Foto: Joan Comalat. Punt diari

Foto: Joan Comalat. Punt diari

Pedrera a Girona. 1969

Fruitera i síndria. 1970

Dream is over II. c. 1975

Monument a Fidel Aguilar. 1983

L'artista gironí creu en la ironia i diu que "estem fent salts en una peixera"

Roca Costa: "l'art té una funció social; no evoluciona; no progressa"

Partidari de treure el fals transcendentalisme ("el pintor que vol fer tremolar el món pot quedar patètic"), l'artista gironí Santiago Roca Costa creu en la ironia, en la nota divertida, perquè "el desastre, que tot va malament, ja prou que ho veiem cada dia i només cal posar la ràdio, llegir el diari o mirar la televisió". Així, la sàvia intel·ligència divertida pot entretenir-se posant globus de color en una habitació de criatura o pintant unes floretes a primer terme, amb tota la ironia. Res no és gratuït. Res no fa mal. Però darrera els escenaris privilegiats de les seves composicions s'endevina tot un món personalitzat, on es matisa la nuesa de sentiments, sensacions..., i tot a manera de "retalls de dimoni".

Aquestes variacions sobre una mateixa intenció són evidents quan el pintor recull una sèrie de quadres i els exposa. Ara, a Barcelona, dins el marc de la Sala Nonell, tenim material suficient per arribar al fons de la seva història:

- Al trenta-set anys cerco una certa coherència i aquí, amb totes les obres juntes, vull mirar si queda lligat o descordat. Què hi veig? De composició, és vulgar. De tècnica, impersonal. Però tant és que sigui a través d'un arbre com d'una casa, per explicar una mateixa història, i es veu que això ho ha fet la mateixa persona. Una història així, petita, repetida, sempre la mateixa. En el fons, canviant d'estil, època o personalitat, sospito que el que han expressat els pintors durant deu mil anys no prospera: sempre és igual i ve a ser com un relleu. És una actitud.

Davant una actitud cal tenir un llenguatge propi fet d'aquells retalls inconcrets d'un mateix: impressions, sensacions passades... La justificació o necessitat de pintar. Una història petita o gran, però quina història és la teva?

-Jo sempre he portat la idea d'explicar una cosa. Sé el que vull, però si ho pogués dir xerrant, llavors no podria pintar. Calia buscar un llenguatge per donar sortida als sentiments, coses inconcretes que no tenen fons... Llavors, amb un llenguatge pictòric, a través de relacions, es poden suggerir ambients, suma de retalls de dimoni. Recordo que, quan jo entrava de petit, en una exposició del meu pare -l'aquarel·lista Roca Delpech- tenia unes impressions irreals que ara vaguen... Aquelles primeres impressions queden distorsionades, fan nosa i has de trobar la manera d'explicar-les. Són impressions que tornen a venir netes, dels dos, tres o set anys, i sembla que les he de recuperar, però mai no són exactes. A cada obra hi ha, doncs, retalls de mi mateix, i passat un temps surt la col·lectiva, com ara aquí. No faig un quadre perquè si, si no, en sortiria una paròdia de mi mateix.

Una partida perduda.

Quin paper hi juguen els elements?

-Agafo tots els elements i els poso tots per allà sobre, perquè sé el que vull explicar. Els temes els altero per treure'n anècdotes, accessoris, els recursos plàstics; però mai no distorsiono. Es tracta de desmuntar i tornar a muntar amb més pes específic. Les mates de plantes, per exemple, m'agrada que pesin, perquè si no se'ns emportarà el vent qualsevol dia. Tot això funciona per instint i el raonament ve després. Per donar-hi color començo de clar a fosc (un blanc sobre tela blanca queda fosc). Però sempre cada quadre és una sorpresa, malgrat la premeditació, i es resol sobre la marxa. El que no es perd mai és la primera intenció i des del primer moment s'estableix una lluita quadre-pintor: tots dos hem de cedir, perquè pintar una cosa és una mena de traïció. Sempre, quan fas una obra i penses que va bé, immediatament ve la sospita. Quan el quadre va pujant i hi apareixen més elements, vas quedant pansit. Ja té gràcia, ficar-se en una partida perduda! Sembla tòpic, però això de no estar content, encara que s'hagi dit sempre no deixa de ser veritat. I a més, el qui no dubta de res està fotut! A vegades crec que és desproporcionat l'esforç amb el resultat. Si s'ha de ser més bo del que un pensa, no deixa de ser un fracàs.

Quin ha estat el teu camí?

-El meu és un camí ben estrambòtic. Vaig començar fent impressionisme i decidit a pintar cap el 64, perquè jo anava per l'arqueologia. De fet, després de començar-ho, ho vaig deixar, ja que a mi m'interessava més l'arqueologia romàntica (la troballa i el descobriment) que la cosa científica. Havia anat a excavar dòlmens amb el Dr. Oliva a Sant Aniol. Llavors ja pintava, però cavalcant la idea de pintura o arqueologia. Pintava de mico, perquè a casa es feia i el pare era pintor. El que me va determinar a pintar foren unes postals que Santiago Sobrequès va passar al sisè curs de l'Institut. Dues en concret -una era de Van Gogh- varen fer-me una gran impressió i, malgrat que a casa tenia documentació de sobres, les vaig descobrir com un escolar més. I allò es va anar fent gros, mentre la resta, l'arqueologia, es quedava petita.

