La ciutat Llegendes i tradicions Festes i esdeveniments Història de la ciutat Itineraris turístics Novetats Més apartats

Ermessenda de Carcassona (Carcassona ca. 972 - Sant Quirze de Besora l'1 de marzo de 1058), filla de Roger I de Carcassona i d'Adelaida de Gavaldà, va ser regent del Comtat de Barcelona amb els títols de comtessa de Barcelona, comtessa de Girona i comtessa d'Osona.

1. Síntesi biogràfica

Ermessenda de Carcasona es va casar el 991 amb el comte de Barcelona Ramon Borrell, amb qui cogovernà fins que va morí el 1017; el seu marit li havia donat, en escriptura testamentària, el condomini dels tres comtats en "violarium" per tota la vida, de manera que governà en solitari com a regent durant la minoria d'edat del seu fill (1017-1021), i a partir d'aleshores cogovernà amb aquest en qualitat de copropietària. Amb tot, ràpidament varen sorgir desdavinences entre tots dos, que no es resolgueren fins al repartiment del domini: foren per al seu fill Berenguer Ramon I el comtats de Barcelona i Osona, i per a Ermessenda el comtat de Girona. Però el seu fill morí sobtadament el 1035 llegant els seus dominis als seus descendents, moment en el qual Ermessenda tornà a fer valdre el seu condomini per assumir la regència primer (1035-1039), i cogovernar amb el seu nét després.

En aquest context, marcat per l'afebliment de l'autoritat comtal barcelonina, hagué d'enfrontar-se a la revolta dels barons, antics castlans i veguers esdevinguts senyors feudals que, amb epicentre al Penedès i encapçalats per Mir Geribert, desafiaren la potestas comtal barcelonina i la seva política de mantenir la pau amb els sarraïns a canvi del cobrament de paries (1).

Ermessenda va fer costat al seu nét Ramon Berenguer I en la sufocació de la revolta nobiliària, aconseguida, però, no a base de retornar a l'ordre vigent en temps de Ramon Borrell, sinó per l'acceptació les noves pràctiques feudals, les convenientiae (convinences). Durant el cogovern sorgiren noves dissensions, que s'agreujaren quan el seu nét Ramon Berenguer I repudià la política matrimonial dissenyada per la seva àvia i es casà amb Almodis de la Marca. Aleshores Ermessenda pressionà les jerarquies eclesiàstiques a fi que excomuniquessin el seu nét, fet que aconseguí el 1055; l'excomunió afeblí encara més l'autoritat dels comtes de Barcelona i tornà a instigar a la revolta nobiliària.

Finalment, el 1057 Ermessenda de Carcassona va vendre el condomini sobre els comtats al seu nét i es retirà al castell de Sant Quirze de Besora, on morí l'1 de març de 1058. Va ser sebollida en un sarcòfag de pedra situat a la galilea exterior de la catedral de Girona fins que el 1385 el rei Pere el Cerimoniós ordenà que fos traslladat a l'interior de la nau i recobert amb un nou sepulcre gòtic. L'any 1982 el sepulcre gòtic fou obert i es descobrí que l'única decoració exterior del sarcòfag romànic eren disset franges pintades de color roig i daurat, decoració que ha estat considerada com un possible antecedent preheràldic del senyal dels Quatre Pals.

Ermessenda va realitzar importants donacions a les diòcesis i esglésies dels seus dominis i va ser una de les dones amb més autoritat dins la política del segle XI. Governà durant uns seixanta-cinc anys i morí prop dels vuitanta-cinc esdevenint una de les dones amb més poder polític en la història de Catalunya. La seva vida exemplifica l'evolució de la condició de la dona aristocràtica a l'antiga Gòtia: passà de gaudir d'una posició privilegiada a perdre poder en el moment que les Leges Gothorum (Lleis dels gots) es veieren relegades per les convenientiae feudals que els magnats feien entre ells al marge de les lleis, i com aquests, per mitjà de la violència i la guerra, posaren en entredit la Potestas comtal com a garant de l'ordre públic. Aquest fet conduí al nou ordre feudal, que imperà durant els següents dos segles.

Interior de la capella de Santa Helena de la Catedral de Girona. Estàtua jacent de la comtesa Ermessenda i, al fons, el seu sepulcre original. Fotografies preses per gentilesa del Capítol de la Catedral de Girona.


2. Orígens familiars

Ermessenda de Carcassona va ser la primera filla del comte de Carcassona, Roger I el Vell, i d'Adelaida de Gavaldà o de Melguèlh (949 - 1011), filla del comte de Melguèlh. Tenia tres germans menors: Ramon Roger, documentat des del 979 i mort entre el 21 de juliol de 1007 i l'abril de 1011, havent estat investit comte de Carcassona, Bernat Roger, nascut entre el 979 i 981 i nomenat comte de Foix i de Coserans i que morí ca. 1034, i Pere Roger, nascut ca. 981, nomenat bisbe de Girona i que morí el 1051.

3. Matrimoni i descendents

Ermessenda es va casar ca. 991, quan tenia entre catorze i dinou anys, amb Ramon Borrell, comte de Barcelona, de Girona i d'Osona, de qui va rebre en dot o esponsalici el comtat d'Osona-Manresa i el bisbat de Vic, dot que es plasmà en una llarga llista de castells situats en aquesta zona de la Catalunya central i el Vallès, i algunes terres del comtat de Girona, com ara Pals, Ullastret, Púbol, la Pera o Sant Feliu de Boada. Com la majoria dels casaments aristocràtics dels segles IX, X i XI, tenia un interès polític. En aquest cas, cal pensar en un reforçament dels vincles entre dos potents comtats, Barcelona i Carcassona, poc després que el comte de Cerdanya, Oliba Cabreta, hagués tingut conflictes amb Roger, pare d'Ermessenda, i aquest hagués perdut el Capcir.

Ramon Borrell i Ermessenda varen tenir tres fills, segurament: Estefania Ramon (995-1077), inicialment casada, el 1020, amb el cap normand Roger de Tosny, contractat el 1018 com a mercenari per lluitar contra els actes de pirateria sarraïns, Borrell Ramon, que morí abans del 1017, i el darrer Berenguer Ramon (ca. 1004-1035), dit el Corbat, que va succeir el seu pare quan aquest morí el 1017.

4. Cogovern amb el seu marit Ramon Borrell

En casar-se ca. 991 amb Ramon Borrell, la jove Ermessenda va rebre la dècima part de tots el béns del seu marit, dècima que es va concretar en el comtat d'Osona-Manresa i el bisbat de Vic. Seguia així allò estipulat per les Leges Gothorum (Lleis dels gots) i que anys després reivindicaria la mateixa Ermessenda: "per meum decimum et per sponsalitium nuptialiter michi datum".

