Museu d'Història de Girona

Mil·liari. 238 dC. Correspon a l'emperador Verus Maximus. Procedent de Sarrià de Ter. Reproducció - (Ampliar)

El nucli urbà de la Gerunda romana - (Ampliar)

Fragment de mosaic de Can Pau Birol. Segle III dC - (Ampliar)

Construcció de mosaics. Dibuix de David Vivó - (Ampliar)

Fragment de mosaic de Can Pau Birol. Segle III dC - (Ampliar)

Detall del mosaic de Can Pau Birol. Segle III dC - (Ampliar)

Cap masculí. Segle III dC - (Ampliar)

Detall d'una maqueta d'una vil·la a la Gerunda romana - (Ampliar)

Dressel 2Q - (Ampliar)

Detall d'una maqueta d'una vil·la a la Gerunda romana - (Ampliar)

Pondus i fusaiola. Terra cuita. Segle I aC - (Ampliar)

Cementiris d'època romana. 1- Necròpolis septentrional Sant Feliu. 1a- Banys Àrabs. 1b- Portal del Fòrum. 2- Portal Rufí. 3- Sant Martí Sacosta. 4- Necròpolis meriodional. Porta Onnaris. 5- Plaça del Pallol. 6- Sant Nicolau. 7- El Mercadal - (Ampliar)

Museu d'Història de Girona

EL MUSEU. És un edifici emblemàtic, l'antic convent de Sant Antoni de frares caputxins del segle XVIII, del qual se'n conserven espais sorprenents com el cementiri, el claustre i la cisterna. En el museu es pot fer un recorregut per la història de Girona, des de la fundació en època romana fins a la contemporaneïtat, en un recorregut cronològic per la Girona romana, la medieval, la moderna i la contemporània que es completa amb diversos àmbits de tradicions catalanes com el de la Faràndula, on s'exhibeix la imatgeria festiva local i l'espai "La cobla i la sardana. Música i dansa a Girona", i també l'espai "la Girona industrial, ciutat pionera".

Espai dedicat a la faràndula festiva de Girona, a l'entrada del museu - (Ampliar)

El museu ofereix una programació variada d'activitats, i les exposicions temporals es duen a terme a diferents espais, dins del museu: la sala d'exposicions, la carbonera, la cisterna i el celler. Els espais del museu estan configurats per l'edifici principal i per l'espai dedicat a la Guerra Civil, el refugi antiaeri del Jardí de la Infància, que forma part de la Xarxa d'Espais de Memòria Democràtica, i per una altra extensió, l'antiga Agència Gómez, un establiment de disseny modernista, que havia acollit un arxiu notarial i una oficina de banca.

Mosaic romà de Can Pau Birol. Segle III. Vista parcial - (Ampliar)

Gerunda. La fundació d'una ciutat. Segles I aC – VII dC. Fa prop de dos mil anys, els romans van fundar Gerunda, per la seva situació estratègica, controlant l'eix terrestre de comunicacions nord-sud. Van construir poderoses muralles i van adherir el seu perímetre al terreny natural, donant lloc a una ciutat de planta gairebé triangular. La ciutat romana va arribar a tenir entre mil i dos mil habitants, que vivien en un traçat urbà regular de carrers paral·lels i perpendiculars.
El progrés de Gerunda va anar lligat a la seva condició de mansio o etapa en l’itinerari que seguia la Via Augusta, l’eix principal de comunicacions entre Hispània i la resta de l’Imperi. Una densa xarxa de vies i camins, connectava la ciutat amb les vil·les i altres poblacions de la costa i de terra endins.

Entrada a les sales dedicades a la fundació i l'època romana - (Ampliar)

Les vies. Des del segle IV aC, Roma va concedir una gran importàcia a la construcció i el manteniment d'una xarxa de camins que comunicava la capital amb totes les províncies. Aquesta xarxa no era només una eina militar de control territorial, sinó també una peça fonamental per al comerç i un vehicle efectiu de romanització.
Una de les vies principals era la Via Augusta, construïda per substituir i millorar el vell camí d'Hèracles que anava de Gadir (Càdis) a Roma passant per Gerunda. La via era una infraestructura constructiva complexa que s'adaptava a diverses necessitats, amb zones empedrades, amb cunetes i conduccions per desguassar l'aigua de la pluja i amb ponts i túnels que servien per superar les barreres georgràfiques.
La missió principal de la ciutat de Gerunda era controlar la via, una funció estratègica que ha marcat tota la seva història. [Article principal].

