Museu d'Història de Girona

Sant Antoni. Segle XVIII - (Ampliar)

Juratori. 1671. Repussat de plata - (Ampliar)

Sant Narcís. Reliquiari. Segle XVIII. Talla en fusta policromada - (Ampliar)

Bust de Marededéu. Segle XVIII. Ramon Amadeu Grau. Talla en fusta policromada - (Ampliar)

Sant Narcís. Segle XVIII. Talla en fusta policromada - (Ampliar)

La Creació. Segle XVIII. Pedro Atanasio Boccanegra (Granada, 1635-1688). Oli sobre tela - (Ampliar)

Gravat. Xilografia. Divina Pastora. Fusta de boix i metall - (Ampliar)

Matriu per a xilografia. Divina Pastora. Fusta de boix i metall - (Ampliar)

Àngel de la Catedral. Ca. 1764. Ramon Salvatella, calderer. Bronze - (Ampliar)

La Girona moderna. Segles XVI-XVIII

Girona dins la Catalunya moderna. Després de setges i guerres, la ciutat va patir un descens demogràfic, de la producció i del comerç, que la va fer arribar al punt més baix de tota la seva història moderna. Entre el 1500 i el 1800, va passar de ser una ciutat manufacturera a convertir-se en una plaça d’armes, i en temps de pau, en un baluard de l’Església i de l’aristocràcia local. La seva economia va canviar i hi van adquirir una importància creixent els oficis mercantils, lligats a la comercialització de productes semielaborats.

Una de les sales dedicades a l'època moderna - (Ampliar)

Girona al segle XVI. Cap el segle XVI, Girona va patir un procés de renovació d’elits. El camp va viure el fenomen de la protoindustrialització i la ciutat es va anar desindustrialitzant. A les ciutats els va costar créixer perquè depenien dels productes manufacturats per fer-ho, però la població havia de destinar els seus ingressos a l’obtenció de subsistències i una manera d’obtenir ingressos era, principalment, amb el treball al camp.
Per tant, hi havia una demanda baixa de productes manufacturats. Es va viure una caiguda important del treball corporatiu, dels gremis, les corporacions on era molt difícil la introducció d’innovacions i poc a poc la competència va ser cada vegada més dura. La industrialització al camp va fer que les famílies incrementessin el seu poder adquisitiu, i es va trencar la lògica de l’autoconsum. Es treballava molt més i es consumia molt més. D’aquesta manera va anar apareixent la terciarització de la ciutat.

Epifania. Segle XVII. Autor desconegut. Oli sobre tela - (Ampliar)

El consumisme. Les activitats amb més èxit eren les relacionades amb el menjar, el vestir i el viure. El rerepaís rural va trencar amb l’autoconsum, l’stock domèstic i els béns familiars van anar augmentant fins al punt d’establir una revolució del consum. Hi va haver també un procés de renovació de les elits paral·lelament a aquest creixement adquisitiu. Si a la societat medieval el més comú era ser home d’altri, amb relacions de dependència jerarquitzades, en la societat moderna els vincles es van mercantilitzar, fins al punt que els lligams vassallàtics es podien convertir en relacions entre patrons i clients.

Rellotge de la catedral. Segles XV-XVIII. Joan Agustí i Julià Julià - (Ampliar)

Activitats industrials i mercantils. Girona va patir un declivi com a capital drapera. La raó va ser l’arribada, a finals del segle XVI, de noves draperies i altres manufacturats de procedència, sobretot, d’Anglaterra i d’Holanda. Molts mercaders van decidir invertir els seus béns en riquesa patrimonial per garantir la riquesa, en masos i masoveria dels voltants de la ciutat. Així, a la Girona de la segona meitat del segle XVII predominaven els oficis de caire més mercantil: taverners, sabaters, sastres, hostalers, flequers, etc.

L'aristocràcia gironina. La desindustrialització urbana no es va compensar per una indústria rural. Els espais buits de treball d’algun cereal s’emplenaven amb altres activitats agrícoles i no va ser possible dedicar espais buits a tasques manufactureres. S'hi ha de sumar una aristocratització progressiva de la ciutat als segles XVI i XVII. Els nobles van instal·lar-se-hi i aviat van reclamar la seva presència i influència al govern municipal. Es va passar d’una aristocràcia guerrera a una aristocràcia urbana. Les rivalitats i bandositats es van traslladar del camp a la ciutat. A Girona, les famílies rivals eren els Agullana i els Sarriera. La noblesa gironina del començament del segle XVII era molt diferent de la noblesa anterio; més que nobles guerrers, hi havia juristes, lletraferits i devots.

