Les Cartes a la mare d'Elena del Rivero –sèrie que actualment consta de més de cinc mil obres– és un gran fris d'evocació confessional de la relació abissal amb la seva mare. Sobre grans columnes de paper pautat amb una única paraula, mother, l'artista anirà fent emergir els senyals que configuren la lluita dels seus camins interiors i ens farà acostar a allò més pregon: la rebel·lió, el sentiment de culpa, la denúncia, la il·legalitat, la ferida. La vida que s'escapça per la castració femenina, com dits i llengües tallades en una accepció metafòrica. NO. L'artista expressa el conflicte tot transfigurant-lo, mostrant-lo, creant bellesa. Les Cartes seran reblertes d'espais buits, d'agulles, de consignes, d'imatges, de brodats, de perles, de dibuixos d'infants. O també les veurem completament negres, només amb l'encapçalament, amb la paraula esborrada de manera minuciosa per un vel de nit i de dolor. Imatges repetitives i minimalistes, realitzades a partir de la lectura de les Cartes al pare de Kafka: "En tu començava tota la puresa del món i en mi començava la immundícia...". En un manifest escrit l'any 1995, Elena escriu: "De vegades em pregunto per què ets tan perversa, i creu-me, jo mateixa ho soc molt, sí, sí, sí..., SEMPRE T'ESTIC ESPERANT. El temps passa, i segueixo esperant-te, però sí, no ho puc evitar: T'ODIO" (I sometimes wonder why you are so perverse, and believe me, I myself am very much so, yes, yes, yes,... I AM ALWAYS WAITING FOR YOU. Time passes and I keep waiting for you but yes, I cannot help it: I HATE YOU.).
Maria Josep Balsach Peig

(Ampliar) - Col·lage. 2000. Francesc Torres Monsó: Col·lage paper i fotografia.

(Ampliar) - Nen sobrevolant a la seva mare. 1971. Esteban Francés. Tinta sobre paper. Col·lecció Rafael i Maria Teresa Santos Torroella.

(Ampliar) - Llançadores. 2001. Jaume Geli. Taula envernissada i cordill.

(Ampliar) - Somni. 1971. Esteban Francés. Tinta sobre paper. Col·lecció Rafael i Maria Teresa Santos Torroella.

(Ampliar) - Somni. 1971. Viatge cap a nosaltres. 1986. Vicente Huedo Díaz-Carrasco.

ÀMBIT NO MATER.
El control de la sexualitat i de la fecunditat femenina ha estat la clau del poder patriarcal. En la nostra societat occidental i contemporània l'opció de no voler ser mare s'ha normalitzat des de fa ben poc. Després de no pas poques lluites i de no pas pocs fracassos i dolences, finalment, a partir dels anys vuitanta del segle XX, les dones van conquerir el dret a no ser mares, i van poder posar fi a la idea de la maternitat com a destí natural de tot cos femení.
Si històricament la maternitat s'inicia com un fet absolut, com un compliment amb la llei natural, actualment –tot i que no pas arreu– ja és una elecció lliure i personal. I això ha estat gràcies a la lluita i reivindicació pel control del propi cos de tantes que ens han precedit.

(Ampliar) - Membres del col·lectiu Arran s'enfilen a Santa Maria del Mar contra la reforma de llei de l'avortament, Barcelona. 2014. Albert Salamé. Fotografia.

No. I per què? Quan es respon amb una negació, la torna és sempre una pregunta que en si mateixa és jutjadora, demana una explicació innecessària al "no" a un privilegi biològic, el d'un ventre voluminós i fecund, que s'ha convertit també en una pressió social, una exigència més que s'ha d'afegir a la de l'estètica i a la professional. La resposta a la imposició de la maternitat, finalitat de tot cos femení durant segles, ha estat rebel·lar-se. Contra els dits acusadors que surten de les mànigues de les sotanes negres que converteixen en pecats decisions lliures. Contra els homes que s'han erigit en el poder per sentenciar sobre un cos que no els pertany. I contra la llei formulada pels homes s'han alçat els braços de les dones clamant el dret a decidir, elles. Avortar és un dret, una opció i no l'estigma que és. I no concebre també. I en els dos casos ens calen màscares, encara. La societat justifica aquest "no" a la maternitat a una renúncia, una incapacitat, una circumstància que ha impedit l'ideal de feminitat completa. La dona que no és mare ha de tenir motius per no ser-ho. La no mare per elecció és una dona que ha sortit del quadre, de l'estereotip hegemònic. És tabú, una incomoditat.
Gemma Busquets Ros

(Ampliar) - A filha de Godiva. 1999. Vera Chaves Barcellos. Fotografia.

(Ampliar) - Angelita a Cadaqués. No datat. Emili Grau Sala. Aquarel·la sobre paper. Col·lecció Rafael i Maria Teresa Santos Torroella.

(Ampliar) - Maternitat. 1925. Néstor Fernández de la Torre. Tinta i pastel sobre paper. Col·lecció Rafael i Maria Teresa Santos Torroella.

(Ampliar) - Sense títol. 1964. Xavier Vilató Ruiz. Gravat. Punta seca. Col·lecció Rafael i Maria Teresa Santos Torroella.

(Ampliar) - 'Tors masculí', 'Tors femení' i 'Fetus'. 1971. Francesc Torres Monsó. Guix.

(Ampliar) - Detall d'un dels àmbits de l'exposició.

(Ampliar) - Detall de l'à:mbit 'Mater divina'.

(Ampliar) - Detall d'un dels àmbits de l'exposició.

(Ampliar) - Detall d'un dels àmbits de l'exposició.

(Ampliar) - Detall d'un dels àmbits de l'exposició.

(Ampliar) - Detall d'un dels àmbits de l'exposició.

(Ampliar) - Detall d'un dels àmbits de l'exposició.

(Ampliar) - Detall de l'à:mbit 'No Mater'.

(Ampliar) - Detall d'un dels àmbits de l'exposició.

---

-------