La tardor és a Girona l'època plujosa, la de dies que s'escurcen, l'època de desfullament dels arbres. La Devesa esdevé un espectacle cromàtic, amb tons que abasten la gamma dels ocres, els taronges i els marrons, contrastats amb els grisos de les soques dels plàtans.
Les fulles formen una catifa flonja, cruixent si no ha plogut, i platejada si ho ha fet, que ha inspirat nombrosos poetes i pintors, com Segarra, que va dedicar un poema a la seva visió de la Girona tardorenca, indestriable de la Devesa i les Fires que s'hi celebren actualment: les castanyes, la nòria i els cavallets, la cridòria i els llums, un esdeveniment que apropa els gironins al Parc.
Un poema de Josep Maria de Sagarra (1894-1961)
Girona a la tardor
Sota del pont camina l'aigua trista
és l'aigua de la pluja de Tots Sants;
el cel és malva i rosa i ametista,
hi ha un or de fulles pels camins forans.
La Seu dreça la pàl·lida harmonia
de pedra grisa vers el cel llunyà,
i l'àngel guaita la caputxa pia
de Sant Feliu una miqueta enllà.
Sota les Voltes, la ciutat encesa,
és estrident de riures i fanals,
i cenyida de fosca, la Devesa
dreça milers de branques immortals.
Fa una boira que sembla un vel de fada,
sonen el clarinet i el tamborí...
I el cor, com una nit molt estrellada
espera l'hora d'estimar i llanguir.
