Jo, obrer del teatre i encadenat a ell per sempre més, encara que sembli estrany, no sóc home de mites sinó més aviat de realitats. No negaré que em sento atret pels cants de sirenes, per les pomes daurades i per les fletxes de l'amor que últimament tant escassegen; però tot sempre dins d'un pla oníric que m'ajuda amb braçades d'imaginació a seguir nedant amb el cap fora de l'aigua, en aquest mar de la mediocritat i les grisors que desgraciadament inunda les nostres platges de tranquil·litat antigament conquerida. La mitologia habita en la caixa negra dels nostres teatres més recòndits i somniats. Déus, nimfes, deesses i pastors, transiten per les nostres venes amb invisibles vaixells de memòria per rius vermells de vides superposades, com finíssims mantells de segles que ens escalfen. Entre ells, Paris, el fill abandonat per una mare reina, treu el cap de tant en tant, per parlar-nos, més enllà de la seva bellesa reconeguda, del dubte com maledicció que ens perseguirà als homes i dones d'aquesta civilització, fruit de la por al compromís i a la valentia d'una decisió. El pare rei no va voler triar la més bella, ell tampoc es volia significar per por a ser odiat per Hera, Atenea i Afrodita. La lliçó es va escriure per ser escoltada i recordada, com ho fem avui. Jo intento aferrar-me als contes dels Déus per viure millor com a home. I quan fa uns mesos en la meva travessia mexicana em vaig creuar amb un tal Paris, vaig pensar que per fi un senyal mitològic m'era enviat clarament per ser llegit. Després, preguntant per l'origen d'aquell nom ancestral enmig d'aquell poble d'orígens asteques, la resposta va ser clarificadora. No me llamo Paris, me llamo París. Fui engendrado en el viaje de novios de mis papás. ¿Te imaginas dónde, no?. En aquell precís instant vaig entendre que els Déus, o jugaven amb nosaltres, o ens havien abandonat definitivament.

La plaça de Salvador Espriu. Article i reportatge fotogràfic de la plaça dedicada a l'escriptor, just davant del Mercat del Lleó.