Maqueta de l'entorn de la Gerunda romana - (Ampliar)

Construcció de mosaics. Per fer un mosaic, un cop triada la temàtica, calia preparar adequadament la base per donar consistència i solidesa al treball.
Si l'habitació es pavimentava per primera vegada, es col·locaven una sèrie de nivells de diferents elements i amb aquest ordre: primer un nivell de terra ben premsada; tot seguit una capa de pedruscall, còdols o rierencs (statumen); a continuació una capa de morter de calç amb fragments de ceràmica (rudus) que cohesionava la solera de pedres; i finalment una capa de morter de 2 a 5 centímetres de gruix (nucleus) damunt del qual es disposaven ràpidament les tessel·les ja tallades i triades conformant els dibuixos predeterminats. El resultat era un paviment d'un gruix notable, resistent, sòlid i pràcticament indestructible atès que totes les capes quedaven fortament lligades. [Article principal].

Una de les sales dedicades a la Gerunda romana - (Ampliar)

Una de les sales dedicades a la Gerunda romana - (Ampliar)

El Fòrum. Era la plaça cívica, el cor de la ciutat. Aquesta gran esplanada constituïa el nucli a partir del qual s'organitzava la trama urbana. Així, s'hi construïen els principals temples de la ciutat, però també els edificis civils més importants, com ara la basílica jurídica, la cúria, el tabularium (arxiu) i, tot sovint, els banys.
Centralitzava la vida religiosa, política i econòmica de la ciutat i guardava, per l'enorme concentració d'inscripcions i estàtues, l'autèntica memòria històrica de la comunitat. Si la ciutat no disposava d'edificis ad hoc, també s'hi celebraven les eleccions, els ludi scaeni (representacions teatrals), uenationes (caceres) i els ludi gladiatori (combats de gladiadors).
La peculiar topografia de Gerunda va obligar a construir un fòrum en dos nivells: la terrassa alta es va destinar al temple, mentre que la zona baixa estava presidida per la basílica jurídica. Aquesta distribució s'ha fossilitzat en el temps, de manera que on abans hi havia el temple ara hi ha la catedral, i on antigament se situava la basílica, fins fa poc s'ubicava el Palau de Justícia (Casa Pastors).

Maqueta d'una vil·la a la Gerunda romana - (Ampliar)

Suburbium. Així s'anomenava la part de l'ager de la civitaspomerium. Per la seva posició privilegiada era un lloc que aplegava tant els avantatges pròpiament urbans com els rurals. Normalment s'hi trobaven les necròpolis, ben arrenglerades al llarg dels camins, petites indústries, cases de camp, pedreres i explotacions de tota mena.
Les dimensions limitades de la ciutat feien que els més rics miressin de construir les seves cases a l'exterior del pomerium, enmig del camp i la natura, però prou a prop del nucli urbà per desplaçar-s'hi còmodament.
Aquestes vil·les suburbanes complien eficaçment una funció doble: d'una banda, la d'una autèntica casa senyorial de gran luxe i, de l'altra, la d'una explotació agrícola ubicada en un indret privilegiat.

Maqueta d'una vil·la a la Gerunda romana - (Ampliar)

Maqueta d'una vil·la a la Gerunda romana - (Ampliar)

Vil·la negotium. La vil·la no era solament un lloc de repòs, sinó també, i sobretot, un centre d'explotació del territori. Per això, al costat de l'habitatge hi havia tot un seguit d'estructures especialitzades destinades a les diferents activitats que s'hi desenvolupaven, com ara trulls per a l'oli i el vi, magatzems per als cereals, estables per al bestiar i altres instal·lacions de caire industrial i artesanal, com per exemple, forns o telers per a fabricar els atuells necessaris.

Aixovar funerari. Ceràmica d'engalba i altres elements. Segle I aC - (Ampliar)

Món funerari. La relació entre vius i morts era estreta i intensa. Tanmateix, des de temps immemorials s'havia decidit que calia separar els uns dels altres determiant que el difunts s'enterressin fora del pomerium de la ciutat. Ateses, però les obligacions continuades que els vius havien de complir envers els morts, convenia disposar la sepultura en un indret pròxim per poder-s'hi desplaçar quan calgués. Altrament, a causa de la creença tan arrelada entre els romans, la mort veritable arribava amb l'oblit del difunt, era norma distribuir les tombres a redós dels camins d'accés a la ciutat amb el titulus (epitafi) orientat de cara als viatgers; en llegir en veu alta els textos gravats, aquests feien reviure el difunt, que, en ser recordat, continuava viu d'alguna manera.

41º 59' 14" N
2º 49' 30" E