La ciutat Llegendes i tradicions Festes i esdeveniments Història de la ciutat Itineraris turístics Novetats Més apartats

Francesc Macià i Llussà (1859-1933), l'Avi, president de la Generalitat de Catalunya. (Wikipèdia)

Per escoltar la Proclamació de la República catalana amb la veu del president Francesc Macià, obri els altaveus i premi play :

El rei Alfons XIII i Miguel Primo de Rivera, març de 1930. (Wikipèdia)

Miguel Primo de Rivera y Orbaneja, març de 1930 (1870-1930). (Wikipèdia)

Niceto Alcalá Zamora (1877-1949), primer president de la Segona República espanyola. (Wikipèdia)

Manuel Azaña Díaz (1880-1940), segon president de la Segona República espanyola. (Wikipèdia)

Al.legoria de la República, anomenada "La niña bonita". Imprès a València en la Litografia S.Durá. (Wikipèdia)

Portada de la publicació "La II República a Girona (1931-1936)", amb motiu del 75è aniversari. Museu d'Història de la ciutat.

[Segueix...]


De la proclamació el 14 d'abril de 1931 a l'esclat de la Guerra Civil
Primera part (1931-1933)

1. Antecedents. L'entorn polític i social.

La crisi de la Restauració borbònica, amb una alternança fraudulenta del partit Conservador i del Liberal, i la gran inestabilitat política, que es materialitzà en tretze governs diferents en el període 1917-1923, propiciaren que el general Primo de Rivera, amb el consentiment d'Alfons XIII, donés un cop d'Estat que inicià una dictadura, que tampoc va solucionar la greu crisi econòmica que es vivia i, a més, generà enfrontaments amb l'exèrcit. L'augment del deute públic i la davallada de la cotització de la pesseta, juntament amb l'oposició generalitzada d'amplis sectors de la societat, inclosos els militars, varen fer caure el govern el 1929 i obligaren al dictador a exiliar-se l'any següent.

El general Dámaso Berenguer, i després el govern de l'almirall Aznar, intentaren formar un gabinet de concentració dinàstica. La legitimació de la continuïtat monàrquica la va plantejar el govern Aznar a través d'un complex procés electoral en el qual se succeïen eleccions municipals, provincials i estatals. Sense voler-ho les eleccions municipals convocades per l'abril de 1931 es convertiren en un plesbicit sobre l'acceptació o no de la monarquia.

L’Ajuntament de Girona i la Diputació van ser objectes d’una profunda renovació del personal polític. La vida cultural a la ciutat començava a reaparèixer, l’idioma català es tornava estendre des de l’escola i diferents activitats de difusió, enmig d’un context de renovació pedagògica. Tots aquests canvis es van fer reflectir també a la premsa.

Com que els polítics monàrquics no oferien un projecte real de participació democràtica, el procés constituent es veia de forma forçosa lligat a la causa republicana, esperonat pels afusellaments dels herois de Jaca, a més, la creixent oposició de les forces republicanes, el Pacte de Sant Sebastià, impedien la tornada al model de l'alternança pactada i fraudulenta.

A principis de 1931 torna a Catalunya Francesc Macià, exiliat a França durant la dictadura, que havia intentat una invasió per instaurar la República Catalana. Macià és acollit com un heroi, com l'home més popular de Catalunya; havia esdevingut un mite, un home carismàtic, pel seu idealisme i per la seva irreductible defensa dels drets de Catalunya. Era ja l'Avi. Al país, la monarquia només tenia el suport de la Lliga Regionalista, molt debilitada pels resultats electorals.

A tot Espanya guanyen les esquerres. Per sorpresa de la majoria, els resultats electorals del 12 d'abril van mostrar que les ciutats espanyoles més importants s'havien pronunciat a favor dels partidaris de la República.

A Catalunya obté una gran victòria Esquerra Republicana de Catalunya, un partit creat tres mesos abans a partir de la fusió entre Estat Català, el Partit Republicà Català i el grup afí a la publicació de l'Opinió. La petita burgesia i la immensa majoria dels treballadors havien votat a favor de la República per recuperar les llibertats públiques i sindicals.

