La ciutat Llegendes i tradicions Festes i esdeveniments Història de la ciutat Itineraris turístics Novetats Més apartats

Valentí Fargnoli (1885-1944), és un dels fotògrafs més importants de la primera meitat del segle XX. Fotògraf ambulant, va recórrer durant dècades pobles i paisatges de les comarques gironines. La seva obra descriu l'arquitectura, els paisatges, les famílies i la vida quotidiana i s'ha convertit en la imatge per excel·lència de les comarques gironines abans del desenvolupament turístic.
Amb motiu del 75è aniversari de la seva mort, al Museu d'Història dels Jueus es va exhibir l'exposició "Pedres amb nom", mostra que parteix d’una reproducció de mida molt gran de la fotografia que Fargnoli va fer de cinc làpides hebrees col·locades expressament fent una composició.

Conjunt de làpides amb inscripcions hebrees. Primer quart del segle XX

(Ampliar) - Conjunt de làpides amb inscripcions hebrees. Primer quart del segle XX. Valentí Fargnoli. Col·lecció Ramon Mascort, Barcelona.

La mirada de Valentí Fargnoli.
En algun moment del primer terç del segle XX Valentí Fargnoli va fotografiar cinc làpides hebrees disposades en una composició artística, talment com si es tractés d’un exercici per demostrar la seva solvència com a fotògraf. Possiblement la fotografia va ser realitzada al claustre de Sant Pere de Galligants, seu del Museu Arqueològic Provincial, on hi havia dipositades algunes làpides hebrees originàries del Montjuïc de Girona. Els motius que el van portar a fer-la són desconeguts, però aquesta podria ser una primera visió de les làpides hebrees de Girona com a patrimoni artístic i monumental, i no exclusivament com a objecte de debat filològic i històric.
Des de 1910 el fotògraf recorria les comarques gironines seguint les indicacions d’Adolf Mas de recollir informació fotogràfica destinada al Repertorio Iconográfico Español. No obstant, ni en els encàrrecs, ni en la correspondència que van mantenir Fargnoli i Mas, no s’hi esmenta aquesta fotografia.
Tanmateix, la imatge té relació amb el moviment intel·lectual i científic del moment. Si d’una banda els erudits locals i nacionals havien començat, ja feia un temps, a interessar-se per les restes hebraiques, les consideraven elements patrimonials i en publicaven articles acadèmics, de l’altra la fotografia indica que les làpides despertaren l’interès artístic i professional de Valentí Fargnoli.
Aquesta fotografia és un element important per comprendre com es va anar obrint pas la idea que era necessari preservar, documentant-lo també gràficament, el patrimoni jueu gironí.

Cementiri Jueu de Girona. 1994-1999

(Ampliar) - Cementiri Jueu de Girona. 1994-1999. Jordi S. Carrera.
CRDI - Ajuntament de Girona.

L'origen de les pedres: Montjuïc, el fossar dels jueus.
Situat al nord de la ciutat, en el vessant occidental de la muntanya de Montjuïc, la muntanya jueva, el cementiri jueu ocupava un espai ampli ben delimitat per les rieres del Bou d’Or i de Can Camaret, a tocar l’antic camí de França. Nombroses són les dades de què disposem d’aquest cementiri, esmentat per primera vegada en un document del 13 de juny de 1207. Tanmateix, no serà fins al primer quart del segle XVII en endavant quan diversos autors, nacionals i estrangers, amb un incipient criteri arqueològic, s’ocuparan de la necròpolis, encara un misteri, i del destí dels seus testimonis epigràfics. Aquests, escrits en una llengua abstrusa, sovint apareixien en diversos punts de l’antic cementiri o reaprofitats a considerable distància. Resulta curiós que, segles després de la desaparició de la necròpolis, alguns d’aquests testimonis fossin encara visibles i que ja a les acaballes del segle XIX circulessin algunes llegendes i tradicions relacionades amb el cementiri, com la del Bou d’Or, estretament lligada a la visió popular del jueu, o la de la caixa encantada.

Donació del fossar de Montjuïc

(Ampliar) - Donació del fossar de Montjuïc. Arxiu Històric de Girona, Notarials, Girona-1, volum 496 (14 de juliol de 1492).
Amb aquest document, signat davant notari públic el dia 14 de juliol de 1492, només quinze dies abans que acabés el termini legal per a la seva permanència a la ciutat de Girona, la comunitat jueva cedia el cementiri a Joan de Sarriera. S’hi pot llegir com l’aljama jueva va donar al noble gironí la propietat plena de les làpides de l’antic Montjuïc de Girona.