Petxina. Segle XVIII. Plata - (Ampliar)

El poder eclesiàstic. Girona va tenir una forta influència eclesiàstica; era una ciutat episcopal i la catedral i el palau bisbal dominaven la ciutat, però també era una ciutat de convents. Hi havia deu comunitats religioses d’homes i quatre de dones.
Arran del Concili de Trento, de mitjans segle XVI, va augmentar el nombre de comunitats religioses. A Girona van aparèixer diferents nous ordes religiosos, masculins i femenins. Girona també era una ciutat amb diverses llibreries, impremtes i editors, com Gaspar Garrich o Jeroni Palol.

La Guerra dels Segadors. A la meitat del segle XVI es va produir un distanciament entre Catalunya i Felip IV. El motiu va ser la Unión de Armas, del comte-duc d’Olivares, una voluntat de crear un exèrcit comú, que va provocar la negativa dels catalans a participar-hi, amb una total indiferència cap els assumptes de la monarquia espanyola. Primer hi va haver una revolta popular, la Guerra dels Segadors (1640-1652), provocada per una crisi econòmica al camp i els abusos de l’exèrcit allotjat al país i en segon lloc, la guerra de separació de Catalunya. Així, a la terciarització i aristocratització, va seguir la militarització de la ciutat.

Atlant de la cúpula d'una capella de l'església de Sant Domènec. Segle XVIII. Còpia en guix de l'original - (Ampliar)

La Guerra de Successió. La Guerra de Successió (1700-1714) va esclatar arran de la mort sense descendència de Carles II. Catalunya va prendre partit per la opció de l’arxiduc Carles d’Àustria enfront Felip V. Amb la victòria borbònica Girona va perdre la universitat, el municipi tradicional i va patir una repressió humana i cultural. Les seqüeles de la guerra es van sentir en la estructura urbana, amb un alt percentatge de vivendes destruïdes o abandonades.

Girona al segle XVIII. Girona era una ciutat d’eclesiàstics i rendistes de la terra, sense ganes d’engegar una arrencada industrial. Els habitatges a l’interior de les muralles van créixer verticalment, i les edificacions als ravals i camins de la ciutat es van multiplicar, per exemple a Pedret, Pont Major i carrer de la Rutlla. La ciutat, malgrat que no va viure un procés industrialitzador com el de Barcelona, sí presentava un creixement demogràfic important. Es va passar de 4.656 habitants (1719) a 8.014 (1787). Aquest aspecte va afavorir el reforçament de la terciarització de la ciutat.
Girona era capital civil i eclesiàstica, com a cap de corregiment, a partir del Decret de Nova Planta (1716). Al llarg d'aquest segle, Girona es va consolidar com a centre productor de manufactures, centre administratiu, residencial i de consum, i com una ciutat d’eclesiàstics, de la petita noblesa i de la pagesia benestant. Girona va viure una renovació arquitectònica, civil, militar i eclesiàstica, en els anys posteriors de la Guerra de Successió.
(Textos adaptats dels fulls de sala del Museu).

41º 59' 14" N
2º 49' 30" E

[La Guerra del Francès]

Sant Pau. Segle XVIII. Talla en fusta policromada. Autor desconegut - (Ampliar)

Sant Miquel. 1726. Plata - (Ampliar)

Retrat del bisbe Tomàs de Lorenzana. 1790. Manuel Tramulles Roig. Oli sobre tela - (Ampliar)

Escut imperial borbònic. Segle XVIII. Brodat - (Ampliar)

Mallal d'oli. Bronze - (Ampliar)

Marededéu del Roser. Finals segle XVI. Fusta policromada. Autor desconegut - (Ampliar)

Tapís amb l'escut de la ciutat. 1535. Detall. Procedent de l'església de Sant Feliu - (Ampliar)

Carles III. 1760. Manuel Tramulles (Barcelona 1715-1791). Oli sobre tela - (Ampliar)

Maria Amàlia de Saxònia, muller de Carles III. 1760. Manuel Tramulles (Barcelona 1715-1791). Oli sobre tela - (Ampliar)

CONTACTE ----Avís legal ----Aviso legal ----Legal notice