La ciutat Llegendes i tradicions Festes i esdeveniments Història de la ciutat Itineraris turístics Novetats Més apartats

El monument

El 4 de maig de 1998, amb motiu del 50è aniversari de la publicació del seu Diari, es va erigir en honor d'Anne Frank i com a símbol i homenatge a totes les víctimes del racisme i la xenofòbia, tal com esmenta la placa, un monòlit de pedra de Girona, de secció triangular, compost de tres fragments desplaçats, en el segon dels quals hi consten tres plaques amb la dedicatòria esmentada, escrites en català, holandès i hebreu.

El monument està situat en un humil racó dels Jardins del doctor Figueres, situats darrera els absis de Sant Pere de Galligants i als peus del Passeig Arqueològic. Impressionant per la seva senzillesa i dimensions humanes, sovint s'hi troben al damunt pedres que hom ha col·locat, com en un monument funerari jueu, en homenatge a Anne Frank.

Aquest monument va ser erigit per la Diputació de Girona i és obra de Xavier Roqueta, com consta a la base del monument. Es tracta d'una Estrella de David només visible des del cel (dades facilitades per Xavier Roqueta).

Placa en català del monòlit

El personatge

Anna Frank va néixer el 12 de juny de 1929 a Frankfurt del Main, Alemanya. Era la segona filla d'Otto Heinrich Frank i d'Edith Holländer. Tingué una germana, Margot. El seu nom de naixement era Annelies Marie, però per la seva família i els seus amics era simplement "Anna". El seu pare li deia a vegades "Annelein", petita Anna.

La família va viure en una comunitat mixta de ciutadans jueus i no jueus, i les nenes cresqueren amb amics de confessió catòlica, protestant i jueva. Els Frank eren jueus reformistes: practicaven moltes de les tradicions de la fe jueva, però sense observar el conjunt dels costums. De la família, Edith era la més aplicada en la pràctica de la religió. Otto Frank, antic oficial alemany condecorat durant la Primera Guerra Mundial, volia continuar els seus estudis i posseïa una important biblioteca. Els pares es preocuparen de desenvolupar i donar suport a les lectures de les seves filles

El mes de març de 1933 es celebraren les eleccions per renovar el consell municipal de Frankfurt que permeteren que el partit nazi d'Adolf Hitler prengués el poder. Amb aquest ambient polític, les manifestacions antisemites van succeir-se immediatament, i els Frank van començar a témer per la seva seguretat si restaven a l'Alemanya nazi; el mateix any, Edith i les nenes van tornar a Aquisgrà per viure amb Rosa Holländer, la mare d'Edith. Otto Frank es quedà a Frankfurt, però després de rebre una oferta per un assumpte de negocis a Amsterdam, organitzà i preparà la rebuda de la seva família.

Otto Frank començà a treballar a Opekta Works, una societat que venia la pectina extreta de les fruites, i trobà un pis a Merwedeplein, als afores d'Amsterdam. El febrer de 1934, Edith i els nens van arribar a Amsterdam i les dues filles foren inscrites a l'escola. Margot en una escola pública i Anna en una de Pedagogia Montessori. Margot destacà en aritmètica i Anna descobrí les seves aptituds per la lectura i per l'escriptura. Anna i Margot tenien dues personalitats ben diferents: Margot era reservada i estudiosa, mentre que Anna era expressiva, enèrgica i extravertida.

L'any 1939, la mare d'Edith anà a viure amb els Frank i es quedà amb ells fins a la seva mort el gener de 1942. El maig de 1940, Alemanya envaí els Països Baixos i el govern d'ocupació començà a perseguir els jueus instaurant lleis repressives i discriminatòries. La inscripció obligatòria i la segregació dels jueus s'estengué ràpidament. Margot i Anna, tot i destacar en els seus estudis i tenir nombrosos amics, van ser inscrites al Liceu Jueu en l'aplicació d'un decret que establia que els nens jueus només podien seguir els cursos en escoles jueves.

L'embrió del Diari

En el seu tretzè aniversari, el 12 de juny de 1942, Anna va rebre un petit regal que decidí emprar com a diari. Era un llibre d'autògrafs, enllaçat amb un tros de teixit vermell i blanc i proveït d'un petit tancament al davant. Començà a escriure-hi gairebé immediatament, descrivint-se personalment i també a la seva família i als seus amics, la seva vida a l'escola, els nois amb els quals flirtejava i els indrets del veïnatge que li agradava visitar. Encara que aquests primers escrits demostrin que la seva vida era la d'una col·legiala típica, explica igualment els canvis que visqué com a testimoni de l'ocupació alemanya. Algunes referències són aparentment ocasionals; tanmateix en alguns passatges Anna subministra detalls sobre l'opressió creixent dels nazis. Per exemple, escrigué a propòsit de l'estrella groga que els jueus estaven obligats a portar en públic, i llistà algunes restriccions i persecucions que trastornaren la vida de la població jueva d'Amsterdam. Anna somniava en ser actriu. Li agradava veure pel·lícules, però a partir del 8 de gener de 1941 es va prohibir que els jueus holandesos poguessin entrar a les sales de cinema

