar la mirada que clavar-la, ni tampoc observar amb dolçor que escrutar amb afany. Uns
ulls que miren cap a l’infinit poden suggerir espiritualitat o follia, mentre que uns altres que
esguardin des de baix ens causaran inquietud i neguit.
Els actors i les actrius han sabut, al llarg de la història del cinema, modular la seva mirada per
tal de transmetre’ns l’aire d’un temps o l’essència d’una personalitat. De vegades el fet de mirar
és el resultat de la decisió d’un instant, que la fotografia atrapa com si fos una estranya bellesa
fugissera. I d’altres es tracta d’un propòsit molt meditat, amb la intenció de delinear una frontera
entre el món imaginari i el real.
Els ulls no és que parlin, sinó que més aviat es petrifiquen o es deixen anar, redupliquen la
imatge del rostre i li afegeixen una altra dimensió. I tot per enganxar aquell que mira en les
xarxes hipnòtiques del magnetisme visual, o potser per portar-lo cap a llocs on mai no hauria
pensat arribar.
La col·lecció Vicenç Arroyo
Vicenç Arroyo (Barcelona, 1931) va passar la seva infantesa i joventut a Figueres, on la seva
família s’hi va traslladar quan ell tenia només sis mesos d’edat. Enamorat del cinema i del teatre
des de ben aviat, Vicenç Arroyo va començar a entrar en contacte amb destacats actors i
actrius de cinema gràcies a treballar en hotels de luxe, primer a la Costa Brava, més tard a
Bilbao i Madrid i finalment a Londres. El 1947, començà a aplegar fotografies signades d’actors i
actrius de cinema que eren hostes dels hotels on treballava. Més endavant, ja escrivia a les
productores, especialment les nord-americanes, sol·licitant fotografies autografiades. La seva
vida a Londres també li va permetre assistir a obres de teatre on hi participaven actors i actrius
de cinema, a qui després de la funció sol·licitava la corresponent fotografia signada. Ja en els
darrers anys, l’adquisició de les fotografies la feia sobretot mitjançant cases de subhastes
especialitzades. D’aquesta manera, durant cinquanta anys Vicenç Arroyo va anar construint la
seva col·lecció, que avui consta de 2.591 fotografies aplegades en 13 àlbums.
La immensa majoria d'aquestes fotografies són retrats d’actors o d’actrius de cinema dels anys
1940 a l’actualitat amb la seva signatura autògrafa i/o dedicatòria original, normalment a l’anvers
de la fotografia. Tanmateix, també hi són presents imatges d’alguns directors de cinema,
músics, cantants d’òpera, actors de teatre o cantants folklòrics espanyols. En referència als
actors i actrius de cinema, predominen els nord-americans i anglesos, tot i que la presència
d’espanyols i de francesos també és significativa.
El 8 d’abril de 2010, Vicenç Arroyo va donar la seva col·lecció al Museu del Cinema per a gaudi
de tots els ciutadans.
No és el mateix la fràgil nuesa que insinuen determinades figures femenines que la sensació de seguretat que transmeten alguns homes sense necessitat de mostrar ni un centímetre de pell. Per no parlar de la inversió de papers que es produeix quan, a partir dels anys seixanta, el cos masculí també es veu capaç de deixar veure la vulnerabilitat, o simplement la normalitat, a partir d’actituds i postures que posen en dubte la seva condició dominant.
És una qüestió, doncs, d’expressar-se amb el cos, de donar a entendre que la carcassa amaga moltes coses que s’han d’endevinar si es vol conèixer la interioritat.
Una mà sota la barbeta, un cap que gira lleument, una actitud agressiva... entre moltes altres, totes aquestes són maneres de significar-se, de singularitzar-se en un univers d’imatges on tothom pot semblar igual. Com si ens diguessin: sóc aquí, què voleu de mi? O bé: qui ets tu per observar-me amb aquest desvergonyiment? O fins i tot: heus aquí la meva targeta de presentació, allò que et donarà una idea del que pretenc.