L'aristocràcia dels comtats de l'antiga Gòtia, per bé que sota el domini dels francs durant l'Imperi carolingi des que el 801 Barcelona fou arrabassada al domini islàmic, havia conservat exemplars del Liber Iudicorum (Llibre dels Judicis) on s'hi recollien les lleis godes. El Llibre III, 1, 7 determinava que corresponia a la muller en dot esponsalici una dècima part de tots els béns mobles i immobles del marit.

El llibre s'havia anat adaptant a la jurisprudència que sentenciaven els jutges, essent conegut després amb el nom Liber iudicum (Llibre dels Jutges) quan fou compilat vers el 1011. Al llarg dels vint-i-sis anys dels seu matrimoni, Ermessenda de Carcassona va tenir una gran intervenció política junt amb el seu marit Ramon Borrell I de Barcelona, amb qui participà en el govern dels seus comtats, en la presidència de les assemblees i els tribunals, i en les campanyes militars contra al-àndalus. El 1010 el seu germà Pere Roger fou nomenat bisbe de Girona.

4.1. Les guerres contra els sarraïns

A finals del 1008 esclatà la Fitna de l'àndalus (2), un llarg període d'inestabilitats i guerres civils al califat de Còrdova que va acabar el 1031 amb l'abolició definitiva del califat i la divisió del territori andalusí en una sèrie de petits regnes, les taifes.

En aquest context el comte de Barcelona encapçalà diverses campanyes militars contra Espanya (al-àndalus), doncs en aquell temps els comtes de Barcelona entenien Espanya (al-àndalus) com la terra dels musulmans. D'entre aquestes guerres "contra Ispaniam" les més significatives foren les que es llançaren el 1010 i el 1015, quan Ermessenda de Carcassona acompanyà el seu marit el comte Ramon Borrell i un aparatós seguici format per comtes, vescomtes, magnats i bisbes al capdavant del seu exèrcit: "dominus Raimundus comes et dompna Ermessinda comitissa volunt pergere contra Ispaniam cum comitis, episcopis, vicecomitis et cum omnium exercitum illorum maximis et minimis".

La guerra civil al Califat de Còrdova començà el novembre del 1008 quan el fill del temible Almansor, amb el recolzament dels berbers, va obligar al califa àrab Hixam al-Muàyyad bi-L·lah a nomenar-lo hereu de la corona. Després d'ésser nomenat hereu sortí en una expedició contra el regne de Lleó, però en la seva absència Muhàmmad al-Mahdí bi-L·lah, "el guiat per Deu", va organitzar un cop d'estat i va autoproclamar-se nou califa. En tenir-ne notícies, el fill d'Almansor retornà cap a la capital però de camí fou mort el 3 de març del 1009.

Això provocà la indignació dels berbers, que liderats per Sulayman al-Mustaín van oposar-se al nou califa i cercaren auxili en el comte Sanç I Garcia de Castella, que recolzà al pretendent berber a canvi cessions territorials a la frontera del Duero. Les forces bereberocastellanes van dirigir-se cap a Qurtuba i finalment venceren a la batalla de Qantish el 5 de novembre del 1009. Els berbers proclamaren califa a Sulayman al-Mustaín mentre els castellans esperaven rebre unes 200 fortaleses a les terres del Duero, però aquestes fortaleses restaven a mans de tropes lleials al califa derrocat i per tant les promeses dels berbers no es feren efectives. Després d'un breu saqueig els castellans van retornar al seu comtat.

Tot i l'aparent triomf berber el califa derrocat Muhàmmad al-Mahdí bi-L·lah, "el guiat per Deu", va aconseguir fugir de la capital i va refugiar-se a Tulaytula, en terres d'Ath-Thaghr al-àwsat, territori governat per l'andalusí d'origen eslau Muhàmmad ibn Hixam, conegut pel sobrenom de Wàdih. Aquest va cercar reforços i el 1010 va anar a terres dels francs (els musulmans anomenaven Ifranja als comtats de l'antiga Gòtia franca), on va negociar el recolzament del comte Ramon Borrell I de Barcelona.

L'exèrcit congregat pel comte de Barcelona Ramon Borrell es reuní a Montmagastre el maig del 1010. El formaven les tropes del comte Ermengol I d'Urgell, del comte Hug I d'Empúries i del comte de Bernat I de Besalú "Tallaferro", que sumaven uns 900 cavallers i 315 peons, acompanyats pels profusos seguicis del bisbe de Barcelona Aeci, del bisbe d'Elna, Oliba, del bisbe de Girona, Odó, del bisbe d'Urgell, Sal·la, i el bisbe de Vic, Arnulf. Es posaren en marxa cap a Espanya (al-àndalus) on se'ls uniren les tropes andalusines a Tulaytula.

El conjunt del doble exèrcit i tots els seguicis corresponents sumava uns nou mil homes que ràpidament llançaren l'expedició contra Qurtuba, vencent a les tropes berbers a la batalla d'Aqbat al-Bakr el 2 de juny del 1010. La victòria al camp de batalla els obrí les portes de la capital i propicià la fugida del califa berber Sulayman al-Mustaín a Medina al-Zahara. Un cop ocupada Qurtuba fou restaurat com a califa Muhàmmad al-Mahdí bi-L·lah, "el guiat per Deu", que inicià una repressió sagnant contra els seus enemics, especialment els berbers.

Això va provocar l'aixecament dels berbers que retornaren a la ciutat i començaren a assetjar-la. L'exèrcit dels francs, que havia quedat molt delmat per les pèrdues tingudes en la batalla anterior, sortí a l'encontre però fou derrotat a la batalla del riu Guadiaro (el 21 de juny), en el transcurs de la qual va morir el comte Ermengol I d'Urgell "El de Còrdova".

Davant de la pressió dels assetjants berbers el governador d'origen eslau Muhàmmad ibn Hixam Wàdih va trair al seu aliat i va restaurat al califa àrab Hixam al-Muàyyad bi-L·lah, el que havia estat derrocat el 1008. Però el califa restaurat no disposava de dinars per continuar pagant els mercenaris francs, doncs el preu pactat era de dos dinars diaris per a cada combatent, cent per a cada comte i els bisbes, a més del menjar i la beguda que calguessin. El comte de Barcelona i el d'Empúries s'ho acabaren cobrant desencadenant un brutal saqueig contra Qurtuba, la capital islàmica, ciutat que acabaren abandonant el 8 de juliol del 1010.