El mes de juliol de 1942, Margot Frank rebé l'avís de mobilització del Despatx central de la immigració jueva, el Zentralstelle für jüdische Auswanderung. Aquest estament li ordenava que s'havia de presentar per allotjat-se en un camp de treball. En aquell moment explicà a Anna un pla que Otto havia preparat amb els seus empleats més fidels i del qual Margot havia tingut coneixement des de feia algun temps: la família s'havia d'amagar en habitacions al darrere dels despatxos de la societat sobre el Prinsengracht, un carrer al llarg d'un dels canals d'Amsterdam.

El matí del 6 de juliol de 1942, la família s'instal·là a la casa del darrere. El seu pis fou deixat en un desordre aparent per donar la impressió que havien marxat sobtadament, i Otto Frank va deixar una nota indicant que se n'havien anat a Suïssa. La necessitat del secret de l'operació va fer que abandonessin el gat d'Anna, Moortje. Com que els jueus no tenien dret a utilitzar els transports públics, caminaren durant diversos quilòmetres des del seu pis, cadascun vestint diverses capes de roba perquè hom no s'adonés que transportaven maletes. L'Annex o amagatall (Achterhuis) era un espai a tres nivells al darrere de l'edifici al qual s'hi accedia per un replà situat sobre els despatxos de la societat Opekta. Al primer nivell hi havia dues petites habitacions amb una cambra de bany. A sobre hi havia un vast espai obert amb una petita habitació adjacent. Des d'aquesta petita habitació, una escala donava al graner. La porta de l'Annex fou amagada per una biblioteca, així s'evitava que fos descoberta. L'immoble principal, situat en un bloc de Westerkerk, era un vell edifici trivial i típic dels barris oest d'Amsterdam.

Victor Kugler, Johannes Kleiman, Miep Gies i Bep Voskuijl eren els únics empleats que sabien on s'amagava la família Frank. En Jan Gies, el marit de Miep, i en Johannes Hendrik Voskuijl, el pare de Bep, els ajudaren durant el seu confinament. Eren l'únic contacte amb el món exterior i els mantenien informats dels avatars de la guerra i dels esdeveniments polítics. A més cobrien totes les seves necessitats, es preocupaven de la seva seguretat i els avituallaven d'aliments, una tasca cada vegada més difícil a mesura que passava el temps. Tots eren conscients que s'exposaven a la pena de mort si eren agafats per amagar jueus.

A finals del mes de juliol s'incorporà a l'amagatall la família van Dan, formada per Hermann, Augusta i el seu fill Peter de 16 anys. Després, el mes de novembre, s'incorporà Fritz Pfeffer, un dentista amic de la família. Al principi, Anna escrigué sobre el plaer de tenir noves persones amb qui parlar, però les tensions se succeïren ràpidament perquè el grup estava forçat a viure en un entorn molt reduït. Així, després d'haver compartit la seva cambra amb Pfeffer, Anna el trobà insuportable, i discutí amb Augusta van Pels a qui considerava idiota. A més, la relació amb la seva mare era tensa i considerava que li era massa distant. A vegades tingué discussions amb la seva germana Margot però mai es perdé el lligam entre elles. També cal destacar que emocionalment estava molt lligada al seu pare.

La detenció i la deportació

El matí del 4 d'agost de 1944 l'amagatall fou envaït pels serveis de seguretat de la policia alemanya, la Grüne Polizei, per indicació d'un informador que mai no ha estat identificat. Conduït pel Schutzstaffel Oberscharführer Karl Silberbauer del Sicherheitsdienst, el grup portava almenys tres membres dels serveis de seguretat de la policia. Quan Silberbauer entrà a la casa, sabia on havia d'anar de forma precisa: es dirigí recte cap a la "porta-biblioteca" giratòria que amagava la porta d'accés a l'amagatall i exigí que se'l obrís. Silberbauer apostà alguns homes a l'Annex esperant l'arribada d'un vehicle per portar als presoners. Mentre interrogava Otto Frank, Silberbauer va veure una cartera de cuir. Va buidar el contingut per terra, sens dubte amb la idea de trobar joies. Però no contenia més que fulls de paper. Es tractava d'una part del diari d'Anna. Els ocupants van ser embarcats en camions i conduïts per ser interrogats.

Victor Kugler i Johannes Kleiman foren empresonats i Miep Gies i Bep Voskuijl, després de ser interrogats, foren deixats en llibertat. Més tard van tornar a l'amagatall on van trobar els escrits d'Anna, més de 300 pàgines manuscrites, escampades sobre el sòl. Els van recuperar conjuntament amb diversos àlbums de família i Gies decidí que els tornaria a Anna després de la guerra.