Signar és ja un gest en si mateix, però no resulta suficient. A més, cal traçar altres línies que forcin la figura a sortir del quadre, a posar-se de relleu, de manera que, molt freqüentment, això esdevé un mètode per trencar amb la formalitat de la posa. I al contrari, de vegades també es transforma en la creació d’un estereotip: la rebel·lia, la insinuació, la despreocupació. Ser un artista, però també el veí del costat, aquell que reconeixem per la forma com utilitza el llenguatge del gest, el subratllat de les seves capacitats per crear un personatge.
El glamur
De vegades l’expressió de les fotografies respon més a raons econòmiques que artístiques. A l’època dels grans estudis de Hollywood, el glamur s’identificava amb el que havia estat el decor a la pintura clàssica. Un actor o una actriu havia de respondre, amb la seva imatge pública, a la idea que l’audiència s’havia fet d’ell. L’instrument més utilitzat per a aquesta operació de compravenda va ser el retrat d’estudi, una mena de foto de carnet on es pretenia explicar de quina manera aquell rostre tan proper podia transformar-se en un personatge capaç de ser el mateix i diferent en cada pel·lícula en què intervenia.
Amb el cinema modern i la flexibilització dels costums, també les postures es relaxen, i s’intenta donar una imatge encara més distesa d’aquell o aquella que s’ofereix a la nostra visió. D’aquesta manera, els cànons de bellesa i comportament de cada època imposen una manera d’exposar-se que inevitablement falsegen allò que es volia normalitzar.
El glamur: no és aquest el quid de tota la qüestió, del traç que signa una imatge ja marcada pel cos, el gest, la mirada, el temps o la disfressa? No són coses que ens porten contínuament de la il·lusió a la veritat i viceversa? I no és això, el cinema?
El temps
La fotografia d’un actor o actriu pot transmetre el sentit del pas del temps de moltes maneres. Una d’elles, evidentment, consisteix en el daltabaix que pot causar la seva visió en la nostra memòria personal: quan ell o ella eren així, com érem nosaltres? Una altra surt de la comparació entre el personatge en la seva plenitud i el mateix rostre captat anys després, esdevingut història viva del cinema, però també imatge d’una certa decadència, per molt bé que
es conservi.
El temps, doncs, travessa tot el que té a veure amb el cinema i els personatges que l’han representat a la pantalla. D’una banda, l’espectador, que enveja aquest paradís de l’eterna joventut, on viuen els mites i alhora li és permès comprovar l’artifici de què està fet. De l’altra, ells i elles, que tampoc poden evitar l’envelliment i es veuen obligats a mostrar-lo als altres. Entre la joventut i la vellesa, la plenitud de la vida i la proximitat de la mort, veure de quina
manera els anys passen per aquestes figures és com veure’ns davant un mirall que reflectís totes les nostres etapes vitals.
La disfressa
Un actor és una màscara. Per tant, qualsevol fotografia seva ja representa una manera de
tergiversar la seva identitat veritable, que sempre ens romandrà desconeguda. Si, a més a més,
el veiem amb la roba que llueix en una pel·lícula, llavors la impostura és doble: el nom que
coneixem es transforma en el nom del personatge que interpreta i tot acaba en una gran
confusió.
Però hi ha moltes classes de disfresses, pel que fa als astres de la pantalla. Els podem veure
com a habitants de l’antiga Roma, com a exploradors i aventurers, o com a pistolers del futur.
Això no obstant, un únic element el pot fer esdevenir una altra persona: un barret, per exemple,
o veure’l damunt un ruc.
Finalment, hi ha qui fa l’operació contrària, és a dir, mirar de desprendre’s del tipus de
personatge que l’ha fet famós ensenyant a la foto el seu costat més quotidià. Es tracta d’un
viatge invers: on és la veritat, en el monstre de la pantalla o en aquest rostre plàcid que somriu
a la càmera? En qualsevol cas, aquest joc de màscares pot ser infinit.
La mirada
No és el mateix mirar als ulls que mirar enlaire, cap a un costat o cap a l’altre. No és el mateix
passejar la mirada que clavar-la, ni tampoc observar amb dolçor que escrutar amb afany. Uns
ulls que miren cap a l’infinit poden suggerir espiritualitat o follia, mentre que uns altres que
esguardin des de baix ens causaran inquietud i neguit.