La guerra havia suposat la mort del comte Ermengol I d'Urgell "El de Còrdova", i dels bisbes de Barcelona, de Vic i de Girona, però els que retornaren amb vida ho feren amb gran quantitat de riqueses per la suma dels pagaments més el botí acumulat en el saqueig de Qurtuba. Per la seva part Muhàmmad al-Mahdí bi-L·lah "el guiat per Deu", va acabar assassinat per esclaus amírides el 23 de juliol de 1010 i el govern quedà en mans de Muhàmmad ibn Hixam Wàdih, mentre que el pretendent berber continuà assetjant la ciutat fins el 1013.

Aquesta situació va propiciar que entre el 1010 i el 1012 diversos governadors acabessin per proclamar-se independents donant lloc a les taifes: l'Emirat de Dàniyya, l'Emirat de Tulàytula, l'Emirat de Gharnata, etc. i que el 1015 el comte de Barcelona llancés una nova guerra contra Espanya (al-àndalus), a la que ben aviat seguí el pagament regular de pàries, tributs que els musulmans pagaven al comte de Barcelona a canvi que aquest no els ataqués. Els pagaments de pàries permeteren l'establiment d'una economia de base monetària als dominis del comte de Barcelona i que la frontera pogués ésser fortificada definitivament, però implicaren altrament que no es llancessin més campanyes ofensives contra els andalusins; això impedí als magnats augmentar la seva renda, fet que esdevindria decisiu en les següents dècades.

4.2. El condomini dels comtats establert pel testament de Ramon Borrell

El marit d'Ermessenda, Ramon Borrell, morí amb tota probabilitat a resultes d'una campanya d'atac dels sarraïns de Saraqusta contra Barcelona, concretament el 8 de setembre de 1017. Seguint les Leges Gothorum (lleis dels gots) va quedar com a usufructuària dels béns del seu difunt marit. El seu fill Berenguer Ramon I tenia tretze anys i Ermessenda s'encarregà de la seva tutela fins a la seva majoria d'edat, fet que comportava assumir la regència (el govern) dels comtats fins que fos major d'edat.

Ramon Borrell fou inhumat a la catedral de Barcelona. El seu testament no s'ha conservat però se'n pot deduir el contingut per les execucions testamentàries que se'n feren i d'altres documents posteriors; el més significatiu però és que el comte Ramon Borrell deixava en escriptura testamentària els comtats de Barcelona, de Girona, i d'Osona-Manresa, amb els seus bisbats, a Ermessenda de Carcassona a títol de "violarium" mentre aquesta visqués, tal anys més tard recordaria la mateixa Ermessenda afirmant "domni Raymundi, comitis, viri mei, qui dimissit michi moriens praedictos comitatus et episcopatus per scripturam testamenti viuolario tenore donec viurem"; uns drets que venien a sumar-se als que ja tenia sobre que havien estat constituïts com la dècima part de tots el béns del seu marit, dècima que s'havia concretat en el comtat d'Osona-Manresa i bisbat de Vic, i que havia rebut d'aquest en contraure-hi matrimon en virtut de les Leges Gothorum: "per meum decimum et per sponsalitium nuptialiter michi datum".

Ampliar
(Ampliar)

El segell de la comtesa, amb el seu nom escrit en llatí i en àrab. (Vikipèdia)

Això significava que el difunt comte havia reforçat amb el violarium de per vida, els drets que Ermessenda ja tenia mentre continués vídua però que podia perdre de tornar-se a casar, i per tant deixava establert de facto un condomini entre el seu fill i la seva muller, de manera que aquesta continuaria governant mentre visqués. Efectivament, Ermessenda primer governà en solitari mentre durà la tutela o regència per la minoria d'edat del seu fill, i després cogovernà amb ell exactament igual com fins aleshores havia cogovernat amb el seu marit. La peculiaritat d'aquests títols jurídics concedits per Ramon Borrell a la seva muller, i que Ermessenda de Carcassona sempre reivindicà en front dels títols jurídics del seu fill Berenguer Ramon I en primer terme, i del seu nét Ramon Berenguer I després, provocaren el desencadenament de plets, diferències, lluites i violències que paralitzaren la governació dels comtats durant les següents dècades.

5. Cogovern amb el seu fill Berenguer Ramon

5.1. Regència i enfrontaments

La tutela o regència d'Ermessenda sobre el seu fill, "supradicta comitissa tutelam filii sui Berengarii comitis", començà el setembre del 1017, quan aquest encara tenia tretze anys i era menor d'edat, i hauria d'haver acabat ca. 1018 si Berenguer Ramon I, que ja havia assolit els catorze anys, s'hagués casat. Durant aquest període, el 1018, Ermessenda nomenà a Oliba, abat del monestir de Sant Miquel de Cuixà, com a bisbe de la diòcesi de Vic. Aquest presidí amb Bernat I de Besalú l'assemblea judicial que es reuní a Girona el 1019 i que havia de dirimir la propietat de l'alou d'Ullastret, ocupat poc abans pel comte Hug I d'Empúries al·legant que la venda que n'havia fet a Ramon Borrell havia tingut lloc durant la seva minoria d'edat, i que per tant no era vàlida; l'assemblea però fallà en favor d'Ermessenda i resolgué la devolució de l'alou.

A finals del 1019 però la tensió entre mare i fill anà en augment, en part per la resistència d'Ermessenda a cedir poder i en part per disputes relatives al dot deixat per Ramon Borrell al seu fill. L'enfrontament, "querela", entre ambdós es va agreujar quan els comtes de Besalú i Cerdanya varen donar suport a Ermessenda que s'havia fet forta al comtat de Girona, el bisbe del qual era el seu germà Pere Roger, i queda evidenciat per la convenientiae que Ramon Berenguer establí amb el Ermengol II d'Urgell i en la que s'ignoraven els drets de la comtessa Ermessenda. En aquesta convenientiae, potser una de les més antigues conservades a tot Europa, Berenguer Ramon es compromet a lliurar un centenar de modis de blat a Ermengol II d'Urgell en tant el primer hagués recuperat el comtat de Girona.