A Girona hi havia 3 grans opcions: la Unió Republicana, la Lliga Regionalista (que donava suport a la monarquia) i els monàrquics. En aquests moments, la ciutat comptava amb uns 20.000 habitants, després d’un lent creixement demogràfic. Els monàrquics van obtenir més regidors, en l’àmbit estatal, que la unió republicanosocialista, però aquests van guanyar a les capitals de província i a la resta de grans ciutats

2. La proclamació de la República.

Malgrat els resultats electorals, no era previsible un canvi de règim immediat. La majoria electoral era encara dinàstica als petits municipis, però la classe treballadora, el dia 14 d'abril, estava disposada a acabar allò que havia iniciat i les dues poblacions que primer van proclamar la República van ser Eibar i Barcelona, dues ciutats industrials.

A Barcelona, amb ERC guanyadora en vots i regidors a les quatre províncies catalanes, Lluís Companys proclamà la República Catalana, hissant la bandera republicana i Francesc Macià es dirigí, poc després, a l'actual Palau de la Generalitat de Catalunya, a l'altra banda de la plaça, i proclamà la República Catalana dins la República Federal Espanyola.

14 d'abril de 1931. El President Macià, des del balcó del Palau de la Generalitat de Catalunya, proclama la "República Catalana dins d'una federació de Repúbliques ibèriques". Wikipèdia.

El rei no vol abdicar, però el comitè revolucionari autoproclama el Govern Provisional, el cap del qual, Niceto Alcalá-Zamora, proclama la II República Espanyola des del balcó del Ministeri de Governació. Aquell mateix dia Alfons XIII marxa de Madrid en cotxe, direcció a Cartagena. Allà s'embarca en un vaixell que el porta a Marsella. i la seva família abandona l'Estat sense que es produeixi cap acte violent en contra seva.

El context internacional on neixia la jove República era advers a nivell econòmic i polític. La crisi econòmica mundial s'havia iniciat amb el crack del 29 i el model democràtic estava en retrocés a Europa: Àustria tenia un govern parafeixista, Alemanya estava a punt d'ésser governada per Adolf Hitler i a Itàlia ja tenia al poder Mussolini. La societat europea dels anys 30 del segle XX assistia a una bipolarització entre feixisme i socialisme.

3. El govern provisional (1931)

El govern provisional, fruit del pacte de Sant Sebastià (1 d'agost de 1930) fou presidit per Niceto Alcalá-Zamora i hi eren representats els socialistes, els radicals, els republicans, els nacionalistes catalans i els catòlics.

La Segona República espanyola va néixer amb molts reptes: construir un sistema representatiu homologable a les democràcies parlamentàries occidentals, donar satisfacció a les reivindicacions nacionalistes de Catalunya i el País Basc, resoldre el problema agrari, acabar amb l'analfabetisme, desvincular l'Església de l'Estat, satisfer les primeres reivindicacions feministes, entre d'altres.

La tasca més destacada fou la Constitució progressista de 1931. Però afrontà problemes derivats de l'oposició anarquista i esclats de brots d'anticlericalisme i la proclamació de la República Catalana per part de Francesc Macià.

Govern de la II República el 1931. Wikipèdia.

4. El Bienni Reformista (1931-1933)

El 28 de juny se celebren eleccions a les Corts Constituents; de nou amb victòria aclaparadora de les esquerres. Abans d'acabar l'any, el 14 d'octubre, Alcalá-Zamora dimiteix com a president del Govern perquè al Parlament hi ha massa posicions laiques i reformistes per a un centrista com ell (conserva, però, la presidència de la República), i assumeix el càrrec Manuel Azaña, fins aleshores ministre de la Guerra.

A Girona hi havia vuit partits catalans: la Lliga Regionalista (la Lliga Catalana a partir de 1933), la Unió Democràtica de Catalunya (UDC), l’Esquerra Republicana de Catalunya, la Joventut Republicana de Catalunya, el Partit Catalanista Republicà (PCR), l’Estat Català, la Unió Socialista de Catalunya (USC) i el Bloc Obrer Camperol (BOC).

