La Guerra del Francès. Un país en armes.

Dominical "Presència", nº 1890, del 16 al 22 de maig del 2008

Especial amb articles sobre la Guerra del Francès a Girona: els fets històrics, la cronologia, els protagonistes i els escenaris, les conseqüències de la guerra, entrevistes amb especialistes i documentació i bibliografia sobre el tema.

En la documentació gràfica dels diversos articles s'han utilitzat nombrosos dibuixos d'uniformes i personatges, i fotografies procedents de www.pedresdegirona.com i molt especialment de la nostra web especialitzada en la Guerra del Francès a la ciutat de Girona www.pedresdegirona.com/guerra_frances.

Publicació en format pdf:

Obrir el document


La tecnologia ens ha permès seguir dia a dia, com si fos ara, els set mesos del setge de 1809.
Jordi Pericot Dilmé

Delineant i aficionat a la història de Girona. Va ser l'espurna d'un projecte per recuperar la història de la ciutat i es mostra orgullós d'haver pogut difondre una publicació que va aconseguir reunir buscant a l'Arxiu Municipal i també a la seu del Bisbat de Girona. També està satisfet d'haver donat a conèixer una de les seves aficions, la guerra del Francès, a través del "Diario de Gerona" durant set mesos tal com es va publicar fa 200 anys.

Dibuixar plànols obliga les persones a adoptar una actitud metòdica i, a la vegada, creativa. Va ser aquest capteniment del delineant Jordi Pericot el que va ser determinant perquè en els darrers set mesos s'hagi pogut publicar el Diario de Gerona, que informava dels setges fa 200 anys. Pericot va ser qui va localitzar a les estances del Bisbat de Girona els exemplars que faltaven a l'Arxiu Municipal i va completar la col·lecció.

D'on li ve l'afició de buscar els diaris antics?

Jo no sóc historiador però tinc molta afició a la història, sobretot a la història de Girona, que m'agrada molt. Però, principalment, m'interessa molt i llegeixo molt sobre la història del setges. M'interessen els fets d'armes que es van viure.

I com va anar a trobar els diaris?

Com que llegeixo història sempre he vist les cites en els llibres. Un autor en parlava d'un i un altre, d'un altre. I és bo sempre anar a la font i és bo conservar les fonts. Llavors, vaig anar al Bisbat i vaig veure que eren just els que faltaven a l'Arxiu Municipal. Era com si els haguessin repartit, els que eren en un no eren a l'altre. Només n'hi ha dos de repetits.

El seu interès en la història només se centra en aquesta investigació?

No. Contínuament vaig fent coses que hi tenen a veure. Escriure no ho faig gaire bé, però dibuixar sí. De fet, en l'exposició que es va fer sobre els setges al Museu d'Història de la Ciutat vaig fer l'ortofotomapa amb els baluards de la ciutat.

Ja es diu això que una imatge val més que mil paraules...

Sí. Sóc dels que ho crec. Jo vaig conèixer Joaquim Pla Dalmau, que era dibuixant i feia retallables. En sabia molt, de la guerra del Francès. Ell ja havia anat fent plànols de la guerra, una cosa que jo també havia anat fent, per la meva professió.

Va ser allà on va començar tot?

Tot va començar el 1984, quan vaig anar a veure una exposició de La Caixa on es veien les muralles de Girona i em vaig preguntar allò què era. Però amb Pla Dalmau vaig estar molts dissabtes anant a casa seva a les tardes i vaig aprendre molt. Li vaig ensenyar la planimetria militar que estava fent i li va agradar molt i em va ensenyar el que ell havia anat fent els anys 50. Ell ho feia amb un paper d'A3 i amb la màquina d'escriure; jo, amb les noves eines.

Aquest interès per les defenses de la ciutat va ser el que li va fer escriure "Guia de la muralla de Girona"?

Jo no la vaig escriure. Jaume Prat va fer la literatura i jo vaig fer els plànols. Ell estava treballant en això i jo també, però amb el tema d'imatges. I vam coincidir i vam decidir fer el llibre.

Ha trobat una manera de conjugar la seva feina i la seva afició.

Sí. De fet, arran de la publicació al Diari de Girona encara estic més enganxat als temes històrics. I segueixo pensant projectes. A més de fer el mapa dels baluards, a l'exposició es repartia un retallable gratuït del Lleó que també he dibuixat jo.

Com se li va acudir fer un retallable del monument del Lleó?

