La ciutat Llegendes i tradicions Festes i esdeveniments Història de la ciutat Itineraris turístics Novetats Més apartats


El sepulcre i l'estàtua jacent

Situat damunt la porta d'entrada a la Capella Conventual, el sepulcre i l'estàtua jacent de Ramon Berenguer II, comte de Barcelona, varen ser obrats per l'arquitecte i escultor Guillem Morell, o Morei, quan el 1385 el rei Pere III el Cerimoniós va manar el trasllat del vell sepulcre de pedra, de la galilea a l'interior de la catedral, i que fós folrat amb sobrecobertes marmòries, i que esculpís i diposités al damunt l'estàtua jacent del comte, vestit de guerrer. Aleshores Guillem Morell es trobava ocupat en l'aixecament del primer pilar del projecte fallit de les tres naus de la catedral.

El mateix procés es va seguir amb la besàvia del comte, comtesa Ermessenda de Carcassona; el mateix també va ordenar el trasllat i l'embelliment del seu sepulcre. El resultat del treball de Morell va quedar situat al davant de la tomba del Cap d'Estopes, i actualment es pot veure a la Capella de Santa Helena, conjuntament amb el sepulcre original en el que figura l'exemple més antic conegut dels colors de Catalunya.

Relacionat amb el personatge, a les arquivoltes de la porta de Sant Miquel, s'hi pot observar una imatge esculpida de falcó, recordant el paper llegendari d'aquesta au fidel que assenyala el lloc on jeia, mort, el Cap d'Estopes.

Ramon Berenguer II, el "Cap d'Estopes". La història.

Nascut el 1053, era fill de Ramon Berenguer I de Barcelona i d'Almodis de la Marca, i germà, probablement bessó, de Berenguer Ramon II. L'any 1076, a la mort del seu pare, va rebre en herència el comtat de Barcelona juntament amb el seu germà, ja que aquell no l'havia dividit. El seu sobrenom és deu a tenir una gran i espessa cabellera rossa.

Les relacions amb el seu germà sempre varen ser tibants, i intentà disputar-li l'herència. Segons el testament del seu pare, Ramon Berenguer I, els dos germans havien de governar conjuntament i en igualtat de condicions, la situació real, però, era d'una certa preeminència del Cap d'Estopes.

Quan estava a punt de partir en una expedició cap a Múrcia, es va veure obligat a prometre solemnement el repartiment amb el seu germà davant els bisbes de Barcelona i Girona, i els vescomtes d'aquests comtats i el de Cardona. Al seu retorn el comte donà al seu germà part de l'herència contreta del seu pare, rebent la pària de Lleida.

Cap a finals del 1077 el papa Gregori VII va enviar a Girona el seu legat Amat d'Oloron per donar impuls a les seves idees de reforma de l'Església. Aquest va aprofitar la seva estada per provar d'avenir els dos germans, que havien estat encomanats al Papa pel seu pare en el seu testament.

Gregori VII va escriure el 1079 al bisbe de Girona demanant-li d'actuar, juntament amb els abats de Ripoll, Sant Cugat i Sant Ponç de Tomeres, per posar fi a les discòrdies comtals. A causa d'això el mateix any els dos germans es repartiren la ciutat de Barcelona amb les terres, castells i cases de la rodalia, del Llobregat al Besòs, Castellvell i la seva marca, Olèrdola, Vilafranca del Penedès, Vallmoll i els seus alous, Eramprunyà, Benviure, Gavà, Pallejà, Garrosa, les Franqueses del Llobregat i altres dominis; i convingueren que residirien alternativament, durant sis mesos, en el palau comtal o a les cases de Bernat Ramon.

En un altre document sense data es feia divisió també de la residència al castell de Port, i dels de Santa Perpètua, Montagut, Pontons, Vilademàger, Tamarit, Cubelles, Vilafranca del Penedès i Vallmoll. Les funcions sobiranes quedaven indivises, així com les rendes dels judicis, lleudes, mercats, moneda i uns patis a Barcelona. Però Berenguer continuà reclamant, i el 1080 obtingué del seu germà la definició de la meitat del castell de Barberà, de la Bleda (Olèrdola) i dels comtats de Carcassona i Rasès. Ramon va prometre dividir totes les adquisicions futures, comprenent-hi les naus que es construïssin i les que s'adquirissin. Restarien en indivís les naus que llavors tenien, però es repartirien per meitat les preses que fessin.