Hi havia nou grups d’àmbit estatal: Falange Espanyola, Derecha de Catalunya o Renovación Espanyola, Acció Popular Catalana (integrada dins la CEDA de Gil Robles), el Partit Carlí (o Comunió Tradicionalista o Joventut Tradicionalista), el Partit Republicà d’Esquerra (filial d’Izquierda Republicana de Manuel Azaña), el Partit Republicà Radical Socialista, l’Agrupació Socialista del PSOE, el Partit Comunista de Catalunya (adherit al PCE) i el Partit Sindicalista Espanyol (adherit al partit d’Àngel Pestanya, arran de l’expulsió del grup “trentista” de la CNT). Miquel Santaló, professor de la Normal, va ser el nou alcalde, Cassià Costal, pedagog, va presidir la Diputació, i Albert de Quintana, advocat, es va ocupar del Govern Civil.

El Govern aprova la Constitució de la República el 10 de desembre de 1931. Pocs dies després, el 16, Azaña forma un govern estable que donarà lloc a l'anomenat bienni socialazañista.

La primera legislatura republicana, presidida per Manuel Azaña no va satisfer ningú: les reformes realitzades o previstes van exasperar a l'Església catòlica, atès que el govern prohibia l'ensenyament als religiosos i extingia la Companyia de Jesús, als terratinents i bona part dels militars, mentre, a l'altre extrem, els anarquistes les van considerar insuficients. En aquest context, les mostres de rebuig a la República serien constants.

A Catalunya, la victòria aclaparadora d'ERC propiciarà la recuperació de la Generalitat i un nou Estatut aprovat per gran majoria del país. Les dones, que no podien votar, sí que varen fer una recollida massiva de signatures per mostrar el seu suport a l'Estatut. El setembre de 1932, les Corts espanyoles aprovaren l'Estatut.

L'incident més remarcable va ser el cop d'estat de l'estiu de 1932 del general José Sanjurjo, conegut com la Sanjurjada , que fracassà i accelerà l'aprovació de l'Estatut de Catalunya el 9 de setembre de 1932.

El 1933, Azaña intentà fer un altre govern republicà i socialista, en el qual també hi formà part ERC; fet que motivarà que Lluís Companys, deixi durant dos mesos la presidència del Parlament, per passar a ser ministre de Marina. Els fets de Casas Viejas precipiten la caiguda de Manuel Azaña. El president de la República, Alcalá-Zamora, desfà el govern Azaña per foratigar els socialistes del poder.

Diego Martínez Barrio encapçala el nou govern, integrat unicament per republicans, que dissol les Corts i convoca eleccions. Les dones, per primer cop, podran votar, i això afavoreix als partits de centredreta en les elecions del 19 de novembre següent. Les eleccions són guanyades pel centre-dreta del Partit Republicà Radical, encapçalat per Alejandro Lerroux. A Catalunya, ERC perd força davant la Lliga Catalana.


Bibliografia

  • La Girona de la Restauració (1874-1923). Joan Puigbert. Quaderns d'Història de Girona, Ajuntament de Girona, 1995. ISBN 84-86812-49-6

  • La Girona convulsa. Entre la il·lusió i el desencís (1923-1939). Josep Maymí. Quaderns d'Història de Girona, Ajuntament de Girona, 2004. ISBN 84-8496-128-1

  • Segona República i Guerra civil a Girona, (1931-1939). J. Boadas, M. Casacuberta, Ll.E. Casellas. Ajuntament de Girona. Servei de Gestió Documental, Arxius i Publicacions, 2006. ISBN 84-8496-025-0

  • Conflictes socials a Girona en els primers anys de la II República. Joan Surós i Peracaula. Article publicat a "Revista de Girona"

  • La II República a Girona (1931-1936). Diversos autors. Publicació del Museu d'Història de la ciutat amb motiu del 75è aniversari de la proclamació de la II República. 2006


    Back-Index-Next

  • CONTACTE ----Avís legal ----Aviso legal ----Legal notice © Fèlix Xunclà/Assumpció Parés