Els ocupants de l'amagatall foren transportats al Quarter general de la Gestapo on foren interrogats i detinguts tota la nit. El 5 d'agost els transferiren a la Huis van Bewaring, la casa de detenció, una presó superpoblada sobre el Weteringschans. Dos dies més tard, els vuit presoners jueus van ser transportats al camp de concentració de Westerbork, un camp de trànsit situat als Països Baixos on hi van passar més de 100.000 jueus. Com que els presoners havien estat capturats en un amagatall foren considerats criminals i, per tant, foren enviats als campaments de barraques de càstig per realitzar treballs pesats.

El camps nazis

El 3 de setembre, el grup fou deportat amb el darrer comboi de Westerbork cap el camp d'extermini d'Auschwitz. Hi arribaren la nit del 5 al 6 de setembre de 1944, després d'un viatge de tres dies. Després foren separats segons el seu sexe, de manera que les dones i els homes no es van tornar a veure mai més. Dels 1.019 passatgers del comboi, 549 persones, de les quals la totalitat dels nens de menys de quinze anys, foren enviades directament a les cambres de gas, on van morir. Anna tenia quinze anys i tres mesos, per tant, no anà directament a la mort. Tots els membres de l'Annex van sobreviure a aquesta selecció, tanmateix Anna va creure que el seu pare havia mort.

Amb altres dones no seleccionades per una mort immediata, Anna fou forçada a despullar-se per ser desinfectada, afaitar-li el cap i, finalment, ser tatuada amb un número d'identificació sobre el seu braç. De dia les dones eren utilitzades com a treballadores esclaves; a la nit, eren tancades en barraques abarrotades i glacials. Les malalties abundaven, i aviat la pell d'Anna es va veure infectada, de manera seriosa, per la sarna.

El 28 d'octubre, noves seleccions de dones van començar amb l'objectiu de deportar-les a Bergen-Belsen. Anna i Margot Frank, Auguste van Pels i vuit mil dones més foren enviades a la nova destinació, mentre que Edith Frank es va quedar a Auschwitz. En el camp d'extermini de Bergen-Belsen foren aixecades tendes de campanya per allotjar l'afluència de nous presoners, entre les quals estigueren Anna i Margot. A mesura que la població de presos augmentava, l'índex de mortalitat, a causa de nombroses malalties, s'incrementava ràpidament. Anna fou breument reunida amb dues amigues, Hanneli Goslar i Nanette Blitz, que van sobreviure totes dues a la guerra. Blitz va descriure llavors Anna com a calba, tremolosa i amb els trets desmillorats. Goslar diu que, si bé Anna estava malalta, deia que estava més inquieta per la Margot, que seguia estirada sobre la seva llitera, massa feble per caminar. Anna, a més, els explicà que pensava que els seus pares havien mort.

El mes de març de 1945, una epidèmia de tifus es propagà pel camp i matà, aproximadament, 17.000 presoners. Alguns testimonis certificaren que Margot caigué de la seva llitera en un estat de feblesa extrema i que morí pel xoc i que alguns dies després moria Anna. El decés succeí algunes setmanes abans que el camp fos alliberat per les tropes britàniques el 15 d'abril de 1945, i si bé les dates exactes del decés no foren conservades, és generalment acceptat que el traspàs tingué lloc entre finals de febrer i mitjans del mes de març.

Després de la guerra, s'estimà que dels aproximadament 110.000 jueus deportats dels Països Baixos durant l'ocupació nazi, només 5.000 havien sobreviscut.

Edith Frank, la mare d'Anna, es posà malalta i morí de gana i d'esgotament a Auschwitz-Birkenau el 6 de gener de 1945. Hermann van Pels fou incinerat el setembre de 1944 a Auschwitz-Birkenau. Fritz Pfeffer es posà malalt i morí d'esgotament el 20 de desembre de 1944 a Neuengamme. Augusta van Pels morí l'abril de 1945 a Theresienstadt. Peter van Pels morí el 5 de maig de 1945 al camp de Mauthausen.

Només Otto Frank, el pare d'Anna, sobrevisqué al camp d'extermini d'Auschwitz. Morí a Bâle (Suïssa) l'any 1980, a l'edat de 91 anys. Després de la guerra, quan ja no hi havia dubtes sobre la defunció d'Anna, Miep Gies li donà el diari de la seva filla que féu editar sota el títol de El diari d'Anna Frank.

(Text bàsic de Wikipèdia)


Anne Frank, el maig de 1942

Estrella groga típica que tots els jueus havien de portar durant l'ocupació nazi (Wikipèdia)

El monument en record d'Anne Frank

Detall del monument en record d'Anne Frank

Detall del monument en record d'Anne Frank

Detall del monument en record d'Anne Frank




  • Casa Museu d'Anne Frank. Web oficial de la Casa Museu d'Anne Frank a Amsterdam.

    Back-Index

  • CONTACTE ----Avís legal ----Aviso legal ----Legal notice

    © Fèlix Xunclà/Assumpció Parés