Infralocus al Museu d'Història de Girona. Des de finals dels vuitanta i al llarg dels noranta (i, de fet, fins a l’actualitat), Girona viu una profunda transformació urbanística que, òbviament, també implica canvis profunds en el teixit social i en els models d’oci i cultura. Amb tot, l’origen real i alhora simbòlic d’aquest procés és una mica més antic, concretament de l’any 1983, quan la ciutat grisa i levítica decideix tornar-se de colors; va ser llavors quan Enric Ansesa i Jaume Faixó van confegir el projecte que va permetre redibuixar amb una gran varietat cromàtica la imatge promocional, i segurament la més internacional, de Girona.
Colors per a les cases de l’Onyar i transformació del centre històric, que, amb el Pla Estratègic del Barri Vell (1983) com a punt de partida, va suposar, de retruc, la descoberta del Call i de la seva història. Eren temps en què es mirava tot allò que passava a l’encara jove estat d’Israel, i això suposava mirar també la recuperació d’aquella història compartida que havia tingut lloc al Call durant l’edat mitjana. La qüestió és que mentre la ciutat es reinventava, i s’agradava, diferents moviments socials i veïnals posaven en entredit les bondats d’un procés essencialment gentrificador: tancament de bars històrics com "La Trumfa" o "La Placeta", augment de preus generalitzat a zones antigament degradades que els estudiants de la UdG, sense massa miraments, solien colonitzar i, en definitiva, contrastos accentuats entre la ciutat benestant que se saltava el present per mirar el futur i un activisme conscient de la problemàtica de la SIDA, de l’ecologisme (el moviment animalista també és d’aquesta època), a voltes amarat d‘estètica i ideologia punk (molt present en els nombrosos fanzins que es publicaven) i, de manera molt especial, de militància LGTBI i de feminisme, concretat en la lluita que havia encetat el Casal de la Dona.

(Ampliar) - Roser Oliveras Oliver amb Quim Serrano i Antoni Selvaggi. 1988. Lluís Vilardell. CRDI - Ajuntament de Girona.

I és que les dones participaven massivament en les lluites socials: les manifestacions anti-OTAN, els moviments pacifistes, i totes les causes que impliquessin la voluntat de creació d’una societat més justa, més progressista, i més igualitària. Poc a poc, però, es va anar produint la institucionalitzacié de la lluita feminista: els partits polítics aviat van utilitzar-la per integrar les reivindicacions feministes en els seus programes, convertint en institucional allò que havia nascut com a revolucionari i transgressor. A finals dels 80 el Casal de la Dona va desfer-se, i seguint la tònica dels moviments de l’època, es va acabar reestructurant a partir d’un espai que va fer d’aglutinador: el bar "La Lluna", al carrer Ballesteries, que el 1986 va canviar el nom per "Bar Tabarca".
En aquest paisatge de contrastos, finalment, és important reivindicar iniciatives com les dutes a terme pel grup Public Projects: obert a tothom que volgués participar-hi, i capitanejat pels artistes Quim Serrano i Antoni Selvaggi, segueix inquietant-nos avui dia per la vigència dels seus missatges de denúncia explícita. (Adaptat del full de sala).