Durant aquest període d'enfrontament amb el seu fill també hagué de fer front a les hostilitats del pirates sarraïns d'Abu-l-Jayx al-Muwàffaq, anomenat "Mujàhid". Aquest era un esclau llibert que arran de les lluites internes al Califat de Còrdova iniciades el 1008 fugí de Qúrtuba instal·lant-se primerament a Turtuixa, d'on fou expulsat, i després a Balànsiyya, d'on també fou expulsat. Radicat finalment a Dàniyya aconseguí fer-se amb el poder i autoproclamar-se emir, constituint el 1010 l'Emirat de Dàniyya. Mujàhid aconseguí el 1015 conquerir les Illes Balears i a partir d'aleshores bastí una potent flota que es dedicà fonamentalment a la pirateria de la costa mediterrània. Construí unes drassanes a al-Summan, el port de Dàniyya, que esdevingué la principal base de les seves operacions.

Per a fer front als atacs que els sarraïns llançaven contra les costes dels seus dominis Ermessenda de Carcassona contractà els serveis de Roger de Tosny, un noble normand castigat amb l'exil·li per enfrontar-se al seu senyor Ricard II de Normandia. En les cròniques del monjo Ademar de Chabannes (ca. 989-1034) es descriuen les gestes del normand Roger de Torsy lluitant i aterrint als pirates sarraïns de l'emir de Dàniyya Abu-l-Jayx al-Muwàffaq, i com aquest finalment hauria segellar la pau amb Ermessenda. Així mateix es relata que el 1020 la filla de la comtessa de Barcelona, Estefania Ramon, s'hauria cassat amb Roger de Tosny, però que el 1024, en obtenir el permís del duc Ricard II de Normandia per finalitzar el seu exil·li, aquest hauria retornat a Normandia.

5.2. Majoria d'edat de Berenguer Ramon

El 1021 es celebrà el matrimoni entre Berenguer Ramon I i Sança de Castella, matrimoni que ca. 1016 el seu pare el comte Ramon Borrell ja havia pactat amb el comte Sanç Garcia de Castella, però que havia quedat estroncat temporalment per la mort d'ambdós el 1017. Amb aquest matrimoni Ramon Berenguer assolia la majoria d'edat i finalitzava la tutela de la seva mare, per bé que les desavinences entre ambdós no es resolgueren definitivament fins l'11 d'octubre del 1023, quan partiren els seus dominis de manera que Ermessenda empenyorà a Berenguer els seus drets als castells dels comtats de Barcelona i Osona, i ella es féu amb els del comtat de Girona.

L'acord es segellà disposant diversos castells com a garantia i realitzaren un iuro ego (jurament) mutu de fidelitat. A partir d'aleshores Ermessenda i el seu fill Berenguer Ramon I cogovernaren els seus comtats signant conjuntament la major part dels documents, si bé Berenguer ho feia com a "comte i marquès", mentre que la seva mare ho feia com a comtessa. Ermessenda només va fer actes de govern en solitari quan estaven relacionats amb les seves propietats. En aquest període actuà de mitjancera en desavinences com la que enfrontà Hug I de Cervelló amb l'Abat Oliba, o la disputa que esclatà entre el bisbe d'Urgell i l'abat de Santa Cecília d'Elins. El seu fill enviudà ca. 1027, any a partir del qual se'l documenta amb la seva segona muller, Guisla de Lluçà, filla de Sunifred de Lluçà i d'Ermessenda de Balsareny.

5.3. La revolució feudal i la Pau i Treva de Déu

La resistència contra l'arbitrarietat i la il·legalitat dels nous senyors feudals i el creixent procés de feudalització es van manifestar en un primer moment creant la figura del levita-castlà, que havia de defensar les terres dels monestirs a les zones frontereres dels atacs dels barons, de manera que molts clergues van participar en guerres privades. Els pagesos, també víctimes de la violència feudal, s'acolliren a la protecció de l'Església. Es crearen les sagreres, uns espais de pau més o menys circulars d'un radi de 30 passes a l'entorn d'una església i delimitat pels bisbes en el moment de la seva consagració. En aquest espai hi havia immunitat territorial en virtut del dret d'asil eclesiàstic.

Els pagesos van aprofitar aquest espai de seguretat per construir-hi magatzems on guardar les collites i les eines de l'explotació, i a poc a poc hi van construir cases i masos fomentant l'hàbitat concentrat. La màxima expressió contra la violència feudal la constituïren les assemblees de Pau i Treva de Déu, unes institucions de pagesos i clergues amenaçats pels nous senyors feudals que imposaren treves setmanals.

El 1027 a Toluges, Rosselló, es celebrà l'assemblea de Pau i Treva de Déu més antiga coneguda a Catalunya, que va presidir l'abat Oliba, on es va proclamar la inviolabilitat del patrimoni eclesiàstic alhora que es va imposar una treva des de l'hora novena del dissabte fins a la primera del dilluns, al·legar que el diumenge era sagrat, temps de pau que es va anar ampliant succesivament en posteriors assemblees.

Ampliar
(Ampliar) - Signatura de l'abat Oliba en un pergamí datat al 7 de gener de 1027. (www.gencat.cat)

La revolució feudal iniciada en temps d'Ermessenda de Carcassona no es clogué fins tanscorreguts dos segles, quan es reposà l'autoritat comtal, ara reial, en la persona d'Alfons el Cast (1157-1196), primer rei d'Aragó i comte de Barcelona. El 1173 Alfons el Cast ordenà la primera recopil·lació dels Usatici Barchinonae, que recollien bona part de l'antiga Lex Visigothorum i avalaven l'autoritat suprema del Prínceps per damunt de tots els barons, amb la voluntat de convertir-los en la llei de Catalunya "Consuetudinem Cathalonie<" i imposar-la als barons. L'Església va cedir al sobirà la presidència de l'assamblea de Pau i Treva de Déu celebrada a la Fondarella el 1173, i allí Alfons el Cast aconseguí que els barons el reconeguessin ja no com a senyor de vassalls, sinó com el qui detenta la Potestas que manté l'ordre públic en "la terra que va des de Salses fins a Tortosa i Lleida", Catalunya.

En aquest context, el 30 de juliol de 1032 es celebrà el judici que enfrontava al baró de la frontera del Penedès Mir Geribert contra el monestir de Sant Cugat del Vallès. Mir Geribert, casat amb Disposa de Sant Martí, pledejava pels drets a l'alou de Calders que creia corresponien al seu fill com a hereu del llinatge dels Sant Martí, mentre el monestir al·legava els seus drets en virtut d'un suposat decret perdut del rei Lluís IV de França "el d'Ultramar" (921-954), i que hauria estat confirmat posteriorment pel seu fill Lotari I de França (954-986). Com que cap dels dos documents es conservava els jutges havien resolt que calien testimonis, testimonis que l'abat Guitard trobà quan aparegueren dos ancians que afirmaven haver-los vist amb els seus propis ulls. Seguidament foren rebutjats els testimonis presentats per Mir Geribert i recolzant-se en una anterior confirmació dels comtes de Barcelona, els jutges acabaren fallant en favor dels cenobi malgrat les escridassades, "viciferebat", que els llançava Mir Geribert.