Ja en la segona meitat del segle XIX, l’any 1865, les obres de la nova via fèrria proporcionaren les primeres restes de sepultures i un any més tard foren localitzades les dues primeres làpides reaprofitades al casal fortificat de Palau Sacosta, propietat del noble Joan de Sarriera. La documentació ha permès precisar que el 14 de juliol de 1492, dins el marc de la liquidació dels béns de l’aljama després de la promulgació de l’edicte d’expulsió, els dirigents de l’aljama i altres jueus singulars cediren gratuïtament (liberaliter donare) a Joan de Sarriera la propietat del cementiri. En disposar aquest de les pedres del fossar, va decidir reutilitzar-les com a material de construcció en la gran reforma del seu casal, conegut com les Torres de Palau, realitzada l’any 1495; i no seria sorprenent que les dotze làpides fins ara identificades fossin només una petita part de les que encara resten per localitzar a Palau Sacosta.

El mas fortificat de les Torres de Palau, residència habitual dels Sarriera, comtes del Solterra fins el segle XVIII. 1918

(Ampliar) - El mas fortificat de les Torres de Palau, residència habitual dels Sarriera, comtes del Solterra fins el segle XVIII. 1918. Valentí Fargnoli. CRDI - Ajuntament de Girona.
Aquest edifici pertanyia al noble Joan de Sarriera, batlle general de Catalunya i capità de Girona, fidel servidor del rei Joan durant la Guerra Civil catalana (1462-1472). La comunitat jueva de Girona va cedir-li la propietat del seu fossar en veure’s obligada a dissoldre’s el juliol de 1492. Joan de Sarriera va fer ús de les làpides hebrees en la construcció d’un gran casal familiar al sud de la ciutat, edifici que coneixem com a Torres de Palau.

Vista de Besalú amb el pont Vell i el riu Fluvià en primer terme. 1911-1936

(Ampliar) - Vista de Besalú amb el pont Vell i el riu Fluvià en primer terme. 1911-1936. Fargnoli el va fotografiar abans de la seva voladura parcial durant la Guerra Civil. S'hi pot veure l'edifici que conté el micvé, encara no descobert en aquell temps.

Vista parcial de la plaça de la Constitució de Castelló d'Empúries. 1911-1936

(Ampliar) - Vista parcial de la plaça de la Constitució de Castelló d'Empúries. 1911-1936. La plaça dels Homes tenia un altre nom quan la va visitar Valentí Fargnoli. És al centre de la vila, no gaire lluny del call jueu.

El valor de les pedres hebrees: els museus.
Entre 1866 i 1895 la troballa d’inscripcions procedents de l’antiga necròpolis jueva havia estat un fet corrent; al llarg dels anys, aquestes van trobar un primer aixopluc en el Museu Provincial d’Antiguitats i Belles Arts creat el 1857 i obert per primera vegada al públic l’any 1870 al monestir de Sant Pere de Galligants.
Aquell muntatge expositiu primerenc és una mostra evident de l’interès que ja des d’un primer moment despertaren aquests antics testimonis de la presència dels jueus. Els erudits van considerar tan rellevants aquelles pedres amb noms que van convertir-les en la base de la col·lecció del Museu recentment inaugurat. Gràcies, entre d’altres, als membres de la Comissió Provincial de Monuments ara sortien a la llum per primera vegada. Per a la Comissió treballaria Fidel Fita, un dels principals hebraistes espanyols. Ell, juntament amb l’erudit gironí Enric Claudi Girbal, va iniciar la localització de les inscripcions hebrees de Girona.
Quan, el juliol de l’any 2000, es va inaugurar la primera sala del Museu d’Història dels Jueus, la col·lecció de làpides hebraiques hi va ser traslladada en la seva totalitat, cedida en dipòsit per la Generalitat de Catalunya al Patronat Call de Girona. Aquesta col·lecció, que s’ha anat ampliant amb noves làpides localitzades a diferents punts de la ciutat, constitueix el conjunt lapidari hebraic més important de tot el país i de l’Estat espanyol.