Sempre he pensat que cal fer arribar la història de Girona al màxim de gent possible. I als nens els atreu més un retallable i després s'interessen per la història. Fa uns mesos els amics de la Unesco van fer l'acte d'apadrinar el Lleó i els vaig proposar ajudar a difondre'l amb el retallable.

Les noves tecnologies permeten donar una nova oportunitat a la història?

Crec que sí. La tecnologia ens ha permès seguir dia a dia, com si fos ara, els set mesos del setge de 1809. Crec que cada dia hi ha una mica més d'interès per la història local. Per exemple a la web de Pedres de Girona estan "picant" el text d'Emili Grahit sobre el setge i ara es pot trobar a Internet. En el seu moment els francesos feien una planimetria molt bona, però estaven atrapats en el seu temps. Jo puc ubicar ara cada bateria sobre fotos i calcular distàncies i alçades on estaven ubicades.

En les seves fotografies també hi pot haver marge d'error.

Jo vaig a les fonts originals. Als mapes dels francesos i dels espanyols i després hi poso la meva foto. Per això és important conservar les fonts, per ser exactes.

Article de Jesús Badenes, publicat al Diari de Girona, 10/12/2009.


L´últim dia del "Diario de Gerona"

Avui fa dos-cents anys que la ciutat de Girona capitulà, dignament, amb els francesos que tenien assetjada la ciutat. Amb la rendició pensaven salvar la vida i la integritat dels pocs centenars de ciutadans famolencs que quedaven, després d'una resistència que cal qualificar, en honor a la veritat i entre tots els adjectius que es vulguin, d'heroica. Aquell diumenge també va aparèixer el darrer número del Diario de Gerona, després de 344 números ininterromputs, i que encara ignorava les importants decisions que s'havien de prendre durant el dia. Tradicionalment s'ha vist en la renúncia, per malaltia, del general Álvarez de Castro en la direcció de la defensa gironina, la desaparició de l'obstacle que permetria l'alto el foc i l'inici dels parlaments, una peça més de la mitificació del personatge. Però la realitat era que hi havia arguments de pes que justificaven, sobradament, la decisió de capitular; i és que la situació de la ciutat era realment crítica: durant els primers dies de desembre s'havien perdut els reductes de la Ciutat, el Calvari i Cabildo, l'esperança d'un alliberament exterior en un breu període de temps s'havia esvaït i la mateixa nit del 9 es descobrí un intent d'evasió de la tropa que podia haver deixat la ciutat indefensa i exposada a l'enemic. La resistència, per tant, no es podia allargar gaire més i la caiguda d'Álvarez, en el moment final, va ser coincidència. Per altra banda, hi havia sectors de la població que estaven disposats a disputar-se la ciutat carrer per carrer i casa per casa, tal com es preocupava de recordar-ho el Diario fins a l'últim número: "Un solo objeto tiene preferencia indudable sobre todo y es, rechazar los ataques de los enemigos que estan empeñados en privarnos de la existencia." "Endurecidos los corazones con tantas pruebas siguen en sus menesteres y ardor, arrestados á poner sus pechos en donde esté el mayor empeño" són frases que podem llegir en aquest últim número. A la delicada situació defensiva de la ciutat calia afegir-hi la realitat humana i material: gairebé un centenar de persones, segons diverses fonts, morien diàriament de gana, ferides i malalties diverses, ja que molts tenien la casa inhabitable i els hospitals col·lapsats: "Gerona más que morada de vivos, lo era de esqueletos, y calaveras andantes, los soldados pocos que podían estar de pie, necesitaban el apoyo de su fusil", explica un dels testimonis, l'advocat N. Oller en unes memòries encara parcialment inèdites. La imatge que oferia la ciutat durant el mes de desembre era dantesca i no cal insistir-hi a causa dels múltiples testimonis que en donaren fe.