5.4. Mort i testament de Berenguer Ramon

El poder i l'hegemonia del comtat de Barcelona quedaven en entredit en el testament que el 30 d'octubre del 1032 redactà Berenguer Ramon I abans de viatjar a Roma. Aquest repartia els seus dominis entre els fills. Ramon Berenguer I va rebre els comtat de Barcelona fins al riu Llobregat i el comtat de Girona, mentre que el seu germà Sanç Berenguer va rebre el territori fronterer que anava des del Llobregat fins a la terra dels musulmans, quedant constituït com a nou comtat del Penedès amb capital a Olèrdola; el seu germanastre Guillem Berenguer va rebre el comtat d'Osona, territori en condomini amb la seva mare Guisla de Lluçà.

Tots els germans havien d'estar sota l'obediència i tutela (sub obsequio et bajulia) del germà gran el comte de Barcelona Ramon Berenguer, per bé que finalment acabarien renunciant als seus dominis anys després. Berenguer Ramon I morí abruptament al palau comtal de Barcelona el 31 de març de 1035 a l'edat de 31 anys. En el seu testament no esmenta la seva mare i atorga la tutela dels seus fills a la seva muller, Guisla de Lluçà, però segons les Leges Gothorum aquesta perdé tots els drets quan el seu pare la casà de nou amb el vescomte de Barcelona Udalard II.

Aquest fet plantejà un buit de poder respecte la tutela o regència dels fills durant la seva minoria d'edat, moment en qual i a fi d'evitar la disgregació del poder comtal barceloní, novament Ermessenda, que aleshores tenia prop de seixanta anys, va al·legar el condomini, la propietat compartida, sobre els tres comtats i els seus bisbats que havia establert per testament el seu difunt marit.

Atesa la minoritat dels tres germans aquesta disposició testamentària va facultar a Ermessenda per exercir de nou el govern dels comtats, recolzant-se en el consell d'homes que li eren fidels i partidaris de l'ordre públic tradicional com ara els bisbes Oliba de Vic i Pere Roger de Girona, el prohom Gombau de Besora, el jutge Ponç Bonfill Marc, Amat Elderic d'Orís a qui Ermessenda havia nomenat senescal de Barcelona, el fill del vescomte de Barcelona Guislabert que havia estat nomenat bisbe de Barcelona el 1034, o Guillem de Muntanyola. Però tot i així es podria dir que els comtats, malgrat els esforços d'Ermessenda, van restar sense una autoritat prou forta que pogués contenir les aspiracions dels magnats, que iniciaren un procés de feudalització desafiant l'autoritat del Prínceps de Barcelona i a l'Església.

6. Cogovern amb el seu nét Ramon Berenguer

6.1. Regència i aixecament de Mir Geribert

Durant el cogovern de Berenguer Ramon I i la seva mare Ermessenda (1017-1035) els barons de la frontera amb l'islam, i especialment al Penedès, varen provar de prescindir de la Potestas del comte i prengueren ells mateixos el control de les fortaleses de què disposaven per alienar-les o infeudar-les com si fossin de la seva propietat, sense la supervisió de la cúria comtal. Aquest rebuig dels nobles a l'autoritat comtal els dugué a una enemistat irreductible amb Ermessenda, única titular efectiva de la Potestas a Barcelona, Girona i Osona després de la mort del seu fill Berenguer Ramon I (1035) i durant la minoria d'edat dels seus néts Ramon Berenguer I, Sanç i Guillem. Dins del grup de consellers de qui s'havia envoltat la comtessa hi havia nobles com Amat Elderic d'Orís i Gombau de Besora, vinculats a la part septentrional del comtat d'Osona, on les transformacions socials no havien estat tan profundes com a la zona fronterera del Penedès, amb què mirava de mantenir la legalitat vigent en contra de les usurpacions dels nobles feudals a la regió.

Entre aquests aristòcrates castrals, antics veguers esdevinguts senyors, al Penedès destaca Mir Geribert, amb influències a Barcelona com a cosí del vescomte Udalard II (1041-1077) i del bisbe Guislabert (1034-1066). A l'àrea de frontera, a més, Mir Geribert posseïa els castells de Subirats i el de Lavit, heretats dels seus pares cap al 1030, la fortalesa de Ribes, que va concedir-li el seu cosí el bisbe Guislabert, i la castellania de Sant Martí Sarroca adquirida per enllaç matrimonial.

Essent el més poderós dels barons del Penedès, cap al 1035, quan la mort i el testament de Berenguer Ramon I acabà d'esfondrar el poder comtal, per marcar la seva autoritat Mir Geribert es donà el títol de príncep d'Olèrdola. Els nobles del Penedès, aplegats al voltant del seu líder, Mir Geribert, eren contraris al poder comtal perquè mantenia la pau amb l'Islam, que resultava beneficiosa per als comerciants barcelonins i per al comte, els quals rebien les paries o tributs dels reis de les taifes musulmanes, però era completament ruïnosa per als nobles, que només podien accedir a l'or àrab mitjançant la guerra i el botí.

Els barons penedesencs tampoc no acceptaven que el comte de Barcelona atorgués privilegis de franquesa, és a dir, garantia de llibertat i de seguretat de béns, a les comunitats pageses, perquè això limitava la possibilitat d'imposar el ban senyorial als camperols. Per aquesta raó, abolint pel seu compte les franqueses i concedint, en acte de sobirania, als seus castlans el dret d'imposar tributs als homes lliures de la castellania, Mir Geribert afirmava la seva condició de cabdill dels nobles feudals.

Un altre greuge dels barons penedesencs contra el poder comtal era el seu suport a les pretensions del monestir de Sant Cugat del Vallès, el qual, basant-se en unes concessions que li hauria fet el rei de França es proclamava propietari de grans dominis territorials a l'àrea de frontera; llavors, quan reeixia algun intent de colonització dirigit per un noble castlà mitjançant el sistema de quadres, el monestir reclamava els seus drets sobre l'indret exhibint davant dels jutges dels tribunals comtals els pergamins de Lluís el Pietós, gràcies als quals els monjos aconseguien sempre sentències favorables en els plets contra els clans aristocràtics, com ara la família vescomtal o els castlans de Sant Martí Sarroca; per això, algunes famílies nobles, com els Cervelló, decidiren prescindir dels tribunals, on sempre tenien les de perdre, i apoderar-se per la força dels béns de l'abadia.

