El 1760, vuit homes representatius o regidors, com a delegats de les ciutats principals dels antics regnes de Catalunya, Aragó, Mallorca i València, presenten al rei Carles III el “Memorial de greuges”. En la queixa exposen col·lectivament que molts funcionaris destacats en els anomenats regnes violaven els costums més lloables i les ordenances introduint cada cop més costums estrangers i perniciosos. Reclamaven també el dret de tornar a establir els gremis i d’aprovar-ne les ordenances. L’any següent, al Principat, el capità general marquès de la Mina començà a autoritzar les festes populars, i es van tornar a celebrar les falles o Focs de Sant Joan.
Amb l’entrada al segle XIX, s’inicia la recuperació, sobretot amb l’acció posterior de la Renaixença, i es produeix un retrobament entre el camp i les viles i ciutats a la recerca patriòtica de les arrels del nostre Poble. El 1885, mossèn Cinto Verdaguer canta els focs i els fallaires en el seu poema "Canigó". Els focs són enaltits també per altres poetes nostres, com Maragall, Girbal i Jaume, Duran, Tortajada i Garcés, entre altres. Amb l’Estatut d’autonomia, el 1933, excursionistes, estudiants i molts altres ciutadans donen sentit de comunitat als Focs de Sant Joan, i encenen fogueres a totes les viles i muntanyes de les nostres terres, com a senyal d’inici del retrobament d’una comunitat.
Acabada, però, la Guerra Civil, el 1939, torna a produir-se un replegament en tot el que ens identifica com a poble, i amb prou feines són permeses aquelles tradicions i costums que no portin problemes, és a dir, les més buides de contingut. Així, els Focs de Sant Joan es converteixen en l’ocasió anual de cremar fustots i trastos vells, i la revetlla, o bé es fa en la intimitat familiar, o bé resulta mancada de contingut cívic i cultural.
(Text basat entre d'altres, en documentació d'Òmnium Cultural).