 Pau Casals. Al marge: A l'estimat Costa Horts del seu amic. Pau Casals. |
Tenir una sentada amb el mestre Costa i escoltar-lo, és, en gran manera, aprofundir cap a uns coneixements que hom no es cansaria d'escoltar. La trajectòria de la seva vida ha estat tan interessant que a hores d'ara, que ja no el tenim entre nosaltres, un es lamenta de no haver pogut endinsar-se més en la seva personalitat, per conèixer-lo millor, i és que malauradament, d'homes de la categoria del mestre Narcís Costa, cada dia en queden menys. Jo he estat sempre un gran admirador del mestre Garreta, que per mi, és el millor músic català de tots els temps. Ha estat el Mozart de la música catalana, i penseu que ell era un autodidacta. El seu pare, fou l'home que li va ensenyar, de jovenet, el solfeig. És clar, que molts no sabiem els coneixements musicals del seu pare. De jove, vostè també va conèixer el mestre Garreta? Si, a Sant Feliu de Guíxols. Es feia un concurs de joves instrumentistes de tible i el mestre Garreta formava part del Jurat. Una vegada acabades les actuacions de les cobles, ens felicità, donant-nos un copet a l'esquena tot dient: "Ha anat molt bé". Era un home que semblava força casolà. Senyor Costa -li pregunto per endegar la conversa- quantes sardanes ha escrit? No ho sé amb exactitud... Unes vint-i-cinc o trenta. "Quan l'amor neix" no li agradava; fins i tot, ens digué: "No val res aquesta sardana". Bé; hi ha composicions que m'agraden més les unes que les altres. Per exemple: Heu sentit "El despertar dels ocells"? Li tinc molt d'afecte, així com "Tarda de Maig", "Sant Jordi Desvalls"... I ara n'he escrit una que té per nom el d'una plaça que hi ha a prop d'aquí, la gironina "Plaça dels lladoners". I la darrera, l'he escrita per als qui diuen que les meves sardanes no són balladores: porta per nom "Les orenetes ballen de puntetes". Sr. Costa, la seva sardana "La cançó del pais baix"... quin cant de tible més bonic! On s'inspira? En aquesta sardana, no faig altra cosa que jugar amb el cant del tible, des del principi, des del principi fins el final; és part d'un cant del Vallespir o del Rosselló. Tenim notícia que vostè, en la seva estada a Mèxic, fundà l'Orfeó Català en aquella ciutat. Bé; al cap de poc temps d'ésser a aquell país, els dies de festa, ens aplegavem un bon nombre de catalans i cantàvem cançons; fins que un dia se'ns va ocórrer endegar una coral, la qual vaig dirigir, amb el nom d'Orfeó Català de Mèxic... Vàrem arribar a ser dues-centes veus! Una massa que, durant dotze anys va seguir els moviments de la meva batuta. D'ençà que visc aquí, no he volgut saber si continuaven o no. M'han escrit moltes vegades... Volen que hi vagi. Però malgrat tenir-ne un bon record, no vull pensar-hi. Ja ha passat. Com va ser que dirigís "El Pessebre" de Pau Casals? Pau Casals havia vingut moltes vegades on es reunia l'Orfeó. Un dia ens digué que tenia pensat de portar a terme un Oratori per la Pau. L'oratori s'anomenaria "El Pessebre". A partir d'aleshores vàrem començar a treballar-hi. S'estrenà a Acapulco, assistint-hi gent de tot el món, oi? Si, en efecte. Precisament aquell dia el mestre Casals tenia febre, i no estàvem segurs de si el podria dirigir, però el va poder acabar bé. Vostè era el suplent? Si. M'han dit que vostè havia tingut altres activitats de professor i que també era poeta De professor en vaig ser-ne, en temps de la Generalitat. Era numerari. És cert que m'agradava fer versos, i un dia a Mèxic, un amic meu, que també es diu Costa, i de segon cognom Amic, i que també feia rutllar una impremta, li vaig ensenyar els meus versos. Se'ls va quedar, i el dia que menys m'ho esperava, els vaig veure publicats. Sr. Costa; a Mèxic també li interpretaven sardanes seves? Tampico, la ciutat on residia, comptava amb una Banda de Música, que m'estrenà moltes de les meves sardanes i peces de concert. Suposo que a hores d'ara continuen interpretant-les. És aquí, a la meva terra, on no puc estrenar. Fins i tot he enviat peces musicalsa Madrid, i el puc dir que me n'han estrenat més d'una. Com ha trobat Catalunya, al retornar després de tants anys? Estic desconcertat totalment. És vergonyós, musicalment, el que està succeïnt. Músics de la talla de Claret, Ros Marbà, han d'anar fora, per guanyar-se la vida. Abans això no era així. El senyor Narcís Costa i Horts moria el 31 d'octubre de 1990 en plenes festes de Sant Narcís, patró de la ciutat de Girona, víctima d'unes complicacions de ronyó, el mateix dia en que va morir el seu admirat mestre Juli Garreta, ara fa seixanta-sis anys.
|
|