Segons el seu creador, la majordoma era una tia-àvia de santa Afra, que va acompanyar el sant bisbe quan va venir a residir a Girona. Es tractava d'una dona que, encara que tenia més de cent anys, tenia un aspecte ufanós, amb una pell tan tendra que semblava de flor de mató. Era immensament grassa, ostentosament presumida, i una xafardera impenitent, amb dots de remeiera i de cuinera i que dominava les ciències dels astres i de les plantes. El seu pas pels carrers de Girona era tot un espectacle, ja que solia anar guarnida amb vestits llampants, amb esquellerincs cosits a la vora de la faldilla per fer-se notar, amb el cap cobert per tocats immensos i que es feia acompanyar per criats que la precedien amb encenser i amb una cadira especial per a descansar al bell mig del carrer quan ja no tirava més.

Les seves dots de cuinera li havien fet inventar menjars tan saborosos com l'oca amb peres, les pomes farcides i la botifarra de sang. I les seves habilitats més o menys màgiques li van permetre que, una vegada que es va enfadar molt, fes que totes les esglésies de Girona quedessin plenes de teranyines, amb unes aranyes immenses i de tots colors.

Però un dia, per culpa d'una irreverent xafarderia sobre sant Narcís, aquest li va retirar tots els poders. La majordoma es va convertir en la riota de la ciutat i anava esmaperduda pels carrers mentre la gent al seu pas, li tirava al damunt els sobrants de plats i olles. Fins que un bon dia, la majordoma va tenir una visió i va preveure la tràgica mort de sant Narcís i sant Feliu, víctimes del martiri per la seva fe. Quan els seus tristos pressentiments es van fer realitat, la majordoma va practicar la humilitat i la penitència i es va dedicar, sobretot, a tenir cura dels malalts i ajudar els desvalguts. En trobar-se prop de la seva mort, com a últim gest d'amor, va fer encendre un foc davant la porta de la Catedral, i allà mateix va inventar per als pobres i els malalts la sopa de menta. En morir, els gironins que es van preocupar de l'enterrament van observar amb sorpresa que el seu immens cos no pesava més que el d'un pardalet.