"Com a impressionista era un desastre".

Impressionisme, abstracció, cubisme... Com es varen succeir les etapes fins arribar aqui?

-Com que feia impressionisme anava a buscar temes a les Pedreres; però com a impressionista era un desastre. Realment, tinc un defecte bàsic: manca del sentit de la proporció al pintar. Per desproporcionar-ho, per culpa d'aquest sentit meu tan desproporcionat, haig d'agafar fotografies amb enquadrament intencionat i fer-ne un esbòs proporcionat a través d'una constant, a escala... Així no has de patir per l'estructura. La fotografia és la base i el tema ja el soluciones, perquè t'interessa conèixer i saber el que vols explicar. Amb coses gairebé simètriques, tècnicament utilitzo recursos atípics. Preparo el quadre amb la tela blanca, una composició psicològica i plàstica que s'implica a través d'una relació entre masses, volums, jocs de contrapesos.. Una massa plàstica es pot comparar amb una zona d'interès psicològic. Com veus, el meu temperament és antiimpressionista i, al principi, anava ben equivocat. M'interessa saber al màxim com va allò: l'esquelet que pugui ser. Seguint el camí, el pas següent fou passar a allò informal i, d'aquí, a donar forma tot arribant al constructivisme i als espais més geomètrics dels setanta. Vaig passar del buit absolut (Malevich) a un cubisme anacrònic, però que hem permetia moure'm més. Amb la gimnàstica vas aprenent i sovint ens enganyem amb això de l'espontaneïtat: es pot ser espontani, però passant-se un mes per fer una obra. De tota manera, això quan tens vint anys no ho entens. Jo treballo com si tingués un piló de fustes de color i és una cosa apresa del cubisme. Des d'aqui com podia anar organitzant l'espai, netejar-lo d'especulació compositiva, amb un esmicolament progressiu del cubisme analític -perquè el sintètic en mi seria impensable- en un moment només tallava els temes amb una perpendicularitat fins arribar a tot això que estic fent ara. És una pintura de síntesi.

Què recordes de Londres?

-Vaig anar-hi per motius romàntics i literaris, amb cap intenció de pintar res i ben carregat de fantasmes (boira, Agatha Christie, Beatles, etc.). I és que la literatura i la música suggereixen ambients que lliguen amb el que jo vull explicar; darrera d'aquesta casa -tot mirant un quadre- hi ha tot allò. Fer-les patents, amagar-les darrera uns escenaris i només suggerir-les amb motius plàstics.

"L'erudició és terrible".

Música, literatura, fantasmes o no, hi ha una provocació constant del que t'envolta?

-No. Tot el que t'envolta (la propaganda, els mateixos llibres que llegeixes, etc.) destarota, perquè tothom té una mica de cultura i és capaç d'argumentar l'insalvable. Sovint val més guiar-se per la intuïció. Jo, quan una cosa no l'entenc, la deixo estar perquè la majoria de les vegades per dir una vulgaritat et fan empassar un llibre de deu mil planes. Això de la literatura és un veritable terrorisme! Fins i tot els meus mètodes de lectura són molt estrambòtics, perquè tinc deu o dotze llibres a la vegada i segons el dia, com que sempre llegeixo als vespres, n'agafo un de filosofia o un de policiac. L'erudició és terrible. De cultura només vull el que necessito per pintar; si no, es com portar dotze gavardines, una sobre l'altre. Del que tu treus es fan imatges plàstiques, i a vegades no sabria donar constància de tot el que he llegit.

Abans has dit que ens trobem, com a actitud, igual que fa deu mil anys. Quina funció té l'art?

-Social. No evoluciona. No progressa: és una actitud que es manté. I ara està trontollant tot. Gent que està en una postura progressista i són uns reaccionaris, perquè fa quaranta anys que estana a l'avançada. No n'hi ha d'avançats ni endarrerits, sinó coses bones i dolentes. Si és fals es nota. Quant al món del còmic, el resultat ha estat millor, i Barcelona en aquest aspecte, és una de les escoles de còmic més avançades. Però amb els expressionismes hi ha gent que fa expressionisme abstrecte perquè si no s'assemblaria massa als alemanys.. I és que la història de l'Art Modern parteix d'uns principis equivocats, almenys en el 50%. Sempre hi ha hagut individualitats o escoles que han obert camins, però entremig hi ha un camí ample que són no els renovadors, però si els que fan l'obra de pes específic. Estem fent salts en una peixera. Això mateix de fer música experimental, són esborranys molt útils, però no pots passar-t'hi tota la vida. I després d'aquest maniqueisme entre la pintura abstracta i figurativa, quan tant esforç fan els uns com els altres: uns per defecte i els altres per excés. El que passa és que som híbrids. Catalunya té una història trossejada: buits. Tradicionalment l'artista anava a Paris. Després a Londres. Ara, a Nova York o a Berlin.



GLÒRIA BOSCH I MIR.
Publicat a Punt Diari, Suplement Art. 28 de novembre de 1984.

Altres textos