Cap el 1077 va organitzar una expedició a Múrcia, per ajudar el rei sarraí de Sevilla contra els de Toledo, València, Granada i Màlaga, que rebien suport d'Alfons VI de Castella. Aquesta expedició va resultar un fracàs. Posteriorment els comtats de Barcelona i d'Urgell i la ciutat de Lleida s'enfrontaren amb el rei sarraí de Saragossa i a conseqüència d'això el perill islàmic va recular, tant pel cantó de Lleida com per l'actual Conca de Barberà.

El 1081, el Cid, enemistat amb el seu rei Alfons VI de Castella, acompanyat de la seva tropa, va oferir els seus serveis primer al comte de Barcelona Ramon Berenguer II i després a Berenguer Ramon II, però al ser rebutjat, va decidir ajudar a al-Muqtadir, rei de Saragossa, que era tributari del Regne de Castella. L'any 1082 a la batalla d'Almenar va vèncer a Berenguer Ramón II i el va fer presoner. Un cop alliberat, degué sentir-se frustrat i això agreujà el seu caràcter.

El 5 de desembre del mateix any de 1082, anant el Cap d'Estopes de Barcelona a Girona, en passar per un lloc boscós i solitari, conegut després per la Perxa de l'Astor, a Gualba (Montnegre), va ser assassinat (1) per uns desconeguts, que possiblement eren els seus mateixos acompanyants. El cadàver va ser llançat al, després anomenat, Gorg del Comte o de la Perxa de l'Astor, i allà va ser descobert per l'astor que duia la víctima, que hauria guiat els qui el cercaven.

La veu popular acusà en aquell moment el seu germà com a instigador de la seva mort, motiu pel qual Ramon Berenguer II és conegut com el Fratricida. El cos de l'assassinat va ser portat a Girona i sepultat a la catedral.

El 1078 es casà amb Mafalda de Pulla-Calàbria, filla de Robert d'Hauteville i duc de Calàbria. D'aquest matrimoni en nasqueren la infanta Almodis de Barcelona, casada després de 1105 amb Bernat Amat, vescomte de Cardona, la infanta Mafalda de Barcelona, casada amb Arnau Guillem, vescomte de Fenollet i l'infant Ramon Berenguer III (1082-1131), que va ser comte de Barcelona, que va ser designat hereu el mateix any del seu naixement però tingué la tutela del seu oncle Berenguer Ramon II fins a la mort d'aquest el 1097.


La llegenda. La mort del Cap d'Estopes, de Joan Amades (1890-1959).

Ramon Berenguer II, el Cap d'Estopa, i Berenguer Ramon, el Fraticida, eren germans i tots dos governaven alhora els destins de l'Estat; mig any tenia el poder un dels germans, i l'altre mig, l'altre. El que governava vivia al Palau comtal de Barcelona, mentre que el que esperava el torn passava a viure al castell de Port, situat al cim de Montjuïc, al vessant que mira al Llobregat (castell del qual han existit encara unes runes fins fa una trentena d'anys i que fou totalment destruït en eixamplar el perímetre del Cementeri Nou i fer la tanca d'aquest per la seva part més alta).

Un any, per celebrar el traspàs del govern de l'un a l'altre, decidiren fer una gran cacera. El Cap d'Estopa tingué un somni terrible: somnià la seva reial capa d'ermini tacada de sang i com si li prenguessin la corona. En emprendre la marxa i deixar el castell, damunt d'aquest i pel costat habitat pel Cap d'Estopa, hi havia una forta nuvolada, mentre que el sol més brillant tocava a l'altra banda. Tot això fou tingut com un mal averany, que mig induí el comte a abandonar la cacera; però, decidit, tirà endavant. Durant tota la marxa, el falcó que portava lligat a la sella del cavall no parava de saltar-li a terra, com volent assenyalar-li un perill.