Quina millor manera de recordar el bicentenari dels setges de Girona, davant els silencis institucionals, que oferint-nos el testimoni vital d'aquell primer Diario de Gerona que escriviren dos canonges de la ciutat? Han estat 186 dies, gairebé 31 setmanes, tants com dies va durar l'últim setge napoleònic, durant els quals l'actual Diari de Girona ens ha anat obsequiant, dia per dia, amb les quatre pàgines de què es componia el vell Diario dels setges. Hem de felicitar, per això, l'amic Jordi Pericot i Dilmé per la tasca desinteressada i oportuna de reunir tots els números que componien la sèrie, a partir de les dues col·leccions importants que existeixen, custodiades a l'Arxiu Diocesà i al Municipal de la Ciutat. Hem de felicitar també el Diari de Girona per la tasca de divulgació del Diario, oferint les seves pàgines, sumant-se així a la iniciativa de l'Arxiu de la Ciutat de digitalitzar-lo i fer-lo assequible per Internet (http://www.girona.cat/ sgdap/cat/premsa.php#pandora). No són pocs els gironins que em consta que s'han interessat per la història de la guerra del Francès i de Girona a partir de col·leccionar-ne els retalls. I és que els exemplars del Diario de Gerona són, encara avui, una font documental de primera magnitud per conèixer, no tan sols la història dels setges, sinó la de la guerra napoleònica durant el període. I no perquè no siguem plenament conscients de les limitacions d'aquesta font, del biaix ideològic i parcial que presenten els números i la selecció de les notícies que ofereixen; biaix que, per altra banda, s'explica per la veritable finalitat del diari que, més que informar la població de la situació de la guerra i fer de butlletí governamental, la seva funció principal era sobretot la de conservar, sinó elevar, la moral de la resistència i mantenir la cohesió social amb l'alt comandament. Conscients d'aquest biaix, doncs, els materials que contenia el Diario eren de naturalesa molt diversa mena, tal com hem pogut copsar: des de crides i refranys populars patriòtics fins als bans de la Junta, passant per comunicats de guerra escrits pels generals espanyols, descripcions d'accions bèl·liques, fragments de correspondència francesa, etc., algunes d'elles exposades en clau d'humor, com la carta que el flamant nou emperador d'Haití Jaume I (Jacques Dessalines) envià al seu "homòleg" francès i que es reproduí el 23 d'agost. I és que el Diario no deixava de ser una manifestació més del caràcter de "guerra total" que revestí la lluita contra Napoleó, que anava molt més enllà de les guerres tradicionals entre les monarquies de l'antic règim, i on la ideologia tenia un pes important, tal com s'ha posat de manifest en les conclusions del darrer Congrés d'Història de Girona, Guerra i poder en terres de frontera (1792-1823), organitzat per l'Institut d'Estudis Gironins, la Universitat de Girona i l'Ajuntament; "guerra total", també, per l'impacte que va tenir sobre la població civil. Encara no se saben amb claredat les conseqüències demogràfiques que van tenir per Girona els setges, però les xifres voregen els quinze mil morts, comptant la guarnició i la població. Gràcies a recents investigacions, es pot afirmar que els setges de Girona van tenir un impacte bastant més enllà de les muralles i que, per exemple, poblacions com Santa Coloma de Farners van veure reduïda la seva població a la meitat. Però la guerra napoleònica també va tenir altres conseqüències polítiques: el darrer número del Diario també anunciava, en nota a peu de pàgina, l'esdeveniment que marcaria l'inici d'una nova era, i canviaria la història d'Espanya: "El gobierno trabaja actualmente en preparar la convocación de cortes para hacer mejoras en la monarquía. Nosotros estamos muy lejos de querer prevenir sus determinaciones".

Com hem dit, els gironins que el dia 10 llegiren l'últim exemplar del Diario no es van poder informar de l'inici dels parlaments que acabaren amb la capitulació. L'esborrany se signà a la ciutat a les 7 de la tarda, enmig d'una gran expectació i desconcert entre la població. Per la banda francesa, el signaren el general Rey, cap de l'Estat Major francès, en nom del mariscal Augereau; per part de la guarnició, els militars Julián de Bolívar, Isidre de la Mata, Blas de Fournàs, Josep de la Iglesia, Guillem Minali i Guillem Nash. El model que se seguí, en un començament, va ser el mateix que es rubricà davant el duc de Noailles, gairebé un segle abans, durant la guerra de Successió. Ara bé, a diferència d'aquell, que durà només un mes, aquest n'havia durat set. El perquè Girona va resistir tant als napoleònics, o perquè la ciutat no va capitular molt abans, quan el codi de conducta militar permetia fer-ho són preguntes que tot just ara s'estan començant a respondre. Intentar, doncs, judicar la suposada "obstinació" dels seus defensors és, si més no, imprudent. En un aniversari tan assenyalat com avui, hem de lamentar que cap acte oficial recordi la memòria de les víctimes i els defensors de Girona. Senyal que la ciutat ha passat pàgina, definitivament, al llast de la memòria dels setges? Potser sí, però no serà a cap preu. Si més no, ens quedarà aquest senzill homenatge ofert pel digne successor en el nom del Diario de Gerona. Caldrà estar amatents a quines noves sorpreses té reservades en Jordi Pericot als amants de la història de Girona, però de ben segur que no deixaran indiferents.