Els actors i les actrius han sabut, al llarg de la història del cinema, modular la seva mirada per
tal de transmetre’ns l’aire d’un temps o l’essència d’una personalitat. De vegades el fet de mirar
és el resultat de la decisió d’un instant, que la fotografia atrapa com si fos una estranya bellesa
fugissera. I d’altres es tracta d’un propòsit molt meditat, amb la intenció de delinear una frontera
entre el món imaginari i el real.
Els ulls no és que parlin, sinó que més aviat es petrifiquen o es deixen anar, redupliquen la
imatge del rostre i li afegeixen una altra dimensió. I tot per enganxar aquell que mira en les
xarxes hipnòtiques del magnetisme visual, o potser per portar-lo cap a llocs on mai no hauria
pensat arribar.
La col·lecció Vicenç Arroyo
Vicenç Arroyo (Barcelona, 1931) va passar la seva infantesa i joventut a Figueres, on la seva
família s’hi va traslladar quan ell tenia només sis mesos d’edat. Enamorat del cinema i del teatre
des de ben aviat, Vicenç Arroyo va començar a entrar en contacte amb destacats actors i
actrius de cinema gràcies a treballar en hotels de luxe, primer a la Costa Brava, més tard a
Bilbao i Madrid i finalment a Londres. El 1947, començà a aplegar fotografies signades d’actors i
actrius de cinema que eren hostes dels hotels on treballava. Més endavant, ja escrivia a les
productores, especialment les nord-americanes, sol·licitant fotografies autografiades. La seva
vida a Londres també li va permetre assistir a obres de teatre on hi participaven actors i actrius
de cinema, a qui després de la funció sol·licitava la corresponent fotografia signada. Ja en els
darrers anys, l’adquisició de les fotografies la feia sobretot mitjançant cases de subhastes
especialitzades. D’aquesta manera, durant cinquanta anys Vicenç Arroyo va anar construint la
seva col·lecció, que avui consta de 2.591 fotografies aplegades en 13 àlbums.
La immensa majoria d'aquestes fotografies són retrats d’actors o d’actrius de cinema dels anys
1940 a l’actualitat amb la seva signatura autògrafa i/o dedicatòria original, normalment a l’anvers
de la fotografia. Tanmateix, també hi són presents imatges d’alguns directors de cinema,
músics, cantants d’òpera, actors de teatre o cantants folklòrics espanyols. En referència als
actors i actrius de cinema, predominen els nord-americans i anglesos, tot i que la presència
d’espanyols i de francesos també és significativa.
El 8 d’abril de 2010, Vicenç Arroyo va donar la seva col·lecció al Museu del Cinema per a gaudi
de tots els ciutadans.
Amb el cinema modern i la flexibilització dels costums, també les postures es relaxen, i s’intenta donar una imatge encara més distesa d’aquell o aquella que s’ofereix a la nostra visió. D’aquesta manera, els cànons de bellesa i comportament de cada època imposen una manera d’exposar-se que inevitablement falsegen allò que es volia normalitzar.
El glamur: no és aquest el quid de tota la qüestió, del traç que signa una imatge ja marcada pel cos, el gest, la mirada, el temps o la disfressa? No són coses que ens porten contínuament de la il·lusió a la veritat i viceversa? I no és això, el cinema?
La fotografia d’un actor o actriu pot transmetre el sentit del pas del temps de moltes maneres. Una d’elles, evidentment, consisteix en el daltabaix que pot causar la seva visió en la nostra memòria personal: quan ell o ella eren així, com érem nosaltres? Una altra surt de la comparació entre el personatge en la seva plenitud i el mateix rostre captat anys després, esdevingut història viva del cinema, però també imatge d’una certa decadència, per molt bé que
es conservi.
El temps, doncs, travessa tot el que té a veure amb el cinema i els personatges que l’han representat a la pantalla. D’una banda, l’espectador, que enveja aquest paradís de l’eterna joventut, on viuen els mites i alhora li és permès comprovar l’artifici de què està fet. De l’altra, ells i elles, que tampoc poden evitar l’envelliment i es veuen obligats a mostrar-lo als altres. Entre la joventut i la vellesa, la plenitud de la vida i la proximitat de la mort, veure de quina
manera els anys passen per aquestes figures és com veure’ns davant un mirall que reflectís totes les nostres etapes vitals.