Testament d’Astruc Benet

(Ampliar) - Testament d’Astruc Benet. L’any 1415 Astruc Benet assignà una renda anual de vint-i-cinc sous a favor de l’escola de la comunitat, la Talmutorà, per tal de contribuir a l’educació dels infants més pobres del call: «que... vint-i-cinc sous anuals... serveixin per a fer aprendre de lletra hebraica als infants jueus pobres en la casa del call jueu de Girona anomenada en hebreu Talmutara»
Facsímil. AHG, Notarials, Girona-4, volum 61, foli 52.

Noms a les pedres.
A les làpides hi ha noms de dones i d’homes que van formar part de la comunitat jueva de Girona al llarg dels segles medievals. Es deien Regina, Estel·lina, Meirona, Astruga, Dolça, Issac, Jucef, Salomó, Bonastruc, David... Van caminar pels carrers del call i van habitar-ne les cases, formant famílies, teixint amistats, establint relacions, obrint tallers. Hi van aixecar cases i escoles; hi van tenir espais per als rituals propis de la seva religió. Hi van treballar, hi van estimar, hi van viure, hi van morir. Els seus noms escrits en pedra son testimoni i memòria de la seva existència.

La comitiva fúnebre de camí al cementiri. Hagadà de Sarajevo. Catalunya, ca. 1350

(Ampliar) - La comitiva fúnebre de camí al cementiri. Hagadà de Sarajevo. Catalunya, ca. 1350. Museu Nacional de Bòsnia i Hercegovina.

Entre els homes jueus era comú tenir dos noms, un per a ús religiós i ritual i un altre per a la vida de cada dia; per exemple, Mossé ben Nahman, el gran filòsof jueu de Girona, era anomenat Bonastruc ça Porta en el seu entorn quotidià i en l’àmbit civil. Pel que fa a les dones, quasi sempre són anomenades en relació amb un home i gairebé mai no hi figuren com a Regina, Estel·lina, Dolça, Astruga o Bonafilla per si soles. Els seus prenoms, escrits a les pedres o als papers, van seguits d’una apel·lació directa: "filla de...", "esposa de...", o "vídua de...". Això va variant a mesura que el seu estat social canvia i són descrites segons si són donzelles, casades o vídues.
Per tot això, poques vegades els noms masculins hebreus de les làpides es reflecteixen als documents llatins. Igualment, en poques ocasions els noms que s’escrigueren sobre paper coincideixen amb els que van ser escrits en pedra. Tanmateix, és relacionant els noms de pedra amb els noms de paper que es pot escriure millor la història d’aquelles i d’aquells que van formar la comunitat jueva de Girona al llarg dels segles medievals. Resseguir aquests noms a les làpides i als documents ens fa més properes aquelles vides, i més entenedors els temps en què van ser viscudes.

(Textos del full de sala de l'exposició. Jordi Casanovas, Lídia Donat, Irene Llop i Sílvia Planas).

El dol sobre un taüt, sota els arbres d’un cementiri. Hagadà Sister. Catalunya, ca. 1350

(Ampliar) - El dol sobre un taüt, sota els arbres d’un cementiri. Hagadà Sister. Catalunya, ca. 1350. British Library, Ms. Or. 2884, foli 11 v


El carrer de Sant Llorenç era un carreró tancat pels dos extrems en temps de Valentí Fargnoli. Ell mateix sabia que fotografiava el call jueu, com demostra l'anotació que va fer sobre la imatge. 1920-1940

(Ampliar) - El carrer de Sant Llorenç era un carreró tancat pels dos extrems en temps de Valentí Fargnoli. Ell mateix sabia que fotografiava el call jueu, com demostra l'anotació que va fer sobre la imatge. 1920-1940. CRDI - Ajuntament de Girona.

Rabí David de Cotlliure, segle XIV

(Ampliar) - Rabí David de Cotlliure, segle XIV. Aquesta làpida sembla que procedeix del cementiri jueu de Castelló d'Empúries. L'escriptor Carles Fages de Climent (1902-1968), que la va localitzar en fer obres al costat del portal de la Gallarda de l'antiga muralla de Castelló, la va donar al Museu de l'Empordà.
A Castelló hi ha una làpida besona, de propietat particular, dedicada a la mateixa persona. Podria tractar-se de dues làpides col·locades a la capçalera i als peus d'una mateixa sepultura, a la manera islàmica, o bé d'una segona versió de la inscripció, atès que la de la imatge és més breu i hauria estat rebutjada i reconvertida en material de construcció.

