El tipisme d'aquesta jornada la donava la presència d'una comparsa d'éssers estranys i, naturalment, simbòlics, la presència dels quals a la processó no era sinó un record de molt velles èpoques. La festa girava a l'entorn de la processó, en el seguici de la qual era natural que hi hagués d'anar tothom. I la iniciativa popular s'esforçà a aportar-hi tot allò que la seva imaginació li demanava, fent-ho amb senzillesa de mitjans, candidesa de formes, i ingenuïtat d'expressió.

Ben aviat aparagueren una profussió de personatges de l'Antic i el Nou Testament: reis, profetes, apòstols i sants. A Girona, a mitjans del segle XV (1), quatre sacerdots que vestien com els evangelistes cantaven davant o després de la custòdia, segons les disposicions, als quals ben aviat s'uniren dotze "reis", que portaven corones d'oripell i ciris blancs, i que simbolitzaven les potències terrenals retent tribut al Santíssim. Des del 1431 hi anava també una comparsa d'àngels, que eren els sonadors de corda que vestien casulla o dalmàtica, calçons vermells, sabates vermelles, i portaven ales i una testa postissa, que en el segle XVI es negaren a posar, i tocaven música suau i mística davant la custòdia.

Acostumaven a formar cobles de vuit o més, tots ells eren gironins, i se'ls retribuïa amb l'assignació establerta, més un refrigeri el dia de l'assaig i una grossa de cordes per als instruments. També hi participaven un "joglars", que després d'haver acompanyat els Jurats es posaven davant de la processó. Des de 1454 anaven uniformats de vermell, agrupats en dues o quatre cobles formades per músics de les contrades veïnes als quals es pagava, a més d'allò que havien estipulat, l'hostatge. La seva música era profana i alegre, i eren els que els dies de festa tocaven balles.

Al segle XVI, els "evangelistes" i els "reis" varen ser substituïts per dotze minyons asilats vestits d'àngel, que no cantaven. En aquest moment aparegueren les gegants i el bestiari.

En el seu orígen eren els atributs dels sants i les santes que també concorrien al seguici, alguns d'ells Patrons de gremis i confraries pels quals es feien representar i precedir agremiats i confrares al seu torn a la processó. Hi anava Santa Caterina, que s'acompanyava d'una "vibra", una serp; Santa Agnès, amb un drac; Sant Pere, portant una barca; Santa Bàrbara, amb una torre, etc. I, naturalment, Sant Cristòfol, que representava el Nou Testament, amb un infant a coll, i el pastor David, que representava l'Antic Testament, que es feia seguir pel gegant Goliat. De tant en tant algunes d'aquestes figuracions cantaven o dansaven, o mantenien diàlegs al·lusius a la festa. Era el començament del resorgiment del teatre.

Quan retornaven al temple, tothom, "sants", "àngels", persones i bestiari, hi entrava per rebre la benedicció. En aquests moments es produïa un gran desori; la joia es manifestava cantant, cridant, dansant sardanes i el que fos, tocant instruments sorollosos. Els gegants es petonejaven, i els altres monstres ballaven i a la vegada engegaven piules i coets. La gatzara es multiplicava amb el retruny de la gran nau del temple. A tal extrem devia arribar l'escàndol, que el 1573 es bisbe va decidir d'acabar-ho amb una sinodial, fent que l'any següent es comportessin, fins que amb els anys es privà l'entrada a gegants i bestiari.

Amb els temps, aquelles figuracions o entremesos, s'anaren simplificant, i es perderen molts personatges. Les cantades i els diàles tenien lloc abans i durant el pas de la processó damunt d'estrades que es muntaven, una, a la plaça de les Cols i l'altra a la plaça del Vi (2). El que el poble no es ressignà a perdre va ser el bestiari que tant de caràcter donava a la processó, sobretot des que algunes bestiasses animaven, o atemorien, vomitant el "foc grec", que representava el després serien piules i coets.

D'entre totes, la que aviat va prendre un caire simbòlic, va ser l'àguila. En el seu orígen acompanyava Sant Joan Evangelista, però en aquella època que era la de la puixança de la classe mitjana, la Ciutat sotmesa directament al rei, va ser considerada per la seva naturalesa reial com el símbol ciutadà. Només les ciutats podien tenir-ne, i n'esdevingué l'atribut; quan una vila adquiria la categoria ciutadana, en rebre les reials cartes de confirmació, s'afanyaven a adquirir la seva àguila, i endavant aquell Consistori no assistiria a cap acte ni cerimònia, llevats els de dol, sense ser-ne precedit.

Era de rigor que, darrera d'ella, anessin un ministrers tocant instruments de vent. En ple segle divuit l'àguila dansava, amb una dansa seriosa, cerimonial i solemne, com ho era el seu caràcter oficial i representatiu. Ho feia davant l'altar major en les grans solemnitats de l'església, i com a homenatge del Capítol municipal al Santíssim, i res de més afalagador per a un personatge en visita que quan l'àguila dansava en el seu honor.

Amb el temps, aquest bestiar del "comú", el que era propietat municipal, no sols estava obligat a l'assistència forçosa a la processó de Corpus, sinó que també havia d'anar a commemoracions i actes oficiales per tal de manifestar amb la seva presència l'alegria de la festa.

Això va durar fins el 1859, en que es produí l'enfonsament de la volta de la capella consistorial, d'efectes catastròfics per al ramat apocalíptic.

Llavors aparegué un nou element, una nova comparsa, d'orígen valencià: els nans (3). De fet, eren la contraposició dels gegants, la raó de ser dels quals necessita l'existència dels sus oposats. Quan els gegants deixaren de ser un complement per tenir personalitat pròpia, els nans havien d'aparèixer. A Girona hi hagué de tot: drac, dragolí, mulassa, lleó, àguila, gegants i nans.