Article de Jordi Bohigas Maynegre, publicat al Diari de Girona, 10/12/2009.


La galeria El Claustre recorda la fi del setge

Les divisions del passat també són les divisions del present. Amb tot, el millor exercici commemorant és el de recordar els nostres avantpassats, que actuaren com actuaren i cregueren en el que cregueren.

El quadre "La rendició de Girona. 1809" de Laureà Barrau penja des d'ahir al vespre a l'aparador de la galeria El Claustre com a recordatori de la fi després de set mesos d'un assetjament ferotge i poc pietós per part dels francesos sobre la població gironina. El quadre, que es va pintar a finals del segle XIX, mostra un dels capítols més tristos de la guerra del Francès: una llarga filera de defensors de Girona fets presoners per l'exèrcit vencedor una vegada la ciutat ja va capitular.

Des de la Torre Gironella actualment es pot contemplar tot el pla de Girona engolit per la gran urbs de Girona, dos-cents anys ençà, en una plana verge emergia la parva Girona emmurallada, fumejant, emmalaltida, afamada, assetjada, vençuda; i dividida. Certament, dos-cents anys ençà la plaça de Girona signava la capitulació i obria les portes a l'enemic francès contra el que havia combatut aferrissadament durant set mesos d'heroica i persistent defensa a ultrança. Difícilment hom podria imaginar quines eren les emocions i els sentiments dels defensors de Girona en aquelles hores de tanta duresa i abatiment. Tanmateix, alguns testimonis -tots ells similars i convergents a unes interpretacions específiques- dels qui participaren en aquella lluita pogueren deixar constància per escrit de les impressions del moment. El més emblemàtic d'ells fou el P. Cúndaro, franciscà, ardent patriota i defensor, que comandà una companyia de la Cruzada Gerundense, cos cívic i religiós armat que ell ajudà a constituir de manera decisiva. En la seva Historia político-crítico militar de la plaza de Gerona en los sitios de 1808 y 1809 (1818), el P. Cúndaro acomplia l'encàrrec rebut de fixar la memòria nacional institucional de la monarquia de Ferran VII. Aquesta crònica escrita per un defensor de la ciutat nou anys després de la rendició permet de conèixer l'estat d'ànim que hi havia a la Girona capitulant: la divisió.

"Ex nobis prodierunt, sed non erant ex nobis, nam, si fuissent ex nobis, permansissent utique nobiscum" (1 Ioannis 2, 19): "D'entre nosaltres són sortits, no eren, però, dels nostres; car si dels nostres haguessin estat, segurament haurien restat amb nosaltres.". Aquest passatge novotestamentari es pot aplicar a la idea que el P. Cúndaro té de la Girona capitulada: s'ha consumat la traïció dels qui no tenien les virtuts necessàries per sostenir una lluita de tan elevats ideals. Eren "miserables egoístas, mezquinos y cobardes, que estaban en la Plaza de la misma manera que los males humores en el cuerpo, para su carga, no para su alivio". L'estil implacable del franciscà palesa l'enfrontament entre dues faccions de defensors: els qui desitjaven seguir amb una lluita a ultrança i els qui consideraven que la defensa havia anat massa enllà i calia finalitzar-la per evitar més morts i destrucció. El P. Cúndaro acusa persistentment una part de l'oficialitat i la majoria dels membres de la Junta de Defensa de la ciutat de consumar la traïció als ideals que movien la lluita, això és, la religió, el rei (Ferran VII) i la pàtria, és a dir, Espanya. El P. Cúndaro creia que la plaça podria continuar la defensa, que seria socorreguda per les tropes de la Junta Superior de Catalunya i que el trinomi d'ideals de la defensa, ensems amb les manifestes virtuts dels vers defensors de la ciutat podrien mantenir una lluita que, malgrat la força de voluntat, optimisme i confiança del franciscà, declinava. S'intueix de la crònica del P. Cúndaro que el clergat de la ciutat i els sectors més populars volien continuar la lluita, mentre que l'oficialitat i els membres de les institucions gironines no volien continuar-la, com també ha dit darrerament el Dr. Barnosell a partir del testimoniatge del franciscà. Naturalment, per al P. Cúndaro, la síntesi de totes les virtuts i els ideals era el general Álvarez de Castro, el León de Gerona, governador de la plaça. La seva malaltia fou aprofitada pels partidaris de la rendició per consumar-la definitivament. Els qui volien continuar la defensa consideraven que en una lluita essencial entre el Bé cristià que eren els espanyols i el Mal ateu que eren els francesos no hi podia haver acord possible. Tota dissidència i desviació d'aquesta ortodòxia era contrària a l'esperit "dels nostres" i suposava un flirteig amb l'enemic, si no esdevenien un altra mena d'enemic en si.