La disfressa
Un actor és una màscara. Per tant, qualsevol fotografia seva ja representa una manera de
tergiversar la seva identitat veritable, que sempre ens romandrà desconeguda. Si, a més a més,
el veiem amb la roba que llueix en una pel·lícula, llavors la impostura és doble: el nom que
coneixem es transforma en el nom del personatge que interpreta i tot acaba en una gran
confusió.
Però hi ha moltes classes de disfresses, pel que fa als astres de la pantalla. Els podem veure
com a habitants de l’antiga Roma, com a exploradors i aventurers, o com a pistolers del futur.
Això no obstant, un únic element el pot fer esdevenir una altra persona: un barret, per exemple,
o veure’l damunt un ruc.
Finalment, hi ha qui fa l’operació contrària, és a dir, mirar de desprendre’s del tipus de
personatge que l’ha fet famós ensenyant a la foto el seu costat més quotidià. Es tracta d’un
viatge invers: on és la veritat, en el monstre de la pantalla o en aquest rostre plàcid que somriu
a la càmera? En qualsevol cas, aquest joc de màscares pot ser infinit.
La mirada
No és el mateix mirar als ulls que mirar enlaire, cap a un costat o cap a l’altre. No és el mateix
passejar la mirada que clavar-la, ni tampoc observar amb dolçor que escrutar amb afany. Uns
ulls que miren cap a l’infinit poden suggerir espiritualitat o follia, mentre que uns altres que
esguardin des de baix ens causaran inquietud i neguit.
Els actors i les actrius han sabut, al llarg de la història del cinema, modular la seva mirada per
tal de transmetre’ns l’aire d’un temps o l’essència d’una personalitat. De vegades el fet de mirar
és el resultat de la decisió d’un instant, que la fotografia atrapa com si fos una estranya bellesa
fugissera. I d’altres es tracta d’un propòsit molt meditat, amb la intenció de delinear una frontera
entre el món imaginari i el real.
Els ulls no és que parlin, sinó que més aviat es petrifiquen o es deixen anar, redupliquen la
imatge del rostre i li afegeixen una altra dimensió. I tot per enganxar aquell que mira en les
xarxes hipnòtiques del magnetisme visual, o potser per portar-lo cap a llocs on mai no hauria
pensat arribar.
La col·lecció Vicenç Arroyo
Vicenç Arroyo (Barcelona, 1931) va passar la seva infantesa i joventut a Figueres, on la seva
família s’hi va traslladar quan ell tenia només sis mesos d’edat. Enamorat del cinema i del teatre
des de ben aviat, Vicenç Arroyo va començar a entrar en contacte amb destacats actors i
actrius de cinema gràcies a treballar en hotels de luxe, primer a la Costa Brava, més tard a
Bilbao i Madrid i finalment a Londres. El 1947, començà a aplegar fotografies signades d’actors i
actrius de cinema que eren hostes dels hotels on treballava. Més endavant, ja escrivia a les
productores, especialment les nord-americanes, sol·licitant fotografies autografiades. La seva
vida a Londres també li va permetre assistir a obres de teatre on hi participaven actors i actrius
de cinema, a qui després de la funció sol·licitava la corresponent fotografia signada. Ja en els
darrers anys, l’adquisició de les fotografies la feia sobretot mitjançant cases de subhastes
especialitzades. D’aquesta manera, durant cinquanta anys Vicenç Arroyo va anar construint la
seva col·lecció, que avui consta de 2.591 fotografies aplegades en 13 àlbums.
La immensa majoria d'aquestes fotografies són retrats d’actors o d’actrius de cinema dels anys
1940 a l’actualitat amb la seva signatura autògrafa i/o dedicatòria original, normalment a l’anvers
de la fotografia. Tanmateix, també hi són presents imatges d’alguns directors de cinema,
músics, cantants d’òpera, actors de teatre o cantants folklòrics espanyols. En referència als
actors i actrius de cinema, predominen els nord-americans i anglesos, tot i que la presència
d’espanyols i de francesos també és significativa.
El 8 d’abril de 2010, Vicenç Arroyo va donar la seva col·lecció al Museu del Cinema per a gaudi
de tots els ciutadans.
Però hi ha moltes classes de disfresses, pel que fa als astres de la pantalla. Els podem veure com a habitants de l’antiga Roma, com a exploradors i aventurers, o com a pistolers del futur. Això no obstant, un únic element el pot fer esdevenir una altra persona: un barret, per exemple, o veure’l damunt un ruc.