Entre aquests dos bàndols enfrontats, el de Mir Geribert i el d'Ermessenda, a més de diferències ideològiques o interessos contraposats, hi ha, com explica Pierre Bonnassie a Catalunya mil anys enrere, un fet generacional: Mir Geribert i els seus barons són joves, motiu pel qual, no havent viscut l'esplendorosa època de Borrell II (948-992) i Ramon Borrell (992-1017) sinó només la ineptitud de Berenguer Ramon I i l'autoritarisme odiós i estèril d'Ermessenda, les idees de la Potestas comtal i de respecte a la llei escrita, continguda dins el Liber Iudiciorum, els resultaven no sols incòmodes, sinó també incomprensibles, ja que, per a ells, no hi havia més normes de relacions socials que les convenientiae, els juraments i les infeudacions; per la seva banda, els adversaris dels barons feudals, persones que havien viscut el gran moment de l'autoritat comtal del final del segle X, eren vells: el 1040 Ermessenda prop de seixanta-cinc anys i l'abat Oliba, nat el 971, seixanta-nou, la mateixa edat que devien tenir Gombau de Besora i Amat Elderic d'Orís; per a tots ells, doncs, la Potestas comtal, la justícia pública i el dret de la Lex Visigothorum no eren elements d'un passat llunyà, sinó coses vives i presents la continuïtat de les quals calia defensar.

6.2. Enfrontaments entre Ermessenda i Ramon Berenguer I

Entre el 1035 i el 1039 Ermessensa havia exercit la regència. Però l'abril del 1039 Ramon Berenguer I s'uní en matrimoni al monestir de Sant Cugat amb Elisabet de Nimes, assolint definitivament la majoria d'edat. Però tal com havia succeït en temps del seu nét la fi de la regència no significà que Ermessenda abandonés el poder, doncs va fer valdre de nou els condomini de per vida que li havia deixat el seu difunt marit. El 1041 esclatà l'enfrontament entre ambdós, fet que quedà patent en els juraments de fidelitat que recolliren cadascun i dividí en dos partits els magnats. Aquest enfrontament, més greu que el succeït amb el seu nét, es perllongà fins el 1043, any en el qual finalitzà la guerra quan Ermessenda realitzà un iuro ego de fidelitat al seu nét, per bé que sense renunciar a cap dels seus drets.

A partir d'aleshores tornaren a cogovernar, apareixent els dos signat els documents, i recolzant Ermessenda al seu nét Ramon Berenguer I per poder dominar la situació de conflicte que tenia a Barcelona amb el clan vescomtal. Ermessenda va imposar que Ramon Berenguer I es casés amb Blanca de Narbona, dona de confiança d'Ermessenda.

En el seu govern el comte no seguia les directrius de la seva àvia d'aconsellar-se dels jutges i dels prelats, sinó que resolia les seves relacions amb la noblesa mitjançant convenientiae i no pas d'acord amb la llei. Per això, va començar a crear-se una nova tibantor entre Ermessenda i el seu nét que arribà a la ruptura total entre el 1052 i el 1053, quan Ramon Berenguer I va prendre la decisió de repudiar Blanca de Narbona i va casar-se amb Almodis de la Marca.

Durant el conflicte es repetiren els iuro ego fidelitat i les convenientiae, quedant reflectit com Ponç I de Cabrera i Ramon Folc I de Cardona realitzaren sengles iuro ego a Ramon Berenguer. Per la seva part la muller repudiada instà amb el recolzament d'Ermessenda a les jerarquies eclesiàstiques, fins que cap el juny del 1055 aconseguiren del papa Víctor II i dels arquebisbes de Narbona i d'Arle una sentència d'excomunió contra Ramon Berenguer I i Almodis de la Marca per adulteri. L'acusació es basava en que per unir-se a Ramon Berenguer Almodis havia abandonat el seu anterior marit, el comte de Tolosa Ponç III.

L'excomunió del 1055 va significar un cop molt dur a l'autoritat de Ramon Berenguer I, que Mir Geribert va aprofitar per estendre els seus pillatges i rapinyes no sols al Vallès, sinó a Osona i tot, on s'apoderà de l'herència del seu sogre, Gombau de Besora; per altra banda, el comte Guillem II de Besalú va trencar un compromís de matrimoni amb la germana d'Almodis i es disposà a entrar, juntament amb Roger, comte de Foix i de Carcassona i nebot d'Ermessenda, en una coalició que la vella comtessa pretenia dirigir contra el seu nét. La tensió anà a més que el 12 de novembre de 1056 Ramon Berenguer va entregar en dot esponsalícia la dècima part de tots els dominis, que es corresponien exactament amb els que tenia Ermessenda en virtut del seu matrimoni amb Ramon Borrell, i on exercia la seva potestas.

7. Remissió del condomini, mort i sepultura d'Ermessenda

En els darrers anys Ermessenda havia perdut part dels seus consellers més poderosos com l'abat Oliba, mort el 1046, o Gombau de Besora, mort el 1050 llegant els seus béns a la seva filla Guisla de Besora, esposa de Mir Geribert, cosa que aportava de fet més poder a un dels enemics d'Ermessenda. Un any més tard, el 1051, també morí el seu germà el bisbe Pere Roger. Ermessenda cercà noves persones de confiança com el bisbe de Vic Guillem de Balsareny, germà de l'antic conseller Guifré de Balsareny, que alhora era cosí de la vídua de Berenguer Ramon I, la comtessa Guisla de Lluçà.

Però el 4 de juny del 1057, havent-se dissolt el seu grup de confiança per la mort dels seus principals consellers i comprenent, potser, que al capdavall la seva actuació només feia que perjudicar el seu nét i afavorir els barons feudals rebels, va decidir jurar fidelitat al seu nét Ramon Berenguer I i a la seva muller Almodis de la Marca, i vendre'ls-hi el condomini que li havia deixat en "violarium" de per vida el seu difunt marit per mil unces d'or; així mateix va comprometre's a intercedir davant la Santa Seu per aixecar les excomunions. Després de quaranta anys d'haver estat una figura clau en l'evolució política dels comtats de Barcelona-Girona-Osona, Ermessenda de Carcassona es retirà al castell del difunt Gombau de Besora a Sant Quirze de Besora on redactà testament el 25 de setembre de 1057 pel seu desig d'anar a Roma i a Sant Jaume de Galícia.

