La ciutat Llegendes i tradicions Festes i esdeveniments Història de la ciutat Itineraris turístics Novetats Més apartats
L'alosa (Alauda arvensis)

L'ALOSA (Alauda arvensis).
És molt matinera i en cantar, que ho fa tot volant, deixa anar un cant tot trist. Comparança: "matiner com l'alosa".
Dites i frases fetes: "tant com canta l'alosa per Sant Macià, que després ha de callar", "mirallets de caçar aloses" (promeses enganyadores).


La becada (Scolopax rusticola)

LA BECADA (Scolopax rusticola).
Només fa que demanar pluja, perquè és quan surten els cucs de terra. En el seu cant diu:

Plugica, plugica,
que menjarem cuquics
que quan s'estiren es trenquen,
llamp els ferís, llamp els ferís!


La busqueta (Scolopax rusticola)

LA BUSQUETA (Scolopax rusticola).
També anomenada bosquereta, bosqueta, xenna o huitet. És tan petiteta, que d'aquí la comparança: "ser més petit que una busqueta".
A la busqueta rossinyolera només li plau cantar a les vores dels rius, i ho fa amb una mateixa passada llarga. Refranys i dites: "el verdet (l'abellerol) i la busqueta tots dos vénen per l'abril i tots dos covaven un niu; la busqueta ja n'és morta i el verdet encara és viu"


El canari (Serinus canaria)

EL CANARI (Serinus canaria).
Ocell cantaire de gàbia i cria que pot fer niu amb cardines i verdums. Comparança: "groc com un canari", "cantar (o refilar) com un canari".


La cardina (Carduelis carduelis)

LA CARDINA (Carduelis carduelis).
També anomenat cadernera. És l'únic ocell al qual li és permès cantar el dia de Dijous Sant, atès que va ser el que va intentar arrencar les espines de la corona de Crist i es tacà de sang el caparró. És molt cantaire, i quan canta fa: "tatariu pitiu, tararí tararí...". Comparança: "anar més pintada que una cardina".
Dites i refranys: "el pescador de canya i el caçador de cardina és tard quan dina".


La cueta (Motacilla alba)

LA CUETA (Motacilla alba).
També anomenada cuereta blanca, cueret, cueta blanca, titina o titeta blanca, perpissa o enganyapastors. Ocellet bellugadís que no sap estar-se un moment quiet. Comparança: "bellugar com una cueta".


L'estornell (Sturnus vulgaris)

L'ESTORNELL (Sturnus vulgaris).
Ocell llest, astut i murri que li agrada fer entremaliadures. Comparança: "viu com un estornell". Dita: "l’estornell lladre és, que roba les olives de tres en tres"


El gafarró (Serinus serinus)

EL GAFARRÓ (Serinus serinus).
És molt menut, i quan canta fa l'efecte que es sent fregir peix. Comparances: "petit com un gafarró", "semblar un gafarronet". Dita: "quan el gafarró fa el niu, ja som a l'estiu".

El gamarús (Strix aluco)

EL GAMARÚs (Strix aluco).
Ho és tant de gamarús, que d'aquí ve la comparança "ser eixerit com aquell ocell que li diuen el gamarús".
Dita: "quan el gamarús canta pel gener, és un altre hivern que ve".


La gotlla (Coturnix coturnix)

LA GOTLLA (Coturnix coturnix).
També anomenada guatlla, guatla o guàtlera. Li agrada esplaiar-se en els camps de blat, on expressa la seva satisfacció dient: "blat florit, blat florit...", però quan els han segat se'n plany repetint incansablement: "blat segat, blat segat...".


El lluer (Spinus spinus)

EL LLUER (Spinus spinus).
Res no l'esvera, i és tan manyac que és d'aquells que es deixen agafar dues vegades, Generalment aprèn el cant d'altres ocells. Comparança: "ser més manso que un lluer".


El merlot (Turdus merula)

EL MERLOT (Turdus merula).
També anomenat merla, esmerla o merla negra. És un ocell negre, però molt ben educat, que en acabar la jornada mai no s'oblida de donar la bona nit als pagesos. És bon cantaire i el seu crit fa "groc, groc, groc...".


L'oreneta (Hirundo rustica)

L'ORENETA (Hirundo rustica).
És simpàtica i alegra, i és pecat matar-la perquè és sagrada, atès que va ser directament creada d'un floc pel buf diví del bon Jesuset, un dia que el diable se li ocorregué anar a desafiar-lo a fer l'ocell més bonic, comtenint amb el ratpenat que sorgí del bufet del dimoni.
També va ser l'ocell que va anar al Calvari amb el propòsit de deslliurar el Crist de la creu, i que venient la inutilitat dels seus esforços en plorà amargament i decidí endolar-se pel seu Creador, el que va fer cobrint-se de negre, menys el ventre perquè al moment d'ennegrir-se estava ajocada a terra.
Sempre se la veu jugant esbojarrada amb les seves companyes, manifestant amb xiscles la seva joia, "tirritííííí...", i era considerada l'ocell més matiner. Es deia que portava sort a la casa on niava, i hi havia qui els preparava olles prèviament foradades per tal que trobessin el niu fet, però també hi havia aquell qui els malmenava el niu que es feien perquè creia que duia xinxes. Comparança: "alegre com una oreneta".