Arribats al lloc de la cacera, prop d'Hostalric, tothom va tirar pel seu cantó. Quan feia poc que havien començat la correguda, Berenguer Ramon féu dir al seu germà que ja havia caçat dues boniques aus i que les anava a portar a la seva muller a Girona. El Cap d'Estopa es va trobar sol entre uns canyars, prop d'un estany, tenint sempre a la vora el seu falcó, que no parava de voletejar i fer coses estranyes, que augmentaven el mal humor del comte i li feien témer quelcom desagradós. De sobte, li semblà veure passar una figura prop d'ell, mig amagada entre les canyes. El seu falcó se li abraonà de potes al cor i el tapà amb les seves ales. Quan menys s'ho pensava, el comte se sentí ferit per una mà misteriosa armada d'un punyal. La capa del comte es tacà de sang i també l'ala del pobre i fidel falcó, que de seguida es posà a xisclar i, voletejant, fugí cap on es trobaven els altres cavallers caçant; no parà de cridar-los fins a aconseguir que el seguissin i els menà cap a la vora de l'estany, on trobaren mort el comte Ramon Berenguer. Aquest, durant el camí cap a la cacera, com pres d'un estrany pressentiment, havia donat la seva espasa al vescomte Folch de Cardona encarregant-li que amb ella el defensés si li passava quelcom.

Tot seguit va organitzar-se una comitiva cap a Girona. En presentar-se el germà de la víctima, el comte Berenguer Ramon, tots els cavallers es van mirar i van entendre's sense parlar. El falcó del Cap d'Estopa, que per res no s'havia separat del cos del seu amo, es posà a xisclar, com volent dir que era ell l'assassí. Tothom va veure encara en la capa reial el rastre d'una taca de sang. En cantar l'absolta el cabiscol de la seu gironina, portat per una força irresistible i inconscient, no es pogué estar de dir: "Caïm, què has fet del teu germà Abel?" El falcó del Cap d'Estopa, durant tota la cerimònia religiosa, no va parar de voletejar per damunt la testa del germà de l'assassinat.

A la sala del Tinell del castell de Port de Barcelona es celebrà el judici del fet estant assegut al seu tron el comte Berenguer Ramon, presents tots els altres magnats i nobles de la terra. El vescomte Folch de Cardona va fer de jutge, atenent la demanda del Cap d'Estopa. Entre moltes altres coses, va remarcar que el seu senyor havia estat mort per mà de punyal, arma que cap cavaller dels de la cacera no duia, sinó els dos comtes; que el punyal no havia pogut ésser pas el del mort, car aquest el portava al cint, ben net de tota taca, i que a més era ferit per l'esquena, ferida que ell mateix no s'hauria pogut fer; que, en canvi, el comte Berenguer, allí present, no portava el seu reial punyal, puix que, tacat en sang del seu germà, li havia caigut a terra al lloc del crim. En efecte, el germà, pàl.lid, es posà la mà al cint i no es trobà l'arma. Digué també que creia que vindria un altre acusador més eloqüent que ell. Acabada l'acusació, ningú no havia dit res més en contra del comte; aleshores el de Cardona demanà que fossin obertes les finestres, puix que del Cel esperava un nou acusador. Obertes aquestes, comparegué el falcó del difunt comte, que, entrant per la sala, donà diverses voltes i acabà per posar-se damunt la testa del comte Berenguer, li prengué amb les seves urpes la corona i la llençà a terra. Tothom cregué el falcó com a enviat pel Cel, representant la divina justícia. El vescomte de Cardona reptà i desafià el comte Berenguer davant de la cort del rei de Castella per demanar-li comptes de la mort del seu germà.

Segons els costums d'aquells temps, quan un cavaller demanava a un rei un judici contra un altre, aquest no podia negar-se a acceptar-lo, car, altrament, es feia ell mateix culpable del delicte atribuït. Havia d'acceptar el duel, i si perdia era tingut com a culpable i atreia damunt seu tot el pes de la culpa i tot el rigor de la justícia, car era creença que la cosa prenia un caràcter sagrat i que Déu ajudava i protegia el bo i abandonava o castigava el dolent fent-lo perdre en la brega. Berenguer, si us plau per força, hagué d'acceptar, davant la cort de Castella, el repte que li havia llançat Folch de Cardona. Després del primer atac, va caure a terra vençut; aleshores el vescomte li apuntà al cor l'espasa del seu germà i li féu confessar que ell era l'autor de la seva mort. Després de tal afront i tal deshonra, el comte va renunciar la corona a favor del seu nebot, fill de Cap d'Estopa, i se n'anà a lluitar a les croades, on matà moros i guerrejà com un senzill cavaller.