Dibuix d'un jueu del Llibre Verd, un Cartoral de privilegis i concessions de caire polític fetes a la ciutat de Girona ubicat a l'Arxiu Històric Municipal de Girona

(Ampliar) - Dibuix d'un jueu del Llibre Verd, un Cartoral de privilegis i concessions de caire polític fetes a la ciutat de Girona ubicat a l'Arxiu Històric Municipal de Girona.

Na Reina, esposa d'Alfaquim, 1413

(Ampliar) - Na Reina, esposa d'Alfaquim, 1413. La làpida va ser trobada l'any 1995 en un mur del carrer Cort Reial de Girona, ja escapçada, fet que dificulta molt la identificació dels noms que hi apareixen.
Regina i Reina és un nom molt comú entre les jueves de bona família de Girona. Alfaquim és un mot, d'origen àrab, que indica l'ofici de traductor o metge, però que havia esdevingut també un patronímic: al segle XIV a Girona hi havia un Bonafós Alfaquim, fill de Bonissac Alfaquim ha-Leví, casat amb Na Dolça, filla de Mossé ha-Leví; el 1391 hi havia un contribuent de l'aljama anomenat Bonjudà Alfaquim, i el 1418 Estel·lina, muller de Jafudà Alfaquim, tenia llibres hebraics a la seva casa del call gironí. Museu d'Història de Girona.

Rahel, filla de Yosef, 1090

(Ampliar) - Rahel, filla de Yosef, 1090. La làpida més antiga de totes les trobades a les comarques gironines va ser localitzada al Mas Bellsolà de Besalú, aprofitada com a material de construcció. En realitat procedeix del proper cementiri jueu de Besalú, que no ha estat localitzat físicament tot i estar ben documentat.
Nés enllà de poder dir que era la filla d'un rabí, no tenim cap informació sobre aquesta Raquel a qui està dedicada la inscripció.

Testament de N'Estel·lina

(Ampliar) - Testament de N'Estel·lina. Estel·lina era mare de Vidal de Piera, jueu de Girona, i de Margarida, vídua de Guillem Calvet de Montpeller, conversa. En trobar-se afectada d'una malaltia greu, va decidir posar per escrit les seves darreres voluntats, que incloïen la de procurar que el seu fill jueu i la seva filla conversa mantinguessin per sempre una relació fraternal i sense enfrontaments. L'evocació que fa Estel·lina a l'inici del testament no és gaire habitual i té un component poètic i espiritual destacables:
"En nom de l'Altíssim Senyor Creador de totes les coses, qui les va crear del no res, perquè Ell ho va dir i foren fetes, que va dir a Noè puja tu amb els teus fills a l'arca, ja que et vaig trobar just en aquesta generació, i Noè va entrar a l'arca amb els seus fills i la seva muller i les mullers dels seus fills, amb la qual cosa es va salvar tot el gènere humà; i Déu va aparèixer a Abraham i li va dir et beneiré i magnificaé el teu nom; i va fer passar el seu poble a peu sec pel mar Roig, i al desert va alimentar-los quaranta anys amb el manà, i li va donar la Llei a Moisès al mont Sinaí, i va alliberar Sidrac, Misac i Abdenago del foc del forn i va preservar Daniel de la cova dels lleons...".
(Arxiu Històric de Girona, I, volum 477. 13 d'abril de 1470).

Testament de Na Baladre

(Ampliar) - Testament de Na Baladre.

Testament de Na Baladre

(Ampliar) - Testament de Na Baladre.
Un dels pocs testaments en hebreu conservats és de 1325. El va dictar una dona jueva de Girona, Na Baladre, membre d’una família insigne tant per naixement com per matrimoni. Hi deixava per escrit que, al cap d’un any (com mana la tradició jueva), caldria posar una làpida sobre la seva tomba i així el seu nom quedaria escrit en la pedra: "També ordeno que el meu fill... aboni... al cap d’un any de la meva mort, 60 sous de la dita moneda... per tal de comprar una làpida funerària de pedra que posaran sobre la meva tomba".
Arxiu Històric de Girona, Notarials, Girona-2, volum 72, Hecodavant 5 i 9


  • Valentí Fargnoli. El paisatge revelat. Reportatge fotogràfic i article històric de l'exposició a la Casa de Cultura.

  • Valentí Fargnoli. L'art en la fotografia. Reportatge fotogràfic i article històric de l'exposició i la inauguració al Museu d'Història.

  • [Més imatges]-------------Back-Index-Next

    CONTACTE ----Avís legal ----Aviso legal ----Legal notice

    © Fèlix Xunclà/Assumpció Parés