Totes aquestes divisions i combustions que patiren els defensors de Girona han d'ésser mitigades en la commemoració de la fi del tercer setge de Girona -certament, tercer en una nomenclatura tradicional-. Les divisions del passat també són les divisions del present. Amb tot, el millor exercici commemorant és el de recordar els nostres avantpassats que actuaren com actuaren i cregueren en el que cregueren. La seva gesta, com deia Carles Rahola, solament es pot judicar des d'un aspecte sentimental i emotiu. Són els nostres avantpassats i, per honorar la seva oblidada i ignorada memòria no és moment d'erigir les barreres que existiren entre ells, per bé que tampoc les hem de perdre de vista; de la mateixa manera que tampoc cal perdre de vista el perquè de la defensa de Girona enfront de l'invasor napoleònic. Commemorem, celebrem i portem a la nostra memòria el record dels avantpassats en la jornada de la seva capitulació amb tots els instruments que la tradició ens ofereix: no els neguem aital privilegi després de la seva gesta i el seu sacrifici.

Article de Borja Vilallonga, publicat al Diari de Girona, 10/12/2009.


Un respecte als herois que fracassaren!

"Horrorosa fue la mañana de ayer. Asestadas todas las piezas de las baterías antiguas, una batería enterrada á la izquierda de Santa Eugenia delante el ángulo derecho de San Francisco, otra en la choza de la barca del Ter, los fuertes del Calvario, Cabildo y Ciudad y dos cañones mas en la Torre derruida de San Juan, despedían contra todas las brechas y edificios un diluvio de balas y granadas. Por la tarde no fue tan desecho el furor del enemigo, aunque no podíamos sin embargo correr seguros y sin riesgo por las calles y murallas. Endurecidos los corazones con tantas pruebas siguen en sus menesteres y ardor, arrestados á poner sus pechos en donde esté el mayor empeño." (Diario de Gerona, del 10 de desembre de 1809).

Aquesta fou la darrera crònica que aparegué de la guerra del Francès al Diario de Gerona, que amb clara vocació propagandística redactaren els canonges Vicente Giménez i Martí Matute entre el 20 de juliol de 1808 i el 10 de desembre de 1809. A les 7 de la tarda d'aquell mateix dia els defensors de Girona signaren l'acte de capitulació davant els generals de Napoleó.

Avui fa 200 anys que finalitzà aquell malson. La resistència de Girona i dels gironins arribà a l'heroïcitat i al sacrifici suprem. Girona havia tingut 11.500 habitants, que al final del setge només eren 5.000. Girona tingué 9.476 defensors i defensores: 4.978 foren baixes. L'exèrcit francès va disparar 51.000 bales, 9.310 bombes i 3.798 granades. (Font: Josep Maria Pla Dalmau, Girona en el transcurs del temps.) Estaven convençuts els nostres avantpassats més humils que les seves gestes eren immortals; que la seva mort, el seu sacrifici els duia al cel que tants dits amb campanes de tantes esglésies de Girona els assenyalaven permanentment; que tant de patiment es feia per la glòria de la ciutat.

Ignoro si els polítics que governen avui Girona solen pensar més enrere de 1979 i si solen pensar en els gironins i gironines anònims que donaren la vida per la ciutat. El que sí que sé és que avui tocava fer alguna cosa, algun homenatge (humil i popular) als morts i vençuts en aquell terrible setge. Per a la vera història de Girona, quedi escrit en el dèbit de l'alcaldessa i els seus acòlits aquest oblit imperdonable.

Article de Jordi Vilamitjana, publicat al Diari de Girona, 10/12/2009.


Back-Index-Next

Obrir el document

Portada de la revista Presència, nº 1890 especial dedicat a la Guerra del Francès a la ciutat de Girona.