La mort d'Ermessenda ocorregué el diumenge 1 de març de 1058, pocs dies després que aquesta fes el seu codicil testamentari on confirmava el seu anterior testament, hi afegia dos nous marmessors, expressava el seu desig d'ésser inhumada a la Catedral de Girona, i realitzava diverses donacions a particulars i esglésies que sumaven 5.260 mancusos, xifra equivalent a 526 unces d'or, pràcticament la meitat que havia cobrat pel seu condomini i dot matrimonial que equivalien a 20,251 kg. del metall preciós. El codicil testamentari fou sigat "a IIII de kalendes de març de l'any XXVII del regnat del rei Enric I de França", és a dir, el 26 de febrer del 1058. Seguidament el text afegeix que morí el dia primer de març al vespre: "... et obiit marcii vespere facto". Les seves voluntats testamentàries foren fetes públiques el 6 de febrer del 1058 al capítol de Santa Maria de la Seu de Girona.

El cos d'Ermessenda va ser traslladat del seu castell de Sant Quirze de Besora a la Catedral de Girona per ser inhumat en un sarcòfag fet d'un sol bloc de pedra marès rosa buidat en forma antropomòrfica. El sarcòfag fou situat originàriament, i tal i com era costum, a la galilea que hi havia situada a la part frontal de la catedral.

El seu besnét Ramon Berenguer II "Cap d'Estopes" morí vint-i-quatre anys després, el 1082, essent inhumat en un sarcòfag romànic de tipologia similar al d'Ermessenda i situat també a la galilea. A partir del 1312 es van iniciar les obres per aixecar una nova catedral gòtica sobre l'antiga romànica. L'altar major es va consagrar el 1347 i es va procedir a l'enderrocament de la capçalera romànica. El 1385 el rei Pere el Cerimoniós ordenava la reorganització dels panteons reials del Monestir de Santa Maria de Poblet, i alhora ordenava que els sepulcres de Ramon Berenguer II i d'Ermessenda de Carcassona fossin traslladats des de l'exterior de la galilea frontal a l'interior de la nova catedral gòtica. El sarcòfag del comte fou situat sobre la porta de la sagristia, i el de la comtessa damunt la porta que dóna accés a l'escala del trifori.

Tanmateix ordenava la construcció de dos nous sepulcres d'estil gòtic, que es limitaren a revestir amb plafons laterals d'alabastre decorats amb el Senyal Reial els sarcòfags romànics originals, deixant-los completament coberts. També ordenava a l'escultor mallorquí Guillem Morell esculpir sengles estàtues jacents dels sobirans que foren col·locades al vestent davanter anterior de la tapa.

El 1982, amb motiu dels 9 segles de la mort del comte Ramon Berenguer II, els sepulcres gòtics foren oberts i aleshores es descobrí que els sarcòfags romànics originals presentaven com a única decoració externa disset franges verticals amb els colors roig i daurat pintats en data indeterminada. Aquestes pintures han estat argumentades com a possibles emblemes preheràldics anteriors a l'evidència històrica més antiga que existeix sobre del senyal heràldic dels Quatre Pals, que apareixen per primera vegada un segle després en l'escut d'armes que porta Ramon Berenguer IV en un segell que valida un document del 2 de setembre de 1150.

8. Donacions d'Ermessenda

Ermessenda va realitzar importants donacions a les esglésies de les diòcesis catòliques amb la finalitat de promoure la independència econòmica d'aquestes institucions que en aquella època es trobaven en decadència. En aquest temps, també era competència d'ella i del seu marit el nomenament dels principals càrrecs eclesiàstics com els abats i els bisbes.

A la mort del bisbe de Girona, Odó, abat del monestir de Sant Cugat del Vallès l'any 1010, van fer ús de la seva competència per nomenar els principals càrrecs eclesiàstics i aconseguir el nomenament de Pere Roger, germà petit d'Ermessenda, com a nou bisbe de la ciutat.

El 995 van fer una donació de terres a Santa Cecília de Montserrat; com a comitents, el 997 van donar l'alou del Fai a Gombau de Besora a condició que hi construís el monestir de Sant Miquel i el 1006 també van cedir a la vescomtessa d'Osona Ermetruit l'alou corresponent per fundar-hi el monestir de Sant Pere de Casserres. El 1013 i el 1014 els comtes van adquirir el domini de Sant Llorenç del Munt i van propiciar-hi la construcció d'una abadia independent, que van afavorir els anys següents amb cessions com les de la Llacuna, Ullastrell o Castellar del Vallès.

El compromís dels comtes amb l'església es va reforçar i el mateix bisbe Pere esmentava l'important paper adquirit pels comtes a l'obra de la seu, a la qual el matrimoni va donar l'any 1015 cent unces d'or per a la construcció dels murs i la coberta de la nova catedral romànica de Girona, on també donà un retaule fet d'or amb figures en el que possiblement hi havia una reproducció del seu rostre, encara que malauradament es perdé el 1835 amb la subsegüent desmortització de Mendizábal.

També animà les noves fundacions, com el capítol de la Catedral de Girona, el monestir femení de Sant Daniel de Girona o el masculí de Sant Feliu de Guíxols. De fet, la primera menció coneguda del monestir de Sant Daniel de Girona és per la donació que la comtessa i el seu fill Berenguer van fer l'any 1018 de totes les terres que tenien a la Vall de Sant Daniel, seguint un desig del comte Ramon Borrell, mort l'any anterior. Ermessenda va tenir un paper important en la renovació de la vida monàstica i en la introducció de la reforma gregoriana als seus dominis amb el suport de l'abat Oliba de Ripoll. Tanmateix, féu importants donacions a l'Església en el seu testament.

Font documental: Viquipèdia.


Notes:

(1) - La paria o parias Hispaniae era un tribut anual i en alguns casos mensual, instituït al segle XI i XII, que els sarraïns de les taifes o emirats de Saraqusta, Larida, Tortosa i alguna altra pagaven als comtes de la Marca Hispànica, i en concret al comte de Barcelona, Urgell i Cerdanya, com a indemnització de guerra i reconeixement de domini. Durant els darrers anys del califat i regnes de Taifes els comtes catalans es van enriquir: ocupant els territoris conquistats o cobrant tributs o paries a canvi de protecció.
Tornar al text

(2) - La fitna de l'àndalus va ser un període d'inestabilitat i de guerra civil que va suposar el col·lapse del califat de Còrdova. Va començar l'any 1009 amb un cop d'Estat que va provocar l'assassinat de Abd-ar-Rahman Sanxuelo, fill d'Almansor, la deposició del califa Hixam al-Muàyyad bi-L·lah (Hixam II) i l'ascens al poder de Muhàmmad al-Mahdí bi-L·lah (Muhàmmad II), besnét d'Abd-ar-Rahman III. Es considera que fitna va arribar a la seva fi amb l'abolició definitiva del califat el 1031, i la divisió de tot el territori andalusí en una sèrie de petits regnes, les taifes, tot i que diversos petits reis se seguissin proclamant califes.
Al rerefons dels problemes polítics hi havia les purgues realitzades per Almansor en el sí de la dinastia omeia i l'aclaparadora pressió fiscal causada per la necessitat de finançar els esforços bèl·lics amirites.
Al llarg del conflicte, els diversos contendents van demanar ajuda als regnes cristians. Còrdova i els ravals van ser saquejats repetides vegades, i els seus monuments, entre ells l'Alcàsser i Madinat az-Zaharà, destruïts. La capital va arribar a traslladar-se temporalment a Màlaga. En poc més de vint anys es van succeir 10 califes diferents (entre ells Hixam II restaurat), pertanyents tres d'ells a una dinastia diferent de l'omeia, la dels Banu Hammud.
Tornar al text


Bibliografia:

  • Diplomatario de Ermesèn, condesa de Barcelona, Girona y Osona (c.991-1 de marzo de 1058). Gil i Roman, Xavier. Tesi doctoral. Departament de Ciències de l'Antiguitat i de l'Edat Mitjana de la UAB. 2004. (http://www.tdx.cat/TDX-1124104-170009/)
  • La Catedral de Girona. Joaquim Nadal i Farreras, i altres. Ajuntament de Girona / Lunwerg Editores, 2002. ISBN 84-7782-939-X.
  • Catedral de Girona. Marc Sureda i Jubany. Edicions Aldeasa, 2005. ISBN 84-8003-874-8
  • Ermessenda de Carcassona o el poder del viudatge. Martí Aurell. Cicle "Girona a l'abast, VIII". Editat per Bell-lloc del Pla. ISBN 84-404-7571-3

  • La comtessa Ermessenda. Relleu a l'hotel Llegendes de Girona Catedral.

    Fragment d'una versió catalana del Liber Iudiciorum visigòtic, reproducció digital del manuscrit de la Biblioteca de l'Abadia de Montserrat, Ms. 1109. Final del segle XII. (Vikipèdia).

    Detall de l'estàtua jacent de la comtessa Ermessenda (Vikipèdia).

    Ramon Borrell I, marit d'Ermessenda. Rotlle genealògic del Monestir de Poblet, 1400. (Vikipèdia).

    Berenguer Ramon I, dit el Corbat, fill d'Ermessenda. Rotlle genealògic del Monestir de Poblet, 1400. (Vikipèdia).

    Ramon Berenguer I, nét d'Ermessenda. Rotlle genealògic del Monestir de Poblet, 1400. (Vikipèdia).

    Ramon Berenguer I i la seva muller Almodis adquireixen Carcassona de Guillem Ramon de Cerdanya i la seva esposa Adelaida (1067). Miniatura del Liber Feudorum Maior, Arxiu de la Corona d'Aragó. (Vikipèdia)

    Miniatura del Liber Feudorum Ceritaniae, segle XII. (Vikipèdia)

    El segell d'Ermessenda, amb el seu nom escrit en llatí i en àrab. (Vikipèdia)

    Ampliar
    (Ampliar)

    El comte Ramon Berenguer. Inscripció: "En · R(amon) · Berenguer · comte · e march(e)s · de · Barch(e)lona · apoderador · d'Espanya". Miniatura dels Usatges de Barcelona, manuscrit Z-III-14, (1300-1333). Biblioteca del Escorial. (Viquipèdia)

    Ampliar
    (Ampliar)

    Homenatge medieval. Miniatura procedent dels Arxius Departamentals de Perpinyà. (Viquipèdia)

    Ampliar
    (Ampliar)

    Miniatura d'una lletra capitular d'un manuscrit medieval mostrant un serf, amb un instrument de treball observant a dos senyors, un noble i l'altre eclesiàstic que discuteixen. British Library, manuscrit Sloane 2435, f.85. (Viquipèdia)

    Escena de batalla. Manuscrit de Leiden, 1190-1200. (Vikipèdia)

    Pere IV d'Aragó "el Cerimoniós", imatge de 1345 obra de Jaume Cascalls (Berga, principis segle XIV – ca. 1378), coneguda com "Sant Carlemany". (Vikipèdia)

    Segell de Lluís IV de França, amb la llegenda, en llatí "... LUDOWICUZ... T. ...". (Vikipèdia)

    Ampliar
    (Ampliar)

    El comte Ramon Berenguer I i Almodis de la Marca. (Viquipèdia)

    Ramon Berenguer, el Cap d'Estopes. Dibuix de Joaquim Pla i Dalmau. Cartell de la XIII Mostra de Miniatures Històriques Soldat de Plom, 1998.

    Sepultura de l'abat Odó, bisbe de Girona i abat del monestir de Sant Cugat del Vallès. (Viquipèdia)

    Bernat II de Besalú (? - ca. 1100), comte de Besalú i Ripoll (1066-1097). Liber Feudorum Maior. (Viquipèdia)

    Capitell del claustre del monestir de Sant Cugat del Vallès. (Viquipèdia)

    Anvers d'un dirham d'Hixam II de Còrdova.
    (Viquipèdia)

    El Senyal Reial a Genealogia regum Navarrae et Aragoniae et comitum Barchinonae (1380), f.34r. Representa a Ramon Berenguer IV. (Viquipèdia)

    Casc de tipus nasal, del segle XI. (Viquipèdia)

    La pyxide d'al-Mughira, una caixa d'ivori de l'any 968, procedent de Medina Azahara. Museu del Louvre. (Viquipèdia)

    Relleu al claustre del monestir de Sant Daniel



  • La capella de Santa Helena de la Catedral de Girona. Article i reportatge fotogràfic de la capella on s'exhibeix el sepulcre original i l'estàtua jacent de la comtesa Ermessenda.

  • El monestir de Sant Daniel. Articles històrics i reportatges fotogràfics del monestir gironí fundat per la comtesa Ermessenda.


  • Back - Index

    CONTACTE ----Avís legal ----Aviso legal ----Legal notice © Fèlix Xunclà/Assumpció Parés