El pardal (Passer domesticus)

EL PARDAL (Passer domesticus).
És golafre, pretensiós i gasta mal geni. Té els pagesos de cap d'esquila i frueix fent-los enrabiar menjant-se'ls-hi les llavors i els grans. Estima tant la llibertat, que si se l'engabia no cria i es mor. El seu crit és: "xeriu, xarau...". Comparança: "tenir pardalets al cap".
Refranys: "dos pardals en una espiga, no fan lliga", "cap pardal novell porta la becada al vell".


El pinsà (Fringilla coelebs)

EL PINSÀ (Fringilla coelebs).
El més elegant dels ocells, però orgullós i esquerp, que per caminar saltironeja. Comparança: "esquerp com un pinsà". Dita: "diu el pinsà: quan ve l'octubre, quin fred farà"


La perdiu (Alectoris rufa)

LA PERDIU (Alectoris rufa).
El seu cap està maleït i per això ningú no se'l vol menjar. Va ser degut perquè va volar indicant als legionaris romans on estrobava amagada la Sagrada Família quan fugia cap Egipte: "cut cut catatxec, sota la garbera els veig".
Refranys i dites: "fer com la perdiu, tant aviat plora com riu", "la perdiu pel gener busca muller; pel febrer, al niu ja té; pel març, ja està covant; per l’abril, tot el dia al niu; pel maig, a fer piu-piu me’n vaig; pel juny, ja són com el puny; pel juliol corren pel poliol, i per l’agost, no les agafa qui vol".


El rossinyol (Luscinia megarhynchos)

EL ROSSINYOL (Luscinia megarhynchos).
És el millor ocell cantaire, però és tan feréstec que si se l'engabia no canta i es mor. Només refila a la primavera i pel setembre, i ho fa al capvespre, vora el niu, mentre la "vella" cova. Té un cant molt harmoniós, i mai no repeteix les passades; la femella, però, es limita a fer un xiulet de to alt. No se'ls ha de mirar mai el niu, perquè avorreixen els ous, i quan en tenen de novells els criden fent "tic rac...".
Comparança: "cantar (o refilar) com un rossinyol".


El tudó (Columba palumbus)

EL TUDÓ (Columba palumbus).
És un ocell desgraciat, però com que és molt devot, sempre acut somiquejant a Nostre Senyor per exposar-li les seves múltiples desgràcies:

Dolcíssim Jesúúúús,
estic ben fomut,
tenia dos fills
que han "desaparescut".


Imatges: Viquipèdia.

El bernat pescaire (Ardea cinerea)

EL BERNAT PESCAIRE (Ardea cinerea).
També anomenat agró gris o bernat de s'alga a les Balears. Ocell pescador que viu als marges dels rius vigilant els peixos que agafa llançant-se a l'aigua on no es mulla. La seva carn no és bona per a menjar perquè sent a peix.
Dita: "bernat pescaire, fica’t a l’aigua i si veus un peix fica-t’hi més".


El bitrac (Saxicola torquatus)

EL BITRAC (Saxicola torquatus).
També anomenat bitxac comú, vitrac, cagamànecs o tuït. No sap fer altra cosa que dir i repetir: "bitrac, trac, trac...". Refranys i dites: "val més un bitrac (bitxac) al plat, que una perdiu volant", "el bitrac per Sant Jordi és nat".


La calàndria (Melanocorypha calandra)

LA CALÀNDRIA (Melanocorypha calandra).
És un ocell de tarda que té un cant dolç i agradable, i tant li fa cantar parat com volant.
Comparança: "cantar com una calàndria".


El capsigrany (Lanius senator)

EL CAPSIGRANY (Lanius senator).
També anomenat capser, capsot, botxí garser, gaig botxí o botxí garser vermell.
És un ensopit, un talòs, i d'aquí la invectiva "ets un capsigrany", i la comparança "ser més burro que un capsigrany".


La cogullada (Galerida cristata)

LA COGULLADA (Galerida cristata).
És lleugerament més grossa que la calàndria i presumeix una mica de cresta. Se la veu volant per damunt els camps de blat rossencs. Tant li fa cantar parada com volant, però sobretot li agrada poder insultar tothom dient-los "mal coat, mal coat...".


El corb (Corvus corax)

EL CORB (Corvus corax).
És un ocell de mal averany. Només menja carn i per això va arreu cercant cadàvers. Mai no està tip, i sempre crida demanant "carn, carn, carn...". El seu color negre encara el fa més tètric. Comparança: negre com un corb". Dita: "crieu corbs que us treuran els ulls".
Dites: "el corb diu negra a la garsa", "del mal que fan els llops, molt se n'alegren els corbs", "corbs amb corbs no es treuen els ulls".


El duc (Bubo bubo)

EL DUC (Bubo bubo).
És un ocell fatídic. La seva dèria és anar a la vila de Besalú, i per això sempre demana: "Besalú!, Besalú!, el camí de Besalú!", Aquest ocellàs té la particularitat de saber riure.