Notes:

(1) - Muerto el dicto Remon Berenguer Viello, regnó su fillo Remon Berenguer, el cual varon fué noble ét muyt ardido en armas et fué ome benigno, dulz et piadoso et alegre, et proz et fué muyt bello de cuerpo, por tal como hauía grant espesseza de cabellos á la cabeza fué clamado Cap. de estopa; et huuo por muller la filla de Rebert Guisarch, duch de Pulla et de Mecina, de la qual procreó vn fillo qui huuo nombre Ramon Berenguer. Et la ora viuía el conde Ermengon de Gerb. conte de Urgel de susodito. Et en el condado de Bisuldu Bernart Guillem, fillo Denguillem Bernart Gordo et en Cerdaña Guillem Ramon. Et regnando el dito conte Remon Berenguer en el dito condado de Barchinona, Don Berenguer Ramon su hermano mouido de grant inquidad et inuidia, porque lur padre hauíale mas honrrado que a éll, vn dia yendo el dito Conte por su camino, en vn lugar que ys clamado Peita sitiado entre Girona et Sant Celóni mató el dito Conte. De la qual cosa toda la tierra huuo gran duelo et desplacer. Mayorment como por tal razon yera muerto. Et encontinent toda la tierra se leuantó contra el dito Berenguer Ramon el qual entendia seer conte. Et muyt vilment gitáronlo del Condado. Por aquesti pecado el dito Berenguer Remon perdió la faula et fué muyt vituperado et yrado por todo el mundo et fuesen en Iherusalem et murió pelegrino. Et el dito Remon Berenguer Cap destopa regió el condado VII años et murió en edat de XXV años; en el año de nuestro Senyor MLXXXII, et fué soterrado en la Seu de Girona.

Així és descrit al capítol XXX Del conde Remon Berenguer a la "Crónica de San Juan de la Peña", crònica historiogràfica medieval escrita per iniciativa del rei Pere IV d'Aragó que comprèn la història del regne d'Aragó des dels seus origens comtals i de la posterior Corona fins la mort d'Alfonso IV (1336). Va ser escrita en la seva primera redacció en llatí cap el 1342 pel secretari reial Tomàs de Canelles ampliant uns anteriors anals dels reis aragonesos i navarros. Del text s'en conserven tres manuscrits. Dos es troben a la Biblioteca de l'Escorial. El primer (amb la signatura L-II.13) és de finals del segle XIV. L'altre és de cap el 1470 (sign. N-I-13) que incorpora addicions de Martín de Larraya del segle XVI. El darrer, data del segle XVI i es trova a la Biblioteca Nacional de Madrid (ms. 2078).

Tornar al text


Plànol de situació del sepulcre del Cap d'Estopa.

Detall del sepulcre.

Detall del sepulcre.

Estàtua jacent i sepulcre de Ramon Berenguer II Cap d'estopes.

Arquivoltes exteriors de la porta de Sant Miquel, amb el falcó, a la banda dreta.

Imatge esculpida del falcó a les arquivoltes de la porta de Sant Miquel.

Crònica anomenada de San Juan de la Peña (fol. 1r). manuscrit d'entre 1369 i 1372 (Wikipèdia).


Bibliografia:

  • La Catedral de Girona. Joaquim Nadal i Farreras, i altres. Ajuntament de Girona / Lunwerg Editores, 2002. ISBN 84-7782-939-X.
  • Catedral de Girona. Marc Sureda i Jubany. Edicions Aldeasa, 2005. ISBN 84-8003-874-8

    Fotografies preses per gentilesa del Capítol de la Catedral de Girona.

    Web de la Catedral


    Index

  • CONTACTE ----Avís legal ----Aviso legal ----Legal notice © Fèlix Xunclà/Assumpció Parés