Finalment, hi ha qui fa l’operació contrària, és a dir, mirar de desprendre’s del tipus de personatge que l’ha fet famós ensenyant a la foto el seu costat més quotidià. Es tracta d’un viatge invers: on és la veritat, en el monstre de la pantalla o en aquest rostre plàcid que somriu a la càmera? En qualsevol cas, aquest joc de màscares pot ser infinit.
No és el mateix mirar als ulls que mirar enlaire, cap a un costat o cap a l’altre. No és el mateix
passejar la mirada que clavar-la, ni tampoc observar amb dolçor que escrutar amb afany. Uns
ulls que miren cap a l’infinit poden suggerir espiritualitat o follia, mentre que uns altres que
esguardin des de baix ens causaran inquietud i neguit.
Els actors i les actrius han sabut, al llarg de la història del cinema, modular la seva mirada per
tal de transmetre’ns l’aire d’un temps o l’essència d’una personalitat. De vegades el fet de mirar
és el resultat de la decisió d’un instant, que la fotografia atrapa com si fos una estranya bellesa
fugissera. I d’altres es tracta d’un propòsit molt meditat, amb la intenció de delinear una frontera
entre el món imaginari i el real.
Els ulls no és que parlin, sinó que més aviat es petrifiquen o es deixen anar, redupliquen la
imatge del rostre i li afegeixen una altra dimensió. I tot per enganxar aquell que mira en les
xarxes hipnòtiques del magnetisme visual, o potser per portar-lo cap a llocs on mai no hauria
pensat arribar.
La col·lecció Vicenç Arroyo
Vicenç Arroyo (Barcelona, 1931) va passar la seva infantesa i joventut a Figueres, on la seva
família s’hi va traslladar quan ell tenia només sis mesos d’edat. Enamorat del cinema i del teatre
des de ben aviat, Vicenç Arroyo va començar a entrar en contacte amb destacats actors i
actrius de cinema gràcies a treballar en hotels de luxe, primer a la Costa Brava, més tard a
Bilbao i Madrid i finalment a Londres. El 1947, començà a aplegar fotografies signades d’actors i
actrius de cinema que eren hostes dels hotels on treballava. Més endavant, ja escrivia a les
productores, especialment les nord-americanes, sol·licitant fotografies autografiades. La seva
vida a Londres també li va permetre assistir a obres de teatre on hi participaven actors i actrius
de cinema, a qui després de la funció sol·licitava la corresponent fotografia signada. Ja en els
darrers anys, l’adquisició de les fotografies la feia sobretot mitjançant cases de subhastes
especialitzades. D’aquesta manera, durant cinquanta anys Vicenç Arroyo va anar construint la
seva col·lecció, que avui consta de 2.591 fotografies aplegades en 13 àlbums.
La immensa majoria d'aquestes fotografies són retrats d’actors o d’actrius de cinema dels anys
1940 a l’actualitat amb la seva signatura autògrafa i/o dedicatòria original, normalment a l’anvers
de la fotografia. Tanmateix, també hi són presents imatges d’alguns directors de cinema,
músics, cantants d’òpera, actors de teatre o cantants folklòrics espanyols. En referència als
actors i actrius de cinema, predominen els nord-americans i anglesos, tot i que la presència
d’espanyols i de francesos també és significativa.
El 8 d’abril de 2010, Vicenç Arroyo va donar la seva col·lecció al Museu del Cinema per a gaudi
de tots els ciutadans.
La immensa majoria d'aquestes fotografies són retrats d’actors o d’actrius de cinema dels anys 1940 a l’actualitat amb la seva signatura autògrafa i/o dedicatòria original, normalment a l’anvers de la fotografia. Tanmateix, també hi són presents imatges d’alguns directors de cinema, músics, cantants d’òpera, actors de teatre o cantants folklòrics espanyols. En referència als actors i actrius de cinema, predominen els nord-americans i anglesos, tot i que la presència d’espanyols i de francesos també és significativa.
El 8 d’abril de 2010, Vicenç Arroyo va donar la seva col·lecció al Museu del Cinema per a gaudi de tots els ciutadans.