La falzia (Tachymarptis melba, anteriorment Apus melba)

LA FALZIA (Tachymarptis melba, anteriorment Apus melba).
Quan se les veia en estol xisclant esbojarrades es deia que jugaven a cuit i amagar.
Refranys: "pel juny, falciots a muntanya i falzies a la plana", "si la tórtora crida i la falzia també, no paris batuda, que el temporal ve".


El gaig (Garrulus glandarius)

EL GAIG (Garrulus glandarius).
És molt escanyolit, i això li prové d'una maledicció de la Mare de Déu: "gaig ets, gaig seràs, per més que mengis, no engreixeràs", perquè va intentà delatar-la als legionaris d'Herodes quan anava cap Egipte. Sempre està de mal humor i escandalitza i renega: "cagai, cagai, cagai...". La seva carn no és bona per a menjar i no se'l caça, i com que ho sap fatxendeja davant dels caçadors dient: "malcarats, malcarats...", i fins i tot coses pitjor.
Comparances: "ser més sec que un gaig", "ser més escandalós que un gaig".


La garsa (Pica pica)

LA GARSA (Pica pica).
Tothom sap que és una lladre que roba joiells i els amaga. Té una especial predilecció pels botons dels gecs i en cerca contínuament demanant "gec, gec, gec...". La mainada li cridava "garsa pelada, cua d'arengada". Comparança i dita: "semblar una garsa". "quina garsa!".
Dites: "en temps de farsa, el corb diu negra a la garsa", "quan la garsa puja a la muntanya, senyal de pluja".


La mallarenga (Parus major)

LA MALLARENGA (Parus major).
És trapacera i xerraire, i sempre en té una per a dir. El seu cant és duferentment interpretat, però se sol suposar que diu "pitxa fort, pitxa fort...". És xafardera i es fica amb tothom, sobretot amb el puput, al qual quan el veu li diu:

Tu, puput, tan que presums
sols un ou és lo que fums,
jo que sóc la mallerenga,
que es pot dir que sols tinc "llenga",
com es tracta de fer l'ou
ben bé en poso vuit o nou.
Comparança: "xerrar com una mallerenga".


El mussol (Athene noctua)

EL MUSSOL (Athene noctua).
És esquerp i li agrada viure solitari. Sols hi veu a les fosques i per això només surt de nit. Es plany amb una veu prima: "miu, miu, miu...". Comparança: "semblar un mussol".


L'oriol (Athene noctua)

L'ORIOL (Athene noctua).
També anomenat menjafigues, bacorer, dàvia, figuer, figuerol, panfígol, papafigues. És un renegaire que no fa més que dir "carai, carai, recarai..." i coses pitjors. Comparança: "renegar més que un oriol".


El pardal roquer (Petronia petronia)

EL PARDAL ROQUER (Petronia petronia).
És més petit que el pardal comú, i es cria al bosc. Tampoc canta, i el seu crit és: "rau, rau...".


El passarell (Linaria cannabina)

EL PASSARELL (Linaria cannabina).
Bonic i trempat, i molt cantaire. N'hi ha d'hivern i de primavera, aquests es presenten pel març, i tenen el pit i el caparró vermell. Comparança: "refilar com un passarell".


El puput (Upupa epops)

EL PUPUT (Upupa epops).
És presumit perquè sí, malgrat que faci pudor. Si se l'engabia, s'ensopeix i no canta perquè no pot fatxendajar el seu plomall ni la seva corona. Només fa un ou, i encara el fa covar per altres ocells, no sabent-se perquè, atès que si se li demana, s'excusa dient: "no puc, no puc, no puc". Acostumen a arribar per allà Setmana Santa, i per això es deia:

Si per Setmana Santa
el puput no canta,
és pres, o és mort,
o és a França.
Comparances: "put com un puput", "saluda com un puput".


La tórtora (Streptopelia turtur)

LA TÓRTORA (Streptopelia turtur).
És l'eterna enamorada i li agrada molt parrupejar "rrruuuuc, rrruuuuc...", per bé que generalment viu sola. El seu cant és suau i melangiós, com una mena de plany:

rrrruuuuuuc...
con tinc blat no tinc sac
con tinc sac no tinc blat.
Es deia que no se l'havia de captivar perquè portava desgràcia a la casa que la criava. Comparances: "cantar trist com una tórtora", "ser una parella de tórtores", "estimar-se com dues tórtores". Dita: "si la tórtora vols caçar, entre les dues Mares de Déu l’has de cercar" (entre el 15 d'agost i el 8 de setembre).


La xibeca (Tyto alba)

LA XIBECA (Tyto alba).
També anomenada òliba. Ocell de "malastrugança". És el que es beu l'oli de les llànties de les esglésies i el que va al cementiri a menjar-se els ulls dels morts. Quan sap que s'ha de morir algú es posa a prop de la casa per dir "és meu, és meu, és meu...". Dita: "l'òliba viu amb les bruixes i els bruixots".


--- Back - Index

CONTACTE ----Avís legal ----Aviso legal ----Legal notice

© Fèlix Xunclà/Assumpció Parés