Portada del catàleg de l'exposició "Roca D. Costa". Galeria Caramany. 1991
Obra representada: "Rambla Verdaguer. Girona"

Entrevista publicada a "La Vanguardia" de Barcelona, 6 de maig de 1991.

..there beneath the blue suburban skies...
"Penny Lane".
The Beatles, 1967

"Pinto per tractar de recuperar la il·lusió que tenia per les coses entre els 5 i els 18 anys, fixar una època passada, preservar una mica d'innocència, perquè de més gran et vas carregant de picardia. Recorro a les meves impressions infantils, un carrer, quatre colors, un perfum, una música, per donar forma a certes coses que de petit veus d'una manera irreal o magnificada, un bagatge de sensacions que et queden registrades. Quan et vas fent més gran ja registres poc, més aviat adquireixes cultura", diu Santiago Roca D. Costa (Girona, 1947) a la Sala Nonell on exposa els seus quadres dels darrers dos anys.

Fill del pintor postimpressionista Jaume Roca Delpech, ha pintat des de sempre. El seu pare li va ensenyar els rudiments de l'ofici, però també a comprendre pintors aparentment molt diferents. Després d'uns començaments en els quals, confessa, va parodiar una mica el seu pare, va tenir una etapa que, partint del cubisme, el va portar cap a l'abstracció geomètrica i més tard va reintroduir l'element figuratiu.

"Ara no em faig plantejaments intel·lectuals, els meus quadres són cada cop menys literaris", diu el pintor. "M'agrada composar amb arguments plàstics; la composició plàstica ja ho ha d'explicar tot. La meva és una pintura que es presta a molts equívocs. Hi ha gent que diu que sembla una fotografia, quan en realitat no té res d'objectiu, perquè el resultat no pot ser més irreal. Encara que la perspectiva sigui reinaxentista, respectant el punt de fuga, i les teles portin títols amb noms de carrers. Agafo els elements d'un lloc i selecciono els que m'interessen per tal de fer aflorar allò que el tema té de més arquetípic, perquè voldria fer quelcom d'universal partint del particular. Per això no hi poso mai figures. La meva obra també deu quelcom a la pintura metafísica".

Pinta jardins, parcs, façanes en els quals res no es permet de perturbar l'ordre i la quietud, l'equilibri manifestament buscat.

Roca D. Costa creu que l'art hauria d'ésser més reconfortant, tractar d'acostar-se més a la gent. "Ara hi ha una gran preocupació per trobar nous llenguatges, quan el que falta són coses per explicar. Un pintor com Vermeer va representar gairebé sempre els mateixos llocs, els mateixos objectes, va fer les mateixes composicions. Potser val més explicar una petita veritat que engiponar un gran tinglado, però si no vols fer trampa, t'has d'exposar a adonar-te que el que tens per explicar és irrisori"

El seu és, diu, un petit projecte, però molt definit. Va començar a principis dels anys setanta, quan va anar a Anglaterra atret per la seva literatura, la música dels Beatles, Sherlock Holmes... fins que un dia, de sobte, va adonar-se'n que l'atmosfera, els colors de les cases, les seves estructures "ja em donaven l'escenari: allò inconcret era darrera les parets i les portes; per poder pintar el meu carrer, he hagut de donar aquests tombs".

I ara, arribat en aquest punt de la seva trajectòria, vol "utilitzar l'experiència sense perdre l'ingenuïtat. Sense ser un "naïf". No vull enganyar-me ni enganyar ningú"

Olga Spiegel.

Extret del catàleg "Roca D. Costa" publicat per "Galeria Caramany" de Girona, 24 d'octubre - 20 de novembre 1991.